30 de des. 2015

RESSENYA – LA TRILOGIA DE LA FUNDACIÓ

La trilogia de la Fundació ha estat, és i serà un dels grans pilars de la ciència ficció. Podrà agradar més o menys, captivar al lector de mil maneres diferents, però el seu llegat ben segur que perdurarà eternament. No hi ha discussió possible en aquest punt.

Alhora d'iniciar-me com a blogger (potser no és el primer cop que ho intento, però mai ho havia fet amb tanta convicció), volia que la meva primera entrada, un cop realitzats els feixucs preparatius inicials, tractés sobre alguna obra especial. Podria haver estat el meu llibre preferit, el seu antagonista (o sigui, algun que detestes en fervor) o simplement, l'últim que hagués llegit. No ha estat així. La trilogia de la Fundació em cridava, i no m'he pogut resistir. I amb raó, car que aquests tres llibre foren la clau que m'obrí la porta a la ciència ficció...

Començarem amb quatre dades inicials. Tal com diu el nom, la Trilogia de la Fundació està formada per tres llibres diferents: La Fundació (1951), Fundació i Imperi (1952) i La Segona Fundació (1953). Foren escrites per l'escriptor i bioquímic d'origen soviètic Isaac Asimov (1920-1992), un prolífic autor d'obres que englobaren la ciència ficció, la divulgació científica i la Història. Ben segur que aquest magnífic escriptor tornarà a aparèixer en aquest blog. En total, els tres llibres estan compostos per nou relats, que foren publicats abans de la publicació de la primera novel·la, l'any 1951. Son un dels millors exemples de l'estil narratiu primerenc d'Asimov, qui, com la majoria dels autors, anà evolucionant durant el transcurs de la seva vida.
Foundation trilogy
Es la meva edició!!
La trilogia de la fundació ens situa en un futur molt llunyà. La galàxia està completament dominada per la humanitat, gràcies a un vigorós imperi galàctic dirigit des de el seu mateix cor, Tràntor, el planeta capital i residència de l'emperador. Però tot està destinat a caure, i l'imperi comença a donar senyals de decadència. Un famós matemàtic, Hari Seldon, afirma que la galàxia està a punt de sumir-se en un llarg període de guerres internes i barbàrie (30.000 anys!) i idea un pla per a reduir aquesta amenaça a només un mil·lenni. Tot això ho aconsegueix gràcies a la nova ciència creada per ell mateix: La Psicohistòria. Amb l'objectiu de realitzar aquest pla, un grup de científics es traslladarà a un extrem de la Galàxia i iniciarà un procés de construcció del nou imperi galàctic. Durant el transcurs dels anys, els descendents d'aquests guardians de la cultura i el coneixement hauran de superar un seguit de crisis i esdeveniments, que posaran en perill el desenvolupament del pla. Fins i tot, s'hauran d'enfrontar a l'aparició d'una segona fundació. Sense oblidar a un imperi moribund, que no acceptarà el seu nou paper secundari. I tot això succeïra en un interval de mil anys, deu segles d'acció i intriga que Asimov ens mostra de forma magistral.
Mule
El Mul

Espectacular oi? Sembla una història impossible d'explicar, uns fets massa grans per a il·lustrar en només tres volums. Doncs ho aconsegueix amb escreix.

Només resta dir que, a més a més de les qualitats esmentades anteriorment, la trilogia de la fundació conta amb un dels millors personatges ficticis de tots els temps: El Mul. No avançaré els fets que el converteixen en únic i irrepetible, però era un sacrilegi ometre'l de la ressenya. La seva carisma infinita i la seva repercussió en els llibres el transformen en una icona en el món d'Isaac Asimov.

Res més.

La Fundació, Fundació i Imperi, i La Segona Fundació son llibres bàsics i necessaris per a qualsevol fanàtic o simpatitzant de la ciència ficció. El seu llenguatge accessible, el caràcter històric de les novel·les i la sublim lògica d'Asimov per a resoldre tots els conflictes els converteixen en un referent. Com en el meu cas, poden arribar a ser el inici d'una bonica amistat amb el gènere de la ficció literària o almenys, una entretinguda i gratificant lectura, que pot arribar a aportar molt més del que sembla en un principi. Com diria el mateix Isaac Asimov:

 “Les histories de ciència ficció individuals poden semblar trivials davant dels ulls dels crítics i els filòsofs de avui en dia, però el cor de la ciència ficció, la seva essència, s'ha tornat crucial per a la nostra salvació, si es que ens podem salvar...”


ANDRÒMEDA

A la llunyania, marxava Andròmeda. I a la llunyania, reia Andròmeda. Tenyia el cel d’or i plata incandescents, mes el seu fulgor era d’un ...