Els últims anys han estat marcats pel ressorgiment d'algunes
postures religioses extremes que han posat el món en estat d'alerta.
Com ateu, hi ha llocs on la nostra condició es veu sotmesa a una
cruenta persecució i marginació. Indrets com els Estats Units han
esdevingut de cop i volta fortins d'algunes d'aquestes postures,
implicant l'aparició de moviments inaudits com els partidaris del
disseny intel·ligent. A continuació, em disposaré a dur a terme
una crítica a tot allò que implica la mateixa religió:
L'existència de Déu, la moral, el sentit de la vida i les terribles
conseqüències que comporta, tant a nivell individual, com al total
de la població humana. No em mossegaré la llengua. La religió és
tractada d'una forma diferent a les altres postures existents, d'una
manera especial i privilegiada. No estic d'acord amb aquest tracte de
favor, i tampoc cauré en l'error de criticar únicament els
extremismes. En menor mesura, la religió moderada també és un
problema per a tots nosaltres. Espero que aquest text, igual de
legitim que qualsevol altre, pugui arribar a fer reflexionar a més
d'una persona, sobre les seves creences, sobre ell mateix, sobre la
seva llibertat. Voldria destacar que gran part de la meva
argumentació es basa en el llibre escrit pel biòleg evolutiu
Richard Dawkins, The God Delusion, i que per tant, considero
l'escrit com a una ressenya més del meu blog Retorn a Tràntor. A
més, recomano enormement llegir aquest llibre.
L' existència de Déu, el pilar de la religió (en el cas de les
religions politeistes, dels diversos deus que la composen) ha estat
durant molt de temps un dels temes centrals dels grans erudits de
l'antiguitat, l'edat mitjana i la modernitat. Qui podria oblidar el
mètode de René Descartes, un procediment que malgrat dubtar de Déu
en primer terme, l'acaba acceptant i “demostrant”. Potser, però,
el millor dels defensors de l' existència de Déu fou el mateix
Tomàs d'Aquino, amb les seves diverses vies. Per a posar un exemple,
citaré la quarta via d'una forma resumida: En el món existeixen
coses més o menys bones, i aquest més o menys es defineix segons
com s'aproximen al màxim. La causa de totes aquestes coses n'ha de
ser el màxim. I aquest és simplement Déu, un ser amb una bondat
màxima (com intuireu, aquesta via, com totes les altres que ni
esmentaré, es pot rebatre fàcilment.) Per exemple, en el món hi ha
coses més o menys lletges. Sabeu qui serà llavors el més lleig
dels lletjos?
En tot cas, tant Tomàs d'Aquino com René Descartes foren dos
erudits extremadament brillants que tingueren la mal sort de viure en
una època extremadament religiosa, i per inacció, limitada en molts
camps del coneixement i el progrés humà (ja en parlarem més
endavant). Actualment, però, l'existència de Déu es continua
defensant de forma fèrria. I no em refereixo a entitats més
personals i respectables, sense influència sobre les altres
persones, sinó a la mateixa figura paupèrrima, repugnant, medieval
i fidel als llibres sagrats com per exemple és la de Yavhé.
L'argument utilitzat més comú descansa en la sistemàtica
eliminació d'una de les millors teories científiques de tots els
temps (personalment la meva preferida, per la seva simplicitat i per
les seves conseqüències): L'evolució. No s'adonen, però, que es
llancen pedres a la seva pròpia teulada. M'explico. El creacionisme,
reformat també amb el nom de disseny intel·ligent (una forma més
astuta però igualment errònia d'expressar-lo) afirma que l'evolució
no és possible, les espècies varem ser creades per “algú” i en
alguns casos més ortodoxos, fins i tot diuen reiteradament que la
Terra té menys de 10.000 anys. De nou em basaré en un exemple per a
poder llençar pel terra aquesta idea tant infantil i curta de mires.
Generalment, els partidaris del disseny intel·ligent (potser un pèl
més moderats) posen com a exemple d'òrgan incapaç de sorgir per
selecció natural a l'ull humà. Realment, l'ull humà es
extraordinàriament complex. Així doncs, unes quantes mutacions no
haurien de poder construir tanta perfecció. Aquest argument, però,
té dos problemes. El primer deriva de la mateixa ignorància per
part dels partidaris del disseny intel·ligent (i també dels
creacionistes) sobre alguns conceptes de la selecció natural.
L'argumentació que donen: “L'evolució és un procés massa
improbable com per a poder originar tanta perfecció” és fals,
perquè no comprenen que l'evolució per selecció natural es
produeix a partir de petits passos, o mutacions, les quals si són
probables (si tenim en compte una escala de temps enorme, com és el
cas). Tampoc ens posarem a parlar d'equilibri puntuat o altres
teories neodarwinistes per no complicar l'explicació, però
basant-nos en el model senzill i general, no és difícil veure que
l'evolució en si mateixa és improbable si l'entenem com a una
consecució d'un fi, ja que aquesta no és direccional. Però si
comprenen cada adaptació concreta en solitari, ens adonem que, no
només és probable, sinó que és inexorable. A més, la perfecció
de l'ull humà no és tant impressionant com molts il·lusos pensen.
En la nostra visió, encara resta una marca deixada pels nostres
avantpassats marins, doncs els ulls aparegueren en el mar, no en la
terra ferme, i aquests s'hagueren de readaptar a la superfície quan
els primers peixos s'aventuraren a la terra ferma. Encara, però, hi
ha un segon problema en la visió del disseny intel·ligent ( i
creacionista): La improbabilitat de Déu. Molt sovint, i a més a més
per part de molts ateus i agnòstics, solem cometre un epokhé envers
a l'existència de Déu, afirmant simplement que aquesta és
indemostrable. Em veig obligat a adherir-me a aquesta opinió, doncs
no crec que sigui possible certificar amb èxit la probabilitat del
0% de l' existència de Déu. No obstant, això no significa que la
probabilitat de l' existència d'aquest, per a un pensament bastant
agnòstic com el que acabo de processar, es trobi en el 50%. Som
capaços, mitjançant principalment els coneixements científics com
la mateixa teoria de l'evolució, de fer retrocedir les probabilitats
de l'existència de Déu fins a un valor proper a 0. Crec que una
bona forma d'imaginar-se aquest valor (sobretot per als que tenim
alguna noció de càlcul infinitesimal) seria com pensar en un límit,
que d'una forma asimptòtica fregaria el 0 sense mai arribar-hi.
Encara hi ha més. La necessitat de Déu per a dur a terme la Creació
de tot allò que existeix deriva de la noció que una cosa sorgida
d'una altra ha de ser més imperfecte (Déu és la perfecció, i tot
allò que deriva d'ell és imperfecte, en més o menys grau). Així
doncs, d'on ha sorgit Déu? No és la seva aparició el fet més
improbable de tots, donada la seva perfecció i complexitat?
Un altre argument aparegut en defensa de la religió és la
necessitat d'aquesta alhora de proporcionar-nos una moral i un sentit
a l'existència. Anem per parts. Respecte a la moral, primerament ens
hauríem de plantejar una cosa molt important: aquells que afirmen
obtenir la moral de Déu, en absència d'aquest, tindrien un
comportament bàrbar i realitzarien tota mena d'accions amorals?
Personalment, no voldria trobar-me aprop d'una persona així.
Imagineu que és torna atea de cop i volta! Per altra banda, no hi ha
cap estudi que doni un índex de criminalitat més alt a la població
atea envers a la població religiosa (més aviat, crec que és al
revés). Hi ha dolents tant entre els que creuen en Déu (com per
exemple la inquisició) com entre els qui no hi creuen (Stalin). Però
hi ha un fet important a tenir en compte. Els actes malvats ateus
poden ser de diversa índole, però els religiosos, en general, venen
justificats per aquesta última. I crec que no cal posar exemples. No
penso, doncs, que la moral provingui de les sagrades escriptures (per
altra banda és una sort, doncs hi ha fragments extremadament
terribles) però aquesta ha de tenir un origen. No m'allargaré en
una explicació que no domino i on probablement podria cometre
errors, però seria cabal dir que la moral podria haver sorgit com a
un subproducte de la selecció natural. Deixem, però, que els
psicòlegs evolutius ho expliquin millor en els seus articles i
passem a explicar el sentit de la vida. Al igual que la moral, la
religió es creu responsable de proporcionar el sentit de la vida.
Ens entabana amb un dualisme segurament derivat dels nostres origens
primitius, on hi ha un cos mortal i una ànima immortal (l'explicació
d'aquest dualisme primitiu també és molt delicat, però
probablement sorgí de la selecció natural). Ens promet un paradís
i només ens demana, com a moneda de canvi, orar i dur a terme una
vida dictada per ella (i el Déu a qui representa, que per cert, és
el verdader). S'ha d'apostar, doncs, alhora de ser religiós. Hi ha
moltes ofertes, molts déus, i només un de verdader. Tanmateix, la
mateixa idea sobre el sentit de la vida que afirma que aquesta n'ha
de tenir un és un sense sentit. Es pot viure sense que hi hagi cap
objectiu diví surant sobre nosaltres, i el més important, es pot
morir de veritat, sense esperar res més, només descans. És curiós
com les persones més religioses són alhora les més temeroses quan
es troben al llindar de la mort. Si haurien d'estar felices per a
poder entrar al paradís! (suposant, evidentment, que no han pecat
gaire). Potser els fa por el problema de la mort en sí, el procés
(com diria Isaac Asimov, “La vida és agradable, la mort
tranquil·la. El problema és la transició”). Llavors, perquè son
els màxims opositors a l'eutanàsia? Jo crec que soc l'únic
responsable de donar-li un sentit a la meva pròpia vida, i amb
sinceritat, això em dona tranquil·litat. No m'agradaria tenir al
(molts eufemismes seguits que ni escriuré) Déu de l'antic testament
dient-me el que he de fer. I tampoc em fa por la mort, tot i que
reconec que la vida és massa breu. No ha de ser gaire diferent a
l'existència abans del naixement no? (aquesta idea prové d'una
frase de Mark Twain).
Finalment, caldria tractar un últim tema sobre la religió, sobre
Déu i sobre les seves conseqüències. Quin mal ha provocat aquest
envers la humanitat? Abordarem aquest punt de dos formes diferents:
Una primera a nivell conjunt, com a humanitat, país, nació o ètnia,
i una segona a nivell individual. Bé, respecte al primer enfocament
del tema tampoc cal dir gaire cosa. Tothom sap que hi ha hagut grans
massacres per culpa de la religió. Genocidis brutals. Actualment,
encara hi ha a diari moltes morts justificades per aquesta (i
últimament, s'han accentuat). Es evident que hi ha altres mals en el
món: El racisme, la corrupció, l'analfabetisme (i tot el que acaba
comportant), però la religió, en última instància, no se salva
d'aquesta llista. Molt sovint, a més a més, aquests mals van
agafats de la mà, atacant en conjunt. I el més trist de tot, es que
cadascun d'ells és d'origen exclusivament humà. Hi ha ètnies o
poblacions que han estat literalment aniquilades per l'odi provocat
per la religió. El llegat d'aquesta taca la nostra història, i per
desgràcia, encara ho fa. Dubto que hi hagi gaires individus que no
es puguin avergonyir de la seva herència, a nivell cultural, per
culpa de la religió (evidentment, n'hi ha que estan orgullosos
d'aquesta herència, i fins i tot la glorifiquen. No veig diferència
entre un neonazi i un defensor de la inquisició). Respecte al mal
provocat per la religió a nivell personal caldrà explanar-nos més.
La idea principal descansa en el fet que la religió esdevé una
presó i una limitació per a les persones que la sofreixen, i la raó
d'això es degut a que aquesta s'implanta des de la infantesa, molt
abans que les nenes i els nens siguin conscients del significat
d'aquesta, i sobretot, siguin capaços de negar-se a seguir-la. Un
cop adults, adoctrinaran de forma similar a la següent generació,
perpetuant el problema. Hi ha molts exemples d'individus que han
perdut el contacte amb la seva família i amics per haver-se declarat
ateus. I generalment, aquestes han estat persones fortes, potser amb
un intel·lecte més curiós i un potencial racional major. Imagineu
l'elevat nombre de persones incapaces de fugir de la seva pròpia
presó religiosa, pel simple fet de ser un pèl més “submisos”.
La conseqüència de tot això es defineix amb una única paraula:
Sofriment. La religió també pot cometre atacs contra els individus
(principalment infants i joves ) a nivell físic. Abusos sexuals i
càstigs físics, que malgrat no produir-se únicament en
institucions religioses, acostumen a ser molt més freqüents
(reconec que son actes duts a terme per persones individuals, però
es innegable la relació existent amb les doctrines que segueixen).
No obstant, em sembla encara més terrible la por a l'infern, als
mites i les crueltats de Déu que alguns adults inculquen als més
petits, originant traumes psicològics que desprès impedeixin que
puguin tenir un desenvolupament emocional normal. On estan els
beneficis de la religió?
Ens estem tornant cecs. A mesura que la religió i Déu guanyen
terreny en llocs antigament molt més laics com els Estats Units, el
curt llindar de visió sobre el món es va reduint cada cop més,
sumint-nos en una nova era d'obscuritat. Per aquest motiu em sento
bel·ligerant envers la religió. Com ateu, tinc la necessitat
d'exclamar amb força la meva condició, per animar als altres per a
que facin el mateix. Hi ha indrets d'aquest món on podria ser
empresonat, o fins i tot executat, per la redacció d'aquest escrit.
És injust i patètic. Fa por. Confio que aquest text permeti a més
d'un el replantejament de les seves pròpies creences, i si bé no
demanaré que les abandoni, espero que almenys entengui les
conseqüències d'aquestes, i al mateix temps, faci arribar el
missatge més lluny.
El món és infinit i nosaltres insignificants. I això es
meravellós.
