LA GRAN DEVALLADA (O LA INCREÏBLE HISTÒRIA D'UNA CARPETA D'APRENENTATGE):

Resulta interessant retrobar-se amb allò oblidat pel temps. Records, la herència del meu propi passat pròxim em resulta bastant desagradable. Concretament, em refereixo a la que es troba situada cap a l'equador de la secundaria, al voltant de segon d'ESO. Fou la meva edat mitjana personal,una època obscura i simplement patètica.

Fullejant els meus papers em retrobo amb exemples extraordinàriament vergonyosos de la meva incompetència i ignorància. Faltes d'ortografia garrafals, tant horroroses com estúpides, exàmens amb notes irrisòriament altes pel meu esforç nul (i no ho dic pas com a un elogi per a mi mateix, tot el contrari. Algunes d'aquestes proves demostren que no tenia la punyetera idea de saber el que estava fent!) o fins i tot alguna que altre nota d'atenció per part d'algun professor (cal dir que tampoc era un vilà en la societat de la classe). En tot cas, per què era tant extremadament gandul? Sense tractar de justificar-me (seriosament, el meu llegat, la meva herència d'aquells temps es injustificable), crec que la raó de tanta mediocritat es troba influenciada, en part per la prova motivació oferida per els lúgubres cursos que representen la ESO. I no culpo pas als professionals que hagueren de tractar-me a mi i als meus companys (pobres professors!), sinó al propi sistema educatiu, tant opressor com lineal.

Estava fullejant una antiga carpeta d'aprenentatge (una forma peculiar d'anomenar a una espècie de dossiers mutants) i gairebé em sagnaven els ulls al llegir alguns dels meus comentaris escrit no fa tant de temps. Hi havia més material autoavaluatiu que feina real! I totes les preguntes eren del pal: Com ha treballat el grup? Que he aprés? Com ho he aprés? Doncs gratant-me allò que queda lletj escriure en un text per evitar fer la transició del col·loquialisme al vulgarisme! Com que no podia posar tal contestació, generalment utilitzava una resposta model: Gràcies al llibre (que per cert, era digital, una altra castanya d'aquella època), el professor (que pilota), l'ordinador, l'Internet i el treball cooperatiu (i un bé negre! Fins que no m'he trobat en un laboratori de veritat no m'he adonat de la importància de tenir companys donant un cop de mà, i a vegades ni això). En tot cas, jo em pregunto: Que em va aportar tanta parafernàlia?

RES!

Perdoneu companys per tanta poca empatia. Perdoneu professors per tanta immaduresa. Per sort, desprès de l'edat mitjana vingué le Renaixement. Espero saltar-me les guerres mundials...