PER QUÈ SÓC ATEU?

 Els últims anys han estat marcats pel ressorgiment d'algunes postures religioses extremes que han posat el món en estat d'alerta. Com ateu, hi ha llocs on la nostra condició es veu sotmesa a una cruenta persecució i marginació. Indrets com els Estats Units han esdevingut de cop i volta fortins d'algunes d'aquestes postures, implicant l'aparició de moviments inaudits com els partidaris del disseny intel·ligent. A continuació, em disposaré a dur a terme una crítica a tot allò que implica la mateixa religió: L'existència de Déu, la moral, el sentit de la vida i les terribles conseqüències que comporta, tant a nivell individual, com al total de la població humana. No em mossegaré la llengua. La religió és tractada d'una forma diferent a les altres postures existents, d'una manera especial i privilegiada. No estic d'acord amb aquest tracte de favor, i tampoc cauré en l'error de criticar únicament els extremismes. En menor mesura, la religió moderada també és un problema per a tots nosaltres. Espero que aquest text, igual de legitim que qualsevol altre, pugui arribar a fer reflexionar a més d'una persona, sobre les seves creences, sobre ell mateix, sobre la seva llibertat. Voldria destacar que gran part de la meva argumentació es basa en el llibre escrit pel biòleg evolutiu Richard Dawkins, The God Delusion, i que per tant, considero l'escrit com a una ressenya més del meu blog Retorn a Tràntor. A més, recomano enormement llegir aquest llibre.

L' existència de Déu, el pilar de la religió (en el cas de les religions politeistes, dels diversos deus que la composen) ha estat durant molt de temps un dels temes centrals dels grans erudits de l'antiguitat, l'edat mitjana i la modernitat. Qui podria oblidar el mètode de René Descartes, un procediment que malgrat dubtar de Déu en primer terme, l'acaba acceptant i “demostrant”. Potser, però, el millor dels defensors de l' existència de Déu fou el mateix Tomàs d'Aquino, amb les seves diverses vies. Per a posar un exemple, citaré la quarta via d'una forma resumida: En el món existeixen coses més o menys bones, i aquest més o menys es defineix segons com s'aproximen al màxim. La causa de totes aquestes coses n'ha de ser el màxim. I aquest és simplement Déu, un ser amb una bondat màxima (com intuireu, aquesta via, com totes les altres que ni esmentaré, es pot rebatre fàcilment.) Per exemple, en el món hi ha coses més o menys lletges. Sabeu qui serà llavors el més lleig dels lletjos?

En tot cas, tant Tomàs d'Aquino com René Descartes foren dos erudits extremadament brillants que tingueren la mal sort de viure en una època extremadament religiosa, i per inacció, limitada en molts camps del coneixement i el progrés humà (ja en parlarem més endavant). Actualment, però, l'existència de Déu es continua defensant de forma fèrria. I no em refereixo a entitats més personals i respectables, sense influència sobre les altres persones, sinó a la mateixa figura paupèrrima, repugnant, medieval i fidel als llibres sagrats com per exemple és la de Yavhé. L'argument utilitzat més comú descansa en la sistemàtica eliminació d'una de les millors teories científiques de tots els temps (personalment la meva preferida, per la seva simplicitat i per les seves conseqüències): L'evolució. No s'adonen, però, que es llancen pedres a la seva pròpia teulada. M'explico. El creacionisme, reformat també amb el nom de disseny intel·ligent (una forma més astuta però igualment errònia d'expressar-lo) afirma que l'evolució no és possible, les espècies varem ser creades per “algú” i en alguns casos més ortodoxos, fins i tot diuen reiteradament que la Terra té menys de 10.000 anys. De nou em basaré en un exemple per a poder llençar pel terra aquesta idea tant infantil i curta de mires. Generalment, els partidaris del disseny intel·ligent (potser un pèl més moderats) posen com a exemple d'òrgan incapaç de sorgir per selecció natural a l'ull humà. Realment, l'ull humà es extraordinàriament complex. Així doncs, unes quantes mutacions no haurien de poder construir tanta perfecció. Aquest argument, però, té dos problemes. El primer deriva de la mateixa ignorància per part dels partidaris del disseny intel·ligent (i també dels creacionistes) sobre alguns conceptes de la selecció natural. L'argumentació que donen: “L'evolució és un procés massa improbable com per a poder originar tanta perfecció” és fals, perquè no comprenen que l'evolució per selecció natural es produeix a partir de petits passos, o mutacions, les quals si són probables (si tenim en compte una escala de temps enorme, com és el cas). Tampoc ens posarem a parlar d'equilibri puntuat o altres teories neodarwinistes per no complicar l'explicació, però basant-nos en el model senzill i general, no és difícil veure que l'evolució en si mateixa és improbable si l'entenem com a una consecució d'un fi, ja que aquesta no és direccional. Però si comprenen cada adaptació concreta en solitari, ens adonem que, no només és probable, sinó que és inexorable. A més, la perfecció de l'ull humà no és tant impressionant com molts il·lusos pensen. En la nostra visió, encara resta una marca deixada pels nostres avantpassats marins, doncs els ulls aparegueren en el mar, no en la terra ferme, i aquests s'hagueren de readaptar a la superfície quan els primers peixos s'aventuraren a la terra ferma. Encara, però, hi ha un segon problema en la visió del disseny intel·ligent ( i creacionista): La improbabilitat de Déu. Molt sovint, i a més a més per part de molts ateus i agnòstics, solem cometre un epokhé envers a l'existència de Déu, afirmant simplement que aquesta és indemostrable. Em veig obligat a adherir-me a aquesta opinió, doncs no crec que sigui possible certificar amb èxit la probabilitat del 0% de l' existència de Déu. No obstant, això no significa que la probabilitat de l' existència d'aquest, per a un pensament bastant agnòstic com el que acabo de processar, es trobi en el 50%. Som capaços, mitjançant principalment els coneixements científics com la mateixa teoria de l'evolució, de fer retrocedir les probabilitats de l'existència de Déu fins a un valor proper a 0. Crec que una bona forma d'imaginar-se aquest valor (sobretot per als que tenim alguna noció de càlcul infinitesimal) seria com pensar en un límit, que d'una forma asimptòtica fregaria el 0 sense mai arribar-hi. Encara hi ha més. La necessitat de Déu per a dur a terme la Creació de tot allò que existeix deriva de la noció que una cosa sorgida d'una altra ha de ser més imperfecte (Déu és la perfecció, i tot allò que deriva d'ell és imperfecte, en més o menys grau). Així doncs, d'on ha sorgit Déu? No és la seva aparició el fet més improbable de tots, donada la seva perfecció i complexitat?

Un altre argument aparegut en defensa de la religió és la necessitat d'aquesta alhora de proporcionar-nos una moral i un sentit a l'existència. Anem per parts. Respecte a la moral, primerament ens hauríem de plantejar una cosa molt important: aquells que afirmen obtenir la moral de Déu, en absència d'aquest, tindrien un comportament bàrbar i realitzarien tota mena d'accions amorals? Personalment, no voldria trobar-me aprop d'una persona així. Imagineu que és torna atea de cop i volta! Per altra banda, no hi ha cap estudi que doni un índex de criminalitat més alt a la població atea envers a la població religiosa (més aviat, crec que és al revés). Hi ha dolents tant entre els que creuen en Déu (com per exemple la inquisició) com entre els qui no hi creuen (Stalin). Però hi ha un fet important a tenir en compte. Els actes malvats ateus poden ser de diversa índole, però els religiosos, en general, venen justificats per aquesta última. I crec que no cal posar exemples. No penso, doncs, que la moral provingui de les sagrades escriptures (per altra banda és una sort, doncs hi ha fragments extremadament terribles) però aquesta ha de tenir un origen. No m'allargaré en una explicació que no domino i on probablement podria cometre errors, però seria cabal dir que la moral podria haver sorgit com a un subproducte de la selecció natural. Deixem, però, que els psicòlegs evolutius ho expliquin millor en els seus articles i passem a explicar el sentit de la vida. Al igual que la moral, la religió es creu responsable de proporcionar el sentit de la vida. Ens entabana amb un dualisme segurament derivat dels nostres origens primitius, on hi ha un cos mortal i una ànima immortal (l'explicació d'aquest dualisme primitiu també és molt delicat, però probablement sorgí de la selecció natural). Ens promet un paradís i només ens demana, com a moneda de canvi, orar i dur a terme una vida dictada per ella (i el Déu a qui representa, que per cert, és el verdader). S'ha d'apostar, doncs, alhora de ser religiós. Hi ha moltes ofertes, molts déus, i només un de verdader. Tanmateix, la mateixa idea sobre el sentit de la vida que afirma que aquesta n'ha de tenir un és un sense sentit. Es pot viure sense que hi hagi cap objectiu diví surant sobre nosaltres, i el més important, es pot morir de veritat, sense esperar res més, només descans. És curiós com les persones més religioses són alhora les més temeroses quan es troben al llindar de la mort. Si haurien d'estar felices per a poder entrar al paradís! (suposant, evidentment, que no han pecat gaire). Potser els fa por el problema de la mort en sí, el procés (com diria Isaac Asimov, “La vida és agradable, la mort tranquil·la. El problema és la transició”). Llavors, perquè son els màxims opositors a l'eutanàsia? Jo crec que soc l'únic responsable de donar-li un sentit a la meva pròpia vida, i amb sinceritat, això em dona tranquil·litat. No m'agradaria tenir al (molts eufemismes seguits que ni escriuré) Déu de l'antic testament dient-me el que he de fer. I tampoc em fa por la mort, tot i que reconec que la vida és massa breu. No ha de ser gaire diferent a l'existència abans del naixement no? (aquesta idea prové d'una frase de Mark Twain).

Finalment, caldria tractar un últim tema sobre la religió, sobre Déu i sobre les seves conseqüències. Quin mal ha provocat aquest envers la humanitat? Abordarem aquest punt de dos formes diferents: Una primera a nivell conjunt, com a humanitat, país, nació o ètnia, i una segona a nivell individual. Bé, respecte al primer enfocament del tema tampoc cal dir gaire cosa. Tothom sap que hi ha hagut grans massacres per culpa de la religió. Genocidis brutals. Actualment, encara hi ha a diari moltes morts justificades per aquesta (i últimament, s'han accentuat). Es evident que hi ha altres mals en el món: El racisme, la corrupció, l'analfabetisme (i tot el que acaba comportant), però la religió, en última instància, no se salva d'aquesta llista. Molt sovint, a més a més, aquests mals van agafats de la mà, atacant en conjunt. I el més trist de tot, es que cadascun d'ells és d'origen exclusivament humà. Hi ha ètnies o poblacions que han estat literalment aniquilades per l'odi provocat per la religió. El llegat d'aquesta taca la nostra història, i per desgràcia, encara ho fa. Dubto que hi hagi gaires individus que no es puguin avergonyir de la seva herència, a nivell cultural, per culpa de la religió (evidentment, n'hi ha que estan orgullosos d'aquesta herència, i fins i tot la glorifiquen. No veig diferència entre un neonazi i un defensor de la inquisició). Respecte al mal provocat per la religió a nivell personal caldrà explanar-nos més. La idea principal descansa en el fet que la religió esdevé una presó i una limitació per a les persones que la sofreixen, i la raó d'això es degut a que aquesta s'implanta des de la infantesa, molt abans que les nenes i els nens siguin conscients del significat d'aquesta, i sobretot, siguin capaços de negar-se a seguir-la. Un cop adults, adoctrinaran de forma similar a la següent generació, perpetuant el problema. Hi ha molts exemples d'individus que han perdut el contacte amb la seva família i amics per haver-se declarat ateus. I generalment, aquestes han estat persones fortes, potser amb un intel·lecte més curiós i un potencial racional major. Imagineu l'elevat nombre de persones incapaces de fugir de la seva pròpia presó religiosa, pel simple fet de ser un pèl més “submisos”. La conseqüència de tot això es defineix amb una única paraula: Sofriment. La religió també pot cometre atacs contra els individus (principalment infants i joves ) a nivell físic. Abusos sexuals i càstigs físics, que malgrat no produir-se únicament en institucions religioses, acostumen a ser molt més freqüents (reconec que son actes duts a terme per persones individuals, però es innegable la relació existent amb les doctrines que segueixen). No obstant, em sembla encara més terrible la por a l'infern, als mites i les crueltats de Déu que alguns adults inculquen als més petits, originant traumes psicològics que desprès impedeixin que puguin tenir un desenvolupament emocional normal. On estan els beneficis de la religió?

Ens estem tornant cecs. A mesura que la religió i Déu guanyen terreny en llocs antigament molt més laics com els Estats Units, el curt llindar de visió sobre el món es va reduint cada cop més, sumint-nos en una nova era d'obscuritat. Per aquest motiu em sento bel·ligerant envers la religió. Com ateu, tinc la necessitat d'exclamar amb força la meva condició, per animar als altres per a que facin el mateix. Hi ha indrets d'aquest món on podria ser empresonat, o fins i tot executat, per la redacció d'aquest escrit. És injust i patètic. Fa por. Confio que aquest text permeti a més d'un el replantejament de les seves pròpies creences, i si bé no demanaré que les abandoni, espero que almenys entengui les conseqüències d'aquestes, i al mateix temps, faci arribar el missatge més lluny.

El món és infinit i nosaltres insignificants. I això es meravellós.