8 de des. 2017

ESTEQUIOMETRIA Y COSTE ENERGÉTICO (síntesis del ácido palmítico)

En la reacción del acetil-CoA carboxilasa:

Acetil CoA carboxilasa 7 acetil CoA + 7 CO2 + 7 ATP à 7 malonil CoA + 7 ADP + 7 P.

A nivel global:

1 acetil CoA + 7 malonil CoA + 7 ATP + 14 NADPH+H+ à 1 palmitato + 8 HSCoA + 7 CO2 + 7 ADP + 7 Pi + 14 NADP+ + 6 H2O.
El gasto energética y de poder reductor: 7 ATP y 14 NADPH+H+.

SÍNTESIS DE FFA DE CADENA IMPAR
  • En lugar de tenir un acetil-CoA iniciador, algunos organismos pueden utilitzar el propionil-CoA.
  • La reacción de condensación es catalizada por la enzima β-Cetoacil ACP sintasa.

COMPARACIÓN ENTRE LA BIOSÍNTESIS DE FFA Y LA β-OXIDACIÓN

Lipogénesis
Β-oxidación
  • Vía citosólica
  • Proteína que transporta los acilos: ACP
  • Enzimas asociados en una única cadena
  • Agente reductor: NADPH+H+
  • Intermediario de la reacción: β-D-Hidroxiacil
  • Precursor: Malonil-CoA

  • Vía mitocondrial
  • Proteína que transporta los acilos: Coenzima A
  • Agentes oxidantes: NADH+H+ y FADH2
  • Intermediario de la reacción: β-L-Hidroxiacil
  • Producto de degradación: Acetil-CoA


La lipogénesis y la oxidación no se pueden producir simultáneamente, puesto que los acil-CoA recién sintetizados no pueden entrar en la mitocondria para ser oxidaos debido a que la Carnitina Acil Transferasa I (CPT1) es inhibida por los niveles elevados de malonil-CoA. 

ELONGACIÓN DE FFA
  • Reproduce exactamente las mismas reacciones catalizadas por el complejo FAS, pero con enzimas independientes (Se encuentran ancoradas a la membrana del REL, de cara hacía el citosol.
  • Una diferencia importante con la lipogénesis que hemos estudiado antes se corresponde al hecho que el acompañante del FFA que se está elongando no es ACP, sino CoA.
  • Existe la posibilidad de elongar el FFA en el contexto mitocondrial (forma muy minoritaria). En ese caso, se produciría esta vía si el potencial reductor en el interior de la mitocondria fuese muy alto (las enzimas son muy parecidas. Diferencia: la substitución de la Acil CoA deshidrogenasa (usa cofactor FADH2) por la Enoil CoA reductasa (Usa NADPH+H+).

Los FFA de cadena muy larga suelen presentar insaturaciones. ¿Como se generan estas insaturaciones?
  • Actuación de enzimas unidas a la membrana del REL.
  • No podemos generar todo tipo de insaturaciones, por ese motivo, hay algunos FFA considerados esenciales (debemos ingerir mediante la dieta) y otros no (podemos sintetizarlos a nivel de nuestro organismo.
  • Tipos de desaturasas: Plantas, Δ4,  Δ5, Δ6, Δ9, Δ12 y Δ15, mamíferos (solo en cis), únicamente , Δ4,  Δ5, Δ6, Δ9 (los mamíferos no pueden introducir insaturaciones más allá del enlace noveno. Siempre elongamos el extremo carboxilo, por eso la insaturación, a medida que procedemos con la elongación se irá corriendo hacia la izquierda).

Ejemplo de la acción de la Δ9: Estearil CoA desaturasa

Ejemplo de la incorporación de una insaturación por parte de un estearil-CoA.


7 de des. 2017

YO, ATEO

Dios está en todas partes. En el cielo, sentado en un trono de oro y arropado por todos los ángeles, santos y demás. O en la Tierra, habitando sus enormes palacios de piedra y mármol, de pureza y jerarquías. Y a veces, también lo podemos hallar en otros lugares. Buscad en las lágrimas desconsoladas de unos padres que, fervientemente creyentes, no vacunaron a su hijo pequeño, por miedo a corromper su pureza infantil, y ahora es demasiado tarde. Husmead en algún juzgado de abuso a menores, puesto que quizás, en los calzones del acusado, encontréis a Dios. O iros a Irak, Siria, Birmania, a alguno de aquellos lugares lejanos, habitados por marcianos, no merecedores, sin duda, de nuestra empatía, a ver si, en algún cuello degollado, o en alguna mujer sometida al menosprecio, a vivir una vida infrahumana, halláis a Dios.

Y estoy siendo extremadamente falaz, puesto que sé, y entiendo, que Dios es mucho más que esto. Pero a su vez, me estremezco al pensar, en ocasiones, como el bien que este puede llegar a producir, se convierte en su salvoconducto, para seguir perpetuando sus mayores y más terribles vilezas. Levantémonos, pues, contra Dios. ¿Por qué debemos creer en Dios?

En realidad, ¿A dónde quiero ir a parar, con estas líneas? ¿A qué páramo me llevarán, si sigo adelante? Quizás, solo sea una leve sacudida, la de un prisionero desesperado con liberarse de ardientes cadenas, salir de la mazmorra, y admirar el sol, sin juicios y libre. Aunque liberarse de tal tirano, no debería ser demasiado fácil. Sometidos al yugo del esclavo, ¿nos quedará algún atisbo de esperanza?

Dios es tan complejo, tan lleno de falsas ilusiones, una nube borrosa de incongruencias y mentiras, que acecharlo, o tan solo aspirar a ello, se convierte en una ardua tarea, en un descenso al inframundo, sin posibilidad de volver a salir. Deberemos concentrar nuestro poderío en un punto, aglutinar nuestra energía en aquel lugar, para entonces, clavar nuestro aguijón y socavar, con firmeza, al gigante con pies de barro, al ser soberbio que nos subyuga, y nos obliga, sumisos, a vivir debajo de sus alas. ¡Basta, más, no te necesitamos!

¿De dónde venimos? ¿Qué somos? ¿Por qué existimos? ¿Hacia dónde vamos? Estos, y solo estos, son los pilares de Dios. Si los destruimos, llenándolos de luz y razón, limpiándolos de las telarañas de fe y credulidad, habremos vencido. ¡Empecemos!

Venimos de la nada, y no debemos avergonzarnos. Somos hijos del azar y la necesidad, como dijo alguien una vez, o polvo de estrellas, como exclamó otro, sabiamente y alegre de conocer, su conexión, con el resto del Cosmos. El sueño ataráxico de nuestro “antes”, debería, justamente, tranquilizarnos para el “después”. Y ser, para a continuación desvanecerse, no tendría que resultar un problema para alguien que, piensa, y luego existe.

¿Por qué menospreciamos nuestro nacimiento, nuestra “no” creación por nadie, si justamente, eso la hace maravillosa? Ser el resultado de la evolución, sin guía ni objetivo, hacia ninguna parte, sin la esperanza de culminar nada, solo selección y casualidad… ¿No es extraordinario, llegar a conocerse, para entender, al final, que no somos aquel hijo prometido, sino, únicamente, una rama en la copa de un árbol, quien, presumida, se observa en un lago, pensando, ¡Oh, pobre ilusa!, que es única e importante? Y después, hallar, con sorpresa ¿y temor?, que se encuentra en un bosque, acompañada de más ramas, cada una diferente, única, y semejante, pero sobretodo, libre de cualquier guía o ente corrupto, deseoso de tomar las riendas, y rebajarla a una simple creación. No abandonemos nunca, pues, el bosque de las ramas, allí somos libres, y en sus brazos, no.

Llegamos al término de nuestro viaje. Pero recuerda, antes de partir, unas pocas premisas más, deberás recordarlas, para protegerte de él.

Aparecimos, no nos crearon. Y eso es asombroso.

La belleza de la vida no son los elementos que la conforman, sino la forma con la que estos están dispuestos. Debemos nuestra complejidad al azar, y fue la selección natural, a ciegas, quién nos construyó, amontonando las piezas unas encima de las otras, y ese aparente desorden, nos hace admirables.

No hay nada despreciable en existir sin horizonte ni finalidad. Construirlo es decisión de cada uno, y ninguna opción que tomemos será la correcta, aunque hacerlo, puede ser divertido.

Temer aquello que nos es desconocido es natural e incluso razonable, pero vigila, no te dejes engañar; el camino, siempre es mejor que la posada.


Y si Dios te tienta con un abrazo, no cedas, amigo, a sus finas palabras, lucha contra su poderío, y donde él siembre su fe y sus promesas, esparce tu incertidumbre, y donde él grite sus milagros, abátelo con tu desconocimiento, y cuando caiga, abatido por el cansancio, sorprendido de tu resistencia, remátalo, con la duda, pues para eso somos inteligentes, para dudar de todo.

9 de juny 2017

DE NOU, CANTEN LES ESTRELLES

Regnava el silenci i la quietud. Tot restava mut, ningú escoltava, tothom volia una veu, però el soroll del buit esdevenia poderós i prepotent. Faltava quelcom, la cançó de les estrelles, una música rebel, bel·ligerant contra l’eterna calma del Cosmos. Es succeïa l’eternitat, inexorable, i res semblava aturar-la. Faltava l’espurna, per a encendre la gran foguera. Aquesta arribà, una nit de tempesta...
Bramaven els trons en el cel escapçat! Xisclaven les roques, bufava el vent terrible! La nit era fosca, atzabeja, els núvols ocultaven la llet de les estrelles... i una estela fulgurant. Caigué a terra, i nasqué el foc. Columnes de diamants s’alçaven arreu, però hi havia més bellesa a dintre del bòlid. La ferida de l’impacte, coberta amb la sang del sol abans verge, catalitzà la seva pròpia aventura, i tot s’escampà, com un flux imparable. La crisàlide havia obert les seves majestuoses ales, i ara era imparable. Alçà el vol, marxà lluny, i es fongué amb l’horitzó carmesí. Lliure. Sempre.
Ens esperen monstres de la penombra, àngels inexorables, cruels demiürgs i déus envejosos. Llançarem el dau, un cop rere altre, i mai obtindrem un sis, més si ho fem, deixarem de ser, per sempre. Som soroll en el buit, ordre en el desordre, l’alba rere la nit obscura.

Tot començà amb foc i aire, aigua i terra, amb l’Univers sencer, escoltant la nostra primera melodia. I encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...

LUCA


12 de maig 2017

SIGO

Sigo observando mi trocito de cielo. Y ella me sonríe. Siento su aliento en mi boca, mis labios se funden con los suyos, como dos olas perdidas. Le abrazo, su pálida piel resplandece bajo la luna verde, y el rumor de las hojas me susurra sus sueños. Su pelo huele a carmín y rosas, a miel recién cogida, y cae suavemente sobre mi rostro. El tiempo muere a nuestro alrededor, se desvanece, solo existen nuestros cuerpos unidos.


Entonces me despierto, y su recuerdo desaparece. Lloro y alzo la mirada. Ahí están sus ojos, fulgurantes como estrellas.


12 de febr. 2017

EL SENYOR DEL MAL

No era imponent ni poderós, tampoc gràcil,
més semblava maldestre tot sovint,
corrents o caminant,
sempre anava coixejant.
Gris i esquerp, furtiu en general,
amb la capa acompanyant i la lluna,
observant, la seva ombra perllongada.
Mai alçà la daga platejada,
ni la tacà de carmesí,
només mirava, penetrant,
com finaven un a un.
No temia al foc etern, ni a l'absència de la llum,
no mirava altiu al Cel, ni a l'Infern,
només somreia, adorat, quan creien.
Sempre suplicaven, temerosos del final,
però no dubtava, ni els perdonava,
només els exiliava,
a la llunyania, al fons més profund i abissal.
Era altiu, era ombra,
immortal, atent, fum de mentides
ancestrals, incoherents,
disfressat a tot arreu,
d'esclau, pare i amic,
era anhel, allò que sentien cap a ell.
Onades contra les roques,
espuma desbordada,
blanca i gris,
mai era derrotat, només
restava la cendra.
Llum ponent, sang a l'horitzó
i als llavis, amb la sal, dels ulls
plorant, només hi han buits,
a les capses,
rere les muntanyes, sols hi ha foscor.




11 de febr. 2017

ELS ULLS

Es despertà sobresaltat, amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Bombejava amb una força increïble, estavellant-se una vegada rere altra contra les seves costelles. Amb cada batec, tremolava sencer. L'habitació estava obscura, però entrava la fantasmal llum de la lluna per la finestra oberta, com un fulgor pàl·lid i espectral.

Podia veure, dèbilment.

Aclucà els ulls, desitjava l'alba, un nou dia ple de llum i sons, gustos i tactes, sensacions. Volia abandonar-se en el món dels somnis per a escapar del llimb nocturn, de la incertesa, d'aquells ulls que l'observaven en la foscor. S'ocultà sencer sota els llençols, protegit per una finíssima capa de lli i la seva pròpia ment infantil. Però en el seu cap, aquell últim indret inexpugnable, els continuava veient. Ho intentà resistir. Provà de deixar la seva ment en blanc, però no ho aconseguí de cap manera. Podia exiliar a tots els seus pensaments, però aquells terrorífics ulls encara l'observaven. Enormes, rodons, grocs i malvats. Havia d'intentar alguna altra cosa. Ja ho tenia, comptaria ovelles. Començà a fer-ho mentalment. Una ovella. Dos ovelles. Tres ovelles. Qau... Quatre.. Espera. Les ovelles estaven observant-lo també? Aquella mirada... Eren aquells ulls de nou!

-Ah! -cridà. Sentia la boca pastosa, seca, desagradable. No havia begut res en hores, i li feia mal empassar la saliva.

Sense pensar-ho, obrí la llum de l'habitació. Res. El vaixell pirata de joguina continuava al seu lloc, i les cortines es gronxaven suaument gràcies a la finestra lleugerament oberta. Entrava el fresc, però apenes es podia copsar el murmureig de les fulles dels arbres del carrer. Tot era imaginació seva. Havia de tranquil·litzar-se i adormir-se. Potser s'hauria de deixar la llum encesa de l'habitació. El pare i la mare, a l'endemà, el renyarien, però ell els explicaria tot. Segurament, li explicarien que no havia de tenir por, però per la tarda, li portarien una llum especial per a nens petits, com una que recordava de quan només era un nadó. Li faria una mica de vergonya, però ell volia dormir, necessitava dormir. Més endavant, tornaria a provar la foscor. Intentà aclucar els ulls de nou, però tornà a percebre aquella tenebrosa mirada. En aquell moment, ja tremolava de debò. Tenia son, moltíssima son, i volia descansar, però aquells ulls el penetraven i l'alteraven de manera insuportable.

S'aixecà del llit. No podia aguantar ni un segon més en aquella habitació. Aniria amb els pares. El renyarien. Desprès, li dirien que ja era massa gran per a dormir amb ells, però ell posaria aquella cara que només fa quan realment vol aconseguir alguna cosa, i ells cedirien. Abans, però, aniria al lavabo, doncs els nervis l'hi havien fet venir ganes d'orinar. També es mullaria la cara una mica, això el desvetllaria, però també li permetria veure les coses amb més claredat. Amb una mica de sort, fins i tot perdria la por, i qui sap, no caldria molestar als pares.

Just quan tancava la porta del lavabo, com un breu reflex, li semblà veure aquells ulls observant-lo des de la seva habitació. Silenciosos però brillants, rere el llit. Espantat, es donà un bon cop de peu amb el vàter. A l'endemà tindria un bon blau en el dit gros. Es mullà la cara. Notava la sang calenta a les galtes, segurament tindria la cara vermella com un tomàquet, com quan es posava nerviós. S'eixugà la cara i és mirà al mirall.

L'observava el seu propi rostre de nen, però enlloc de veure els seus ulls, castanys, eixuts, i una mica nerviosos, veié els ulls d'aquella mirada que el perseguia. Volia deixar-se de veure, però no podia, no era capaç d'apartar la mirada, de girar el coll i oblidar-se de tot. Començà a cridar de terror, amb uns xiscles aguts i penetrants, i el seu rostre del mirall li guinyava els ulls amb un somriure malvat. Semblà, en un últim moment, com si la seva cara del mirall sortís d'aquest i l'agafés del coll, amb unes mans fredes i les ungles esmolades com a urpes.

Llavors, es despertà, i obrí els ulls, els seus propis ulls.

Es trobava en el llit. amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Tenia una sensació familiar, com si allò ja hagués ocorregut.

- Un malson -sospirà, amb la veu cansada- només ha estat un terrible malson.

I aclucà els ulls de nou, adormint-se gairebé a l'instant.

Mentrestant, en l'obscuritat de l'habitació, l'observaven uns ulls. La seva mirada era tenebrosa i malvada. I els ulls reien, reien, reien...



ANDRÒMEDA

A la llunyania, marxava Andròmeda. I a la llunyania, reia Andròmeda. Tenyia el cel d’or i plata incandescents, mes el seu fulgor era d’un ...