EL TÚNEL (Microrelat)

Fugia.

No sabia a on, de qui, ni perquè. Ell només fugia.

A les seves espatlles, s'estenia el buit. La incertesa. L'enemic?

Arribà a les rodalies d'una entrada obscura. Pareixia una caverna llarguíssima i profunda, però no semblava haver alternativa. Tan sols hi havia una elecció possible, unidireccional.

El seu cap només repetia, una i altra vegada, la mateixa frase; Alea Iacta Est. On l'havia sentit?

S'adentrà cada cop més en les tenebres. Primer, malgrat la cegadora obscurit, ho feuràpidament, pel temor de ser apressat per allò que el perseguia. Mica en mica, s'adonà de la seva pròpia irracionalitat,i cada cop més temerós de la penombra, alentí el pas. De nou es preguntà: Perquè fujo? No obtingué resposta alguna.

La cova estava recoberta per un terra llis i suau, sense aspror ni obstacles, resultava massa fàcil transitar-lo. Refulgia lúgubre, com el negatiu d'una constel·lació.

Mica en mica, començà a perdre la noció del temps. Incapaç de discernir entre les hores i els segons, es trobava més perdut que mai. Quan portava en aquell indret? Les parets de la caverna, invisibles, es burlaven de la seva imperícia.

No s'entreveia cap sortida, i l'entrada s'havia esfumat en l'ombra que l'abraçava. Es sentia confús i dubtava del seu propi criteri. La bogeria començava a prendre el control... Hauria errat en la direcció de les seves passes? Com podia tenir la certesa d'anar a bon port?

Simplement, no ho podia saber.

Continuà caminant en aquella espècie de món ataràxic, quan desesperançat, s'aturà en sec, deixant-se caure en el sec sòl de la caverna. Prou. Prou. Prou! No podia més. Havia estat derrotat, consumit pels seus propis pensaments. Ara només restava sumir-se en un profund somni, en una segona foscor definitiva. El final s'acostava, excitat. I ell el rebria dignament. Estava preparat.

Es girà valentment.

Llavors, procedent d'on esperava enfrontar allò que el perseguia, albirà una petita papallona, la qual es posà sobre la seva galta. Com havia entrat? Semblava irradiar claror. Quan s'enlairà de nou, s'allunyà ràpidament, deixant un feix de llum verda resplendent. Al final d'aquest, a gran distància, hi aparegué una petita obertura. Era un miratge? Segurament. Una nova prova, una nova caiguda. No volia aixecar-se, anhelava el descans. I per aquest motiu, feu tot el contrari, alçant-se d'imprevist, amb un nou alè, desempallegant-se dels tenaços braços de la desesperança. La seva pròpia irracionalitat era l'última força que restava per a ser consumida.

S'apropà lentament, el temps ja no importava. Potser succeí una era, una existència caminant cap a l'obertura, però finalment arribà. No podia veure l'exterior i el fulgor l'encegava, però això no l'aturà. Albiraria de nou aquella papallona. Havia entès el seu horitzó.

Amb un últim esforç, perseverà per darrera vegada, i travessà el portal.

El pacient es despertà. L'observaven uns preciosos ulls margada, els de la seva estimada. Semblaven una papallona...

Havia entès el seu horitzó...