Regnava el
silenci i la quietud. Tot restava mut, ningú escoltava, tothom volia una veu,
però el soroll del buit esdevenia poderós i prepotent. Faltava quelcom, la
cançó de les estrelles, una música rebel, bel·ligerant contra l’eterna calma del
Cosmos. Es succeïa l’eternitat, inexorable, i res semblava aturar-la. Faltava
l’espurna, per a encendre la gran foguera. Aquesta arribà, una nit de
tempesta...
Bramaven els
trons en el cel escapçat! Xisclaven les roques, bufava el vent terrible! La nit
era fosca, atzabeja, els núvols ocultaven la llet de les estrelles... i una
estela fulgurant. Caigué a terra, i nasqué el foc. Columnes de diamants s’alçaven
arreu, però hi havia més bellesa a dintre del bòlid. La ferida de l’impacte, coberta
amb la sang del sol abans verge, catalitzà la seva pròpia aventura, i tot s’escampà,
com un flux imparable. La crisàlide havia obert les seves majestuoses ales, i
ara era imparable. Alçà el vol, marxà lluny, i es fongué amb l’horitzó carmesí.
Lliure. Sempre.
Ens esperen
monstres de la penombra, àngels inexorables, cruels demiürgs i déus envejosos.
Llançarem el dau, un cop rere altre, i mai obtindrem un sis, més si ho fem,
deixarem de ser, per sempre. Som soroll en el buit, ordre en el desordre, l’alba
rere la nit obscura.
Tot començà
amb foc i aire, aigua i terra, amb l’Univers sencer, escoltant la nostra
primera melodia. I encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar,
gairebé com un sospir, com canten les estrelles...
LUCA
