A la llunyania, marxava Andròmeda. I a
la llunyania, reia Andròmeda. Tenyia el cel d’or i plata incandescents, mes el
seu fulgor era d’un verd fantasmagòric. Fulgia amenaçant i captivava de terror a
tota mirada que, agosarada, s’atrevia a donar-li una ullada. La galàxia
s’abalançava sobre la Terra, imparable i sense remordiments, res podria
aturar-la. Omplia de maragda la volta atzabeja que cada nit semblava abraçar
les ciutats, sumint-les en el son reparador. Aquella nit, no obstant, seria
l’última, i després només hi hauria el silenci de la no-existència, l’ataràxia
presagiada per la darrera generació de les persones. Acompanyant Andròmeda, les
estrelles desaparegudes brillaven sense veure, cegues en el resplendor de la
nebulosa assassina, impotents davant la mort dels seus únics i decadents
espectadors.
-S’acosta, avi?
-Segur
–contestà ell.
-Com serà?
-Serà
sorprenent, ja ho veuràs. Un espectacle! T’agradarà, confia en mi.
-Però em farà
mal?
-Gens! Serà més
fàcil que adormir-se.
Sota la llum
d’una petita flama d’espelma, sumida en una senil dansa amb les ombres de la
terrassa de la vella casa de l’avi, el nen el mirà amb aquella cara innocent,
que a vegades amagava més saviesa de la que els adults solien, i molt sovint
volien, copsar. No el creia, ni ho pretenia. Les seves paraules eren incapaces
de consolar a ningú; ni elles mateixes trobaven aquell calor que, enmig de la
més profunda desesperança, dona escalf als cors més desventurats. Però el petit
mai l’hi ho diria. Encara que fos un infant, demostrava més empatia i bona
voluntat que la majoria de les persones, estimava i acceptava l’amor dels
altres, comprenia la raó de ser de moltes mentires, i les respectava. En
realitat, l’avi admirava al seu nét.
-Vine –digué l’avi-
i dona’m una abraçada –afegí. Quan faltaven les paraules, allò sempre
funcionava.
El nen s’apropà
lentament i amb el rostre arrugat per la sorpresa, allargant els braços cap a
l’avi. Tenia els ulls eixuts però brillants, una mica espantats de veure’l tant
trasbalsat. Quasi esporuguit, li preguntà:
-Però... estàs
bé, avi? Has estat molt estrany aquets últims dies...
-Clar, fill
meu- contestà l’avi, amb una ganyota. Quasi no podia contenir-se. Encara no li
havia rebel·lat el funest destí que els esperava, un cop arribés Andròmeda. Ben
mirat, ell no creia pas que fos un final dolorós, i mancava de sentit espantar
al nen- Vinga, entra a casa. Et deixaré
jugar a la consola, i després de sopar, menjarem aquell gelat de xocolata que
tant ens agrada als dos; si en queda, clar.
Nét i avi
entraren enraonant. Des de ben petit, el nen omplia el cap dels qui
l’envoltaven amb preguntes i més preguntes, sobre tots els temes imaginables;
Per què el cel és color blau? Com saben, les orenetes, que han de marxar al
sud, a l’Àfrica, quan arriba l’hivern i les pluges, quan cauen les fulles dels
arbres? Com van sorgir les estrelles i per què estan tant calentes? Totes les
tardes d’estiu acabaven parlant de fantàstics viatges als confins del món, dels
intel·ligents científics en constant recerca del saber, i de les gestes dels
antics prínceps en els regnes ara oblidats per les persones. A vegades, també
llegien històries, i n’hi havia una que era la seva preferida; Les Daurades Pomes del Sol. Aquella
tarda, el nen li demanà a l’avi per aquest conte en concret; volia sentir-lo
per última vegada, i s’adormí al final de la lectura. <<Mai és tant
fàcil>> pensà l’avi, divertit.
L’avi es deixà
caure en una butaca, cansat d’esperar i de mentir-li al nen, d’aparentar
aquella falsa tranquil·litat quan el seu cor bategava imparable, dirigint-se a
l’abisme inexorable, a l’horitzó, a Andròmeda. Tot allò existent en aquell món
condemnat coneixia que la fi era propera. Les fulles caigudes durant la passada
tardor renaixeren roges durant l’ última primavera, les roselles sorgien marcides
en el llindar dels camins, les aigües dels rius inundaven els camps i baixaven brutes i grises, fins al
mar, on morien plenes de nostàlgia, enyorant els cims que els veieren néixer i
que ara eren inexorables. Les persones es morien de pena, sense llum en les
seves vides, i mica en mica s’abandonaven i quedaven reduïts a la seva més
profunda essència. I enmig d’aquelles lúgubres cavil·lacions l’avi la veié un
altre cop. La seva dona, davant seu, li somreia dèbilment. S’abraçaren i l’home
sentí el càlid alè en el rostre, i les llàgrimes li torbaren la mirada.
Respirava amb agitació, com quan eren joves i marxaven a la muntanya,
amagant-se dels pares i les estrictes tradicions del seu temps, quan
s’entregaven a l’altre amb la tendre innocència d’aquells qui han vist poques
llunes. Ell l’hagués volgut envoltar amb els braços, acariciar-li els cabells,
tranquil·litzar-la amb belles paraules, però es sentí incapaç de fer-ho. Ella
no era real, només un miratge, i únicament en restava el seu record. Andròmeda
es gronxava bel·ligerant sobre les ciutats i els mars de records passats, i el
seu fulgor ofegava les esperances de les persones com una boira espessa. Sovint
jugava males passades, i cruel, augmentava el sofriment de les seves víctimes
amb visions i miratges del seu anhel més profund i impossible. Per això, i amb
gran dolor, l’avi es deixà anar dels braços d’aquella ombra amb l’aspecte de la
seva dona, i amb pesar, doncs fos o no Andròmeda, encara estimava a aquella
figura, obrí la porta de l’entrada, per a fugir d’un passat dolorós que mai
tornaria. Fent-ho, també abandonava a l’últim dels seus tresors, però es negava
a veure’l desaparèixer, i coneixia la inexpugnabilitat del món dels somnis,
fins i tot envers al resplendor verd. Es vestí amb el seu vell tabard bru i el
capell de feltre gris, i xiulant la famosa tornada del concert per a violí de Txaikovski, la seva melodia preferida,
s’endinsà en la nit.
Els carrers es trobaven deserts, fos
de nit o de dia, però de nit semblaven més lúgubres i inhòspits. Els fanals
il·luminaven l’acera com a llanternes moribundes, i les seves ombres
s’empaitaven les unes a les altres; algunes com ferotges depredadors, les altres
fugien espaordides. Tothom havia marxat, cercant la salvació impossible. Els
rics i privilegiats muntaren, tant bon punt les tingueren plenes de combustible
i provisions, en enormes naus platejades que els dugueren als confins del
sistema solar, més enllà del cinturo de Kuiper, on naixien els cometes i moria
la llum del sol. Els altres, l’enorme majoria, s’hagueren de conformar amb
refugis preparats precipitadament en el subsòl marí. Enormes estructures de
formigó, mig amagades entre el corall i els monstres abissals, poblaven ara el
fons del mar, pervertint la bellesa verge d’un indret abans immaculat i oblidat
per la corrupció humana. I per a què? Tots estaven sentenciats per Andròmeda, i
al final, compartirien el mateix destí, fossin homes, animals o plantes. Ni les
resistents paneroles, ni les aguerrides bactèries que habitaven en les
xemeneies hidrotermals sobreviurien a tant terrible destí. El raig verd i encegador
arrasaria amb tota la vida que es trobés en el seu cruel rumb, i l’erradicaria
per sempre. Per descomptat, el mateix succeiria amb tots els il·lusos que
havien fugit al llindar dels dominis del sol, on la radiació d’Andròmeda també
els assoliria. Com deien en el passat, Omni
mors aequat, la mort ens iguala a tots, siguin reis o pastors.
Fou passada la mitja nit quan un home
sortí a trobar-se’l. Era un sense sostre, un captaire força conegut en el barri
a qui anomenaven Caront, tot i que l’avi no estava segur que fos el seu nom
real. A vegades, li donava monedes, sovint de coure, menys d’argent. No
semblava massa preocupat, la veritat. Era com el seu nét, en certa mesura. Des
de la innocència d’aquells qui no coneixen, s’enfrontava amb valor a
l’imparable final. No temia a l’horitzó invisible. En realitat, l’escrutava
impacient.
-Bona nit! -li digué el captaire.
Somreia, jocós. Però era un somriure maligne.
-Bona... nit -tractà de respondre
l’avi, una mica sorprès.
Quelcom obscur romania ocult rere els
ulls de l’home del carrer, més enllà de qualsevol humanitat. Un sentiment de venjança,
potser. I alegria, alegria envers a la caiguda del món de les persones, goig
per l’arribada imminent de la prostituta de Babilònia. En realitat, era
innegable que una enorme injustícia havia planat sobre la seva trista figura al
llarg de la seva vida. Podia, mes, hauria d’odiar a aquells qui permetien i
havien gaudit de privilegis que ell mai pogué posseir. La desigualtat d’un món
dominat per uns pocs s’havia cobrat masses víctimes al llarg de la pèrfida
història irremeiable. El pecat primigeni no fou cap poma vermella, sinó la sang
vessada per uns avantpassats que al llarg de les generacions visqueren per
sobre dels altres, tingueren fills, i s’apropiaren de bens que mai foren seus. <<Som>>,
pensà l’avi, <<perquè altres no foren ni seran mai>>. Però, i els
innocents? Com podia gaudir el captaire de la destrucció de tots aquells que
mai viuran ni tindran l’oportunitat de fer el mal? De créixer i barallar-se,
trepitjar-se, viure i morir al final d’una existència plena de traïcions i
enganys, d’accidents i atemptats, en fi, d’una vida humana a la que tots hi
tenien dret. Aquell mal terrible, el silenciós martiri rebut al llarg dels anys,
l’havia consumit per complet, tornant-se incapaç de sentir esguard per a
qualsevol altre individu. Havia esdevingut poc més que una carcassa buida, i en
el seu interior només hi residia un petit homuncle arronsat i temorós de
l’exterior, preocupat únicament per la seva pròpia sort. O més aviat, cregué l’avi,
hi havia un orgull renegat en tot aquell assumpte; un pacte entre la presa i el
botxí, la mare de les traïcions, un company de Cassi i Judes en el terrible
Infern de Dante, en les mateixes maixelles del diable. I el pobre desgraciat desconeixia
que Andròmeda el jutjaria igualment, com a tots.
L’avi continuà caminant. Els carrers
solitaris no apaivagaven el seu buit interior. Era com un forat insaciable, i
el devorava per dintre. Hi hauria alguna força en el món capaç d’alliberar-lo
de l’ataràxia en la qual es trobava sumit? A mesura que transitava aquells
carrers que li eren tant familiars s’adonà que mantenia el cap baix, concentrat
en el gris paviment del carrer, sense gosar admirar la volta de la nit
moribunda, l’última nit del món. Avergonyit de la seva covardia i debilitat
personal, i obligant-se a alçar el rostre i canviar aquell baix perfil per un
de més noble i altiu, alçà el rostre i es topà de cara amb la tenebrosa
Andròmeda, esquitxant el cel d’auris reflexos candents i verds filaments
afilats com espasses. Enllà, observant-lo, semblava desafiar-lo a una batalla
sense esperança.
Al girar la cantonada, una dona
plorava, abraçada a un petit farcell de roba. Tenia els cabells encrespats i
les mans li tremolaven. Les llàgrimes corrien a través de les seves galtes, pàl·lides
sota el reflex maragda d’Andròmeda, i les humides pestanyes negres es confonien
en el zenit que encara restava per a ser conquerit per la galàxia, a la llum de
les poques estrelles supervivents. Hi havia una obscuritat esfereïdora en el
interior d’aquell farcell, un record prehistòric que només apareixia en els
somnis més tremebunds, la força malèfica primigènia contra la que ningú podia
oferir resistència. I la por l’envaí completament, el paralitzà i incapacità;
semblava incapaç de moure un sol múscul, només li restava fugir d’aquell indret
espaventós. Desitjà haver-se acostat a la dona, proferir-li unes poques
paraules de consol, reconfortar-la. Quina mena de persona, de monstre, evitaria
tan sols mirar-la, com si no existís, com si el seu dolor no fos real? Els seus
records ancestrals, tant profundament adherits en la seva humanitat el frenaven
d’ajudar-la, mes aquests eren uns mers covards que només buscaven la protecció
individual, com el captaire. Però on quedava l’heroisme de les llegendes? Ell
mai seria un Sigurd, ni un Sant Jordi, però pensava que encara romandria algun
rastre de valentia debatent-se en el seu interior. Andròmeda els havia vençut i
mutilat, i un egoisme culpable els enverinava la ment de pesar i vergonya. L’ésser
humà havia quedat reduït a una caricatura de la seva pròpia naturalesa, i
recorria amb pesar l’última etapa del
camí de l’existència.
L’aire udolava, s’havia alçat una enorme
ventada. A qui li agrada l’aire, ben mirat? Quan bufa el vent, un es sent
indefens envers al seu alè penetrant, més s’emporta com un lladre l’escalfor
natural que emana del nostre cos i ens protegeix del bel·ligerant exterior. No
cal una gelada, ni tan sols la blanca neu, per fer estremir a una persona.
Exposa-la a un fort vent i voldrà tornar a casa ràpidament, allà on sigui.
Travessarà deserts i mars d’onades salvatges, selves verges i altes serralades,
desitjant retornar a una llar impossible, bastió inexpugnable contra el pèrfid
embat de l’aire. Però aquella nit, l’avi no sentia el vent. Ni tampoc anhelava
retornar a la vella casa, on el seu nét dormia, sol. L’havia abandonat, o
s’havia abandonat a ell mateix? Tractava, en va, de justificar la seva
deserció. Però, pensava, ben aviat ningú tindrà casa. Tot esdevindrà un erm
paisatge sense vida, esterilitzat, per sempre més. L’avi no tenia el valor de
veure desaparèixer allò que més estimava. I no sabia on cercar-lo.
L’avi continuà avançant, errant i
sense rumb, quan arribà a un petit parc. Allà solia jugar amb el seu nét, i
abans d’això amb el seu pare, quan visitaven el vell planetari que s’alçava al
centre del parc, ara abandonat. Encara era imponent, i pareixia posseir una
aura de misteri, car que només hi restava el silenci i nombrosos records,
records que pesaven i dotaven a aquell indret d’un significat especial, quasi
màgic. El passat l’observava, i li repetia, amb un lleu remor inescrutable;
“culpable, culpable...”. O era Andròmeda? La malèfica llum verda tractava de
sorprendre l’edifici, filtrant-se a través de les escletxes i forçant les
finestres trencades. Però aquest la repel·lia, com un darrer bastió de la
resistència humana, tossut envers a la derrota. I el fulgor verdós, incapaç de
superar la mística barrera de la construcció, feia l’efecte de rebotar i
acumular-se sobre una banca mig amagada darrere un grup de pollancres. Llavors
el va veure. Estirat en un banc hi havia un cos immòbil. Era un home, de
mitjana edat, i semblava ferit. La sang carmesí tacava bona part de la seva
gavardina. L’havien atacat amb una arma blanca, i ara reposava, moribund. L’avi
s’acostà, i comprovà amb pena la gravetat de les ferides. Potser, reflexionà,
ja havia traspassat. Però tot d’una, per sorpresa de l’avi, l’home obrí els
ulls i començà a parlar:
-Ajuda... -mussità amb la veu trencada
pel dolor.
L’avi s’apropà una mica més, temorós i
trasbalsat. Abans no fou capaç d’ajudar a la dona del farcell, però ara no
cediria davant la covardia. L’hauria d’enfrontar, i ho estava aconseguint. Potser,
es digué a si mateix, havia recuperat una mica d’aquell valor que ja creia
oblidat. Tanmateix, no podia fer res. La ferida de l’home moribund pudia i li
feia venir arcades, sentia com se li removia l’estómac. Tenia molt mal aspecte.
<<Coratge>>, pensà estremit.
-Em van atacar... uns maleïts... em
van atacar pels meus bitllets.
L’avi ho entengué tot, més s’adonà que
l’home ferit no era del barri. Ho havia sospitat des del primer cop que el
veié, a la llunyania, i ara no tenia cap dubte. Des de l’arribada d’Andròmeda,
s’havia produït una degeneració en el civisme general de les ciutats, derivant en
nombrosos episodis escabrosos i de violència irracional, i en els últims temps aquests
s’havien agreujat i multiplicat, convertint-se en habituals i produint encara
més víctimes. Amb tot, l’èxode final de
la raça humana havia buidat les ciutats, i en aquestes ja no quedaven víctimes
potencials, ni bergants al servei d’Andròmeda. O això havia cregut l’avi. Qui
era, l’home de la gavardina? Un ric, aristòcrata probablement. Un malaurat que per
algun motiu no aconseguí els bitllets d’accés a les llustroses naus platejades,
i desesperançat tractà de cercar alguna solució desesperada. Probablement, el
tràngol que passà fou horrorós! Com podia ell, un gran home de negocis
acostumat a trepitjar els altres, quedar-se en aquella roca condemnada? Era
inadmissible! Llavors, desesperat, hagué de recórrer a la seva última carta, el
mercat negre. Un moviment lògic, ben mirat. I previsible, per altre banda. Probablement,
foren els propis venedors qui l’atacaren. I els bitllets? Falsos, segur! Un bon
esquer per atreure a pobres imbècils com ell, massa ingenus per a entendre que,
rere la seva armadura de poder adquisitiu i títols nobiliaris, residia la major
de les vulnerabilitats: L’arrogància. El món no es pot comprar amb diners o
influència. Almenys, no tot.
A tot, l’home continuava sagnant, i
només per l’esforç el seu semblant s’havia tornat blanc com la llet. Semblava
un cadàver. I ben aviat en seria un.
-Jo... Jo el necessitava. Ara... ara
no... ara no podré tornar a casa. M’entén oi?
No era conscient de la gravetat del
seu estat. Desvariava. Havia perdut gran part de la sang, i el cervell embogia,
sumit en una greu hipòxia. Quanta estona portaria en aquell banc? Hores. Potser
dies, tenint en compte el seu aspecte desmantellat. Havia romàs abandonat a la
mercè d’Andròmeda, i aquesta se’l mirava satisfeta. De la ferida supurava un pútrid
pus blanc amb molt mal aspecte, i els llavis esquerdats havien perdut tot rastre
de roig, confonent-se amb el lívid cutis del rostre agònic. Ja no aniria
enlloc.
-M’esperen... la meva dona... li
vaig... li vaig dir que li duria tres bitllets... la meva dona... i el meu...
fill...
L’home tancà els ulls i es desmaià. O
potser havia expirat? S’acostà una mica al rostre de l’home i comprovà que
l’alè havia desaparegut, al igual que el pols. <<Estic sostenint el cap
d’un mort>>, afirmà l’avi, <<no puc continuar amb ell. Malgrat tot,
sento llàstima per aquest pobre desgraciat, però l’hauré de deixar aquí.>>
On el podia dur, ben mirat? Al cementeri? A casa? El final era massa pròxim per
a donar importància a la sepultura del pobre desgraciat. <<Com pot haver
passat>>, lamentà l’avi, <<la brutalitat de les persones és
sorprenent; L’home ha esdevingut un llop per l’home, com digué... Renoi. No
recordo qui pronuncià aquestes paraules...>>.
De cop i volta, es sentí cansat. Ben
mirat, a on pretenia anar? Abans havia abjurat de la seva pròpia casa, més quin
sentit tenia mantenir aquell exili forçat? El temps s’havia esgotat feia molt,
i la seva existència era una ombra de vida, però encara no volia morir, ho
acabava d’entendre. Reclamava les hores que li quedaven i passejar-se sol per
aquells carrers de mort i misèria, a l’abast de la terrible Andròmeda, no era
una bona manera d’obtenir-les. Hauria d’afanyar-se i tornar a casa, amb el seu
nét, i encara que no el despertés, el contemplaria com al major dels seus
tresors, fins a la fi. Ara ja no temia perdre’l, doncs això era inevitable.
Però havia comprés el seu propi egoisme al abandonar-lo, un egoisme motivat per
la més terrible de les pors; aquella que roman enterrada en els records més
obscurs, i només desitjava tornar al seu costat.
Amb grans gambades, l’avi començà a
desfer el camí, però no anà gaire lluny. A la mateixa sortida del parc, no molt
enllà del banc on reposava el cos de l’home moribund, l’esperaven.
-Renoi, aquest cop un avi -digué una
ombra a poques passes d’ell- això serà molt fàcil.
-I divertit! -afegí l’altre ombra, més
grossa i ample que la primera.
Les veus s’acostaren lentament, i quan
ja foren a tocar de l’avi, sota la dèbil llum dels fanals, els pogué veure els
rostres. L’ombra gran resultà ser d’un home més aviat jove i amb un atapeït
bigoti negre que començava a mostrar vetes de gris, ulls petits i molt rodons i
vestit amb una mena de tirants de mecànic, d’un color blau elèctric. L’altre
ombra, més estilitzada, era d’una dona encara molt jove, gairebé adolescent,
amb els cabells tenyits de foc i una mirada perversa. Els dos semblaven
mofar-se de la seva nova víctima.
-Què voleu? –preguntà l’avi,
coneixedor de la resposta. Lamentava trobar-se en aquella situació.
-Què volem, Baita? -respongué amb una
rialleta idiota l’home del bigoti.
-Primer de tot -contestà la Baita- els
teus diners.
L’avi allargà la cartera quasi
instantàniament i l’home del bigoti li arrencà de les mans d’una llambregada.
Ell mai havia estat un home massa valent i ara no era el moment de canviar la
tradició. Seguidament, el brètol agafà el ganivet que duia penjat del cinturo i
amb una ganyota, anuncià:
-I ara, jugarem una mica.
L’home dels tirants s’acostà
lentament, passant-se el ganivet d’una mà a l’altre, com solien fer els canalles
de les pel·lícules, i rere seu la dona es mofava de l’avi. Estava desesperat i
fugir no era una opció, més tampoc ho era enfrontar-se a ells. A sobre els seus
caps, Andròmeda els contemplava indiferent.
-Espera’t! –cridà l’avi, amb un xiscle
agut - espera’t un moment. No entenc perquè em voleu mal, jo no us he fet res,
ni tampoc aquell home que jau mort sobre el banc. Vau ser vosaltres, oi?
-Exacte -digué la Baita, orgullosa- El
babau pensava que li vendríem tres bitllets per a fotre el camp d’aquesta merda
de planeta. Ara està mort i nosaltres som més rics. Ha!
-Però... què fareu amb els seus
diners? No heu vist el cel?
-També tems a Andròmeda, oi vell? Els
de la vostra mena, rics o pobres, no sabeu veure que Andròmeda no és un botxí,
sinó una oportunitat. L’oportunitat d’ajustar comptes amb tothom, abans del
final...Venjança, venjança a tanta indiferència, a tanta por i servilisme.
Venjança contra els esclaus, abans d’anar-nos tots a pastar fang. Venjança per
les guerres i els atemptats, per la massificació i els magnats. Venjança contra
la humanitat... I ara, prepara’t. Pagaràs la teva debilitat amb la sang que
corre per les teves venes, i distreure’ns no et farà guanyar més temps de vida.
Vito, acaba amb ell!
Vito aixecà el ganivet davant del
sorprès avi, decidit a matar-lo, i aquest retrocedí desesperat. Estava perdut.
-Si us plau, clemència -suplicà,
sentint-se atrapat. Tant debò no hagués sortit mai de casa. Desitjava tant
tornar-hi, estar en companyia del seu nét i esperar amb ell l’arribada
d’Andròmeda - Tinc família, pietat.-Llavors, arrencà a plorar.
-Oh, fixa’t -digué en Vito, donant-li
l’esquena un moment- l’avi plora perquè ja no veurà més al seu nét. Si vols,
podem fer-li una visita, després de matar-te. Te l’enviarem ràpidament, i així
us podreu tornar a veure.
A vegades, hi ha focs que romanen
apagats durant molt de temps, i d’improvís, s’encenen amb una violència
inimaginable. Sota la llum verda d’Andròmeda, una fúria envaí i dominà a l’avi
de sobte. Sentí com un vigor oblidat l’omplia, i com un llamp furiós, saltà
sobre l’home dels tirants. Evidentment, el jove tombà al vell fàcilment, i el
llençà violentament contra uns arbustos que creixien en el llindar del parc.
Però amb aquell atac desesperat l’avi havia guanyat temps. L’home del bigoti s’acostà
rient, i declarà:
-Al final, el vell tenia sang a les
venes, quina sorpresa. Ara te la faré sortir...
Però no fou la sang de l’avi, sinó la
de l’home dels tirants, la que acabà tacant el paviment d’aquell indret. Entre
les herbes, amagat sota les fulles caigudes dels pollancres que omplien el
parc, hi havia una branca robusta caiguda d’algun dels arbres, i d’improvís, l’avi
li espetegà un bon cop al rostre de l’atacant, deixant-lo fora de combat durant
uns instants, suficients per arrancar-li el ganivet de les mans, i quasi sense
adonar-se, tallar-li el coll d’una sola estocada. Tot això succeí ràpidament, i
la dona jove no tingué temps de reduir-lo. Es quedà al seu davant, mirant-lo
perplexa. Ell mateix, amb les mans i el rostre tacats de la sang de l’agressor,
es sentia atònit. L’espantava aquella ràbia que l’havia dominat durant uns
segons, guiant els seus moviments i culminant els seus actes amb un assassinat.
Un instint animal, prehistòric i remot havia nascut i mort en poc segons, i ara
sentia un por esgarrifadora. Mai havia matat a ningú, més no es pensava capaç
de fer-ho, i ara no es reconeixia. Havia enfollit, i observant-lo, Andròmeda
somreia, amb una perversa expressió de triomf. Andròmeda sempre guanyava.
La dona, recobrada, s’acostà cridant
de ràbia i dolor, insultant-lo i decidida a venjar-se, però també desarmada, i
el braç de l’avi, excitat i oblidant la recent letargia de la vellesa, enfonsà
l’arma en el seu ventre. El ganivet entrà amb suavitat, i s’endinsà
profundament en els budells de la jove. Caigué pesadament, i les seves mirades
es trobaren un instant; després, els
ulls de la dona deixaren de veure, i reflectiren el fulgor verd
d’Andròmeda.
L’avi deixà caure el ganivet a terra,
i arrencà a córrer, tant ràpid com les seves velles cames l’hi permeteren.
Tombà per una cantonada i es trobà de nou en l’indret on havia vist la dona del
farcell, aquella a qui el terror pretèrit havia incapacitat d’ajudar-la. Ella
ja no estava, havia desaparegut, però el farcell romania damunt l’acera,
abandonat. L’avi s’acostà, coneixedor del que veuria, afrontant finalment
l’horror, i la crua realitat vingué a
trobar-lo: Un nadó, mort sense remei, semblava dormir embolcallat en uns draps
grisos, sota l’espectral llum d’Andròmeda. I amb cada mort, la galàxia pareixia
més pròxima, i amb ella, el final de l’existència. Una existència, ben mirat, innòcua.
Quantes generacions d’homes i besties visqueren per a una fi tant estúpida? Mes,
restava algun significat a tanta evolució, lluita per la supervivència, guerra
i conflicte? On anirien a parar les glorioses teories de Plató i Descartes, les
idees de Nietzsche i Marx, els descobriments de Newton i Galileu.? Troia fou
destruïda, i mai més hom ho sabria, les gestes d’Hèctor i Aquil·les serien
oblidades. Quin sentit tingué, tot plegat, el món de les persones?
Eren reflexions fútils, i l’avi ho
sabia. Continuà el camí de tornada, i finalment arribà al llindar de la porta
de casa, i esgotat, el travessà. Una veueta vingué del fons del passadís:
-Avi, ets tu?
-Si fill meu -contestà, dissimulant el
terror que encara el subjugava- ara vinc.
S’esmunyí ràpidament al bany, i amb
aigua freda es rentà la sang de les mans i la roba. No volia que el nen el
veiés brut de sang i llàgrimes, menys en aquella nit tenebrosa. A més,
necessitava pensar.
Ben mirat, què li diria al noi? Encara no ho sabia. Per
últim sortí del bany, i es trobà amb el seu nét observant-lo, encara amb el
pijama i abraçat a un osset de peluix, que vestia amb l’uniforme del capità
Kirk. Li digué:
-Has trigat molt! M’havia espantat...
On paraves, avi? Per què havies marxat?
-L’avi havia pensat que demà voldries
esmorzar xurros, i n’he anat a comprar. Però era massa tard, així que haurem
d’anar demà. No tornaré a marxar més, t’ho prometo.
-Segur? -preguntà ell, amb aquella
cara que solia fer quan no el prenia seriosament.
-Seguríssim! –respongué l’avi, amb el
millor somriure que aconseguí fer- Promesa de cavaller.
-De cavaller? Vull que sigui de
Hòbbit!
-D’acord, d’acord. Promesa de Hòbbit
-i els dos varen entrellaçar els dits petits.
Desprès, l’avi va agafar-lo en braços,
i imitant el soroll del motor d’un avió de reacció, d’aquells capaços de donar
la volta al món en poques hores, el portà fins a la seva habitació, on el nen
aterrà després de sorolloses maniobres d’emergència, entre rialles i moltes
pessigolles. L’avi agafà una cadira, tancà el llum i s’assegué al costat del
llit, on per primera vegada, es sentí segur i en pau. Era sorprenent; Es sentia
feliç i alhora n’era conscient. Amb la finestra oberta, encara entrava la llum
de les poques estrelles que restaven al cel, aquelles que no havien estat
devorades per Andròmeda, qui creixia i creixia sense parar, envaint el llençol
atzabeja de la nit. Com tothom, esperaven el pròxim desenllaç.
Així passaren les últimes hores,
parlant en l’obscuritat de la nit d’aquells records que els feien feliços,
d’antigues vivències i moments, d’històries passades i algunes d’inventades.
-Avi -digué el seu nét, amb un
mormoleig- Tinc por.
-No has de tenir por – digué l’avi-
estic amb tu.
-Però, i desprès? Seguiràs amb mi?
Quan arribi Andròmeda, vull dir...
-Sempre.
Les últimes estrelles desaparegueren
del firmament, deixant anar un darrer bri de tènue llum platejada. Desprès, el
verd omplí la volta per complet. Només restaven uns segons més, abans de
l’arribada d’Andròmeda i la terra tremolava, sota l’aire ardent i el sospir
dels mars evaporant-se. La mateixa Terra cridava de terror.
-Vols sentir un secret? Hi ha una
cançó que parla del lloc on anirem. Si la cantem junts, podrem viatjar plegats,
i així no ens separarem més! T’agradaria escoltar-la?
-Clar!
- Primer de tot, has de tancar els
ulls. Molt bé. Ara, escolta’m, diu així:
“Més enllà de l'arc de Sant Martí, molt amunt,
hi ha unes terres descrites en una cançó de bressol.
Més enllà de l'arc de Sant Martí el cel és blau
i allà, els somnis que t'atreveixes a somiar
de debò es fan veritat.
Algun dia demanaré a una estrella
despertar on els núvols quedin molt enrere,
on els problemes es fonguin com caramels de llimona,
més amunt de les xemeneies;
allà, em trobaràs.”
hi ha unes terres descrites en una cançó de bressol.
Més enllà de l'arc de Sant Martí el cel és blau
i allà, els somnis que t'atreveixes a somiar
de debò es fan veritat.
Algun dia demanaré a una estrella
despertar on els núvols quedin molt enrere,
on els problemes es fonguin com caramels de llimona,
més amunt de les xemeneies;
allà, em trobaràs.”