ANDRÒMEDA

A la llunyania, marxava Andròmeda. I a la llunyania, reia Andròmeda. Tenyia el cel d’or i plata incandescents, mes el seu fulgor era d’un verd fantasmagòric. Fulgia amenaçant i captivava de terror a tota mirada que, agosarada, s’atrevia a donar-li una ullada. La galàxia s’abalançava sobre la Terra, imparable i sense remordiments, res podria aturar-la. Omplia de maragda la volta atzabeja que cada nit semblava abraçar les ciutats, sumint-les en el son reparador. Aquella nit, no obstant, seria l’última, i després només hi hauria el silenci de la no-existència, l’ataràxia presagiada per la darrera generació de les persones. Acompanyant Andròmeda, les estrelles desaparegudes brillaven sense veure, cegues en el resplendor de la nebulosa assassina, impotents davant la mort dels seus únics i decadents espectadors.

-S’acosta, avi?

-Segur –contestà ell.

-Com serà?

-Serà sorprenent, ja ho veuràs. Un espectacle! T’agradarà, confia en mi.

-Però em farà mal?

-Gens! Serà més fàcil que adormir-se.

Sota la llum d’una petita flama d’espelma, sumida en una senil dansa amb les ombres de la terrassa de la vella casa de l’avi, el nen el mirà amb aquella cara innocent, que a vegades amagava més saviesa de la que els adults solien, i molt sovint volien, copsar. No el creia, ni ho pretenia. Les seves paraules eren incapaces de consolar a ningú; ni elles mateixes trobaven aquell calor que, enmig de la més profunda desesperança, dona escalf als cors més desventurats. Però el petit mai l’hi ho diria. Encara que fos un infant, demostrava més empatia i bona voluntat que la majoria de les persones, estimava i acceptava l’amor dels altres, comprenia la raó de ser de moltes mentires, i les respectava. En realitat, l’avi admirava al seu nét.

-Vine –digué l’avi- i dona’m una abraçada –afegí. Quan faltaven les paraules, allò sempre funcionava.

El nen s’apropà lentament i amb el rostre arrugat per la sorpresa, allargant els braços cap a l’avi. Tenia els ulls eixuts però brillants, una mica espantats de veure’l tant trasbalsat. Quasi esporuguit, li preguntà:

-Però... estàs bé, avi? Has estat molt estrany aquets últims dies...

-Clar, fill meu- contestà l’avi, amb una ganyota. Quasi no podia contenir-se. Encara no li havia rebel·lat el funest destí que els esperava, un cop arribés Andròmeda. Ben mirat, ell no creia pas que fos un final dolorós, i mancava de sentit espantar al nen-  Vinga, entra a casa. Et deixaré jugar a la consola, i després de sopar, menjarem aquell gelat de xocolata que tant ens agrada als dos; si en queda, clar.

Nét i avi entraren enraonant. Des de ben petit, el nen omplia el cap dels qui l’envoltaven amb preguntes i més preguntes, sobre tots els temes imaginables; Per què el cel és color blau? Com saben, les orenetes, que han de marxar al sud, a l’Àfrica, quan arriba l’hivern i les pluges, quan cauen les fulles dels arbres? Com van sorgir les estrelles i per què estan tant calentes? Totes les tardes d’estiu acabaven parlant de fantàstics viatges als confins del món, dels intel·ligents científics en constant recerca del saber, i de les gestes dels antics prínceps en els regnes ara oblidats per les persones. A vegades, també llegien històries, i n’hi havia una que era la seva preferida; Les Daurades Pomes del Sol. Aquella tarda, el nen li demanà a l’avi per aquest conte en concret; volia sentir-lo per última vegada, i s’adormí al final de la lectura. <<Mai és tant fàcil>> pensà l’avi, divertit.

L’avi es deixà caure en una butaca, cansat d’esperar i de mentir-li al nen, d’aparentar aquella falsa tranquil·litat quan el seu cor bategava imparable, dirigint-se a l’abisme inexorable, a l’horitzó, a Andròmeda. Tot allò existent en aquell món condemnat coneixia que la fi era propera. Les fulles caigudes durant la passada tardor renaixeren roges durant l’ última primavera, les roselles sorgien marcides en el llindar dels camins, les aigües dels rius inundaven  els camps i baixaven brutes i grises, fins al mar, on morien plenes de nostàlgia, enyorant els cims que els veieren néixer i que ara eren inexorables. Les persones es morien de pena, sense llum en les seves vides, i mica en mica s’abandonaven i quedaven reduïts a la seva més profunda essència. I enmig d’aquelles lúgubres cavil·lacions l’avi la veié un altre cop. La seva dona, davant seu, li somreia dèbilment. S’abraçaren i l’home sentí el càlid alè en el rostre, i les llàgrimes li torbaren la mirada. Respirava amb agitació, com quan eren joves i marxaven a la muntanya, amagant-se dels pares i les estrictes tradicions del seu temps, quan s’entregaven a l’altre amb la tendre innocència d’aquells qui han vist poques llunes. Ell l’hagués volgut envoltar amb els braços, acariciar-li els cabells, tranquil·litzar-la amb belles paraules, però es sentí incapaç de fer-ho. Ella no era real, només un miratge, i únicament en restava el seu record. Andròmeda es gronxava bel·ligerant sobre les ciutats i els mars de records passats, i el seu fulgor ofegava les esperances de les persones com una boira espessa. Sovint jugava males passades, i cruel, augmentava el sofriment de les seves víctimes amb visions i miratges del seu anhel més profund i impossible. Per això, i amb gran dolor, l’avi es deixà anar dels braços d’aquella ombra amb l’aspecte de la seva dona, i amb pesar, doncs fos o no Andròmeda, encara estimava a aquella figura, obrí la porta de l’entrada, per a fugir d’un passat dolorós que mai tornaria. Fent-ho, també abandonava a l’últim dels seus tresors, però es negava a veure’l desaparèixer, i coneixia la inexpugnabilitat del món dels somnis, fins i tot envers al resplendor verd. Es vestí amb el seu vell tabard bru i el capell de feltre gris, i xiulant la famosa tornada del concert per a violí de Txaikovski, la seva melodia preferida, s’endinsà en la nit.

Els carrers es trobaven deserts, fos de nit o de dia, però de nit semblaven més lúgubres i inhòspits. Els fanals il·luminaven l’acera com a llanternes moribundes, i les seves ombres s’empaitaven les unes a les altres; algunes com ferotges depredadors, les altres fugien espaordides. Tothom havia marxat, cercant la salvació impossible. Els rics i privilegiats muntaren, tant bon punt les tingueren plenes de combustible i provisions, en enormes naus platejades que els dugueren als confins del sistema solar, més enllà del cinturo de Kuiper, on naixien els cometes i moria la llum del sol. Els altres, l’enorme majoria, s’hagueren de conformar amb refugis preparats precipitadament en el subsòl marí. Enormes estructures de formigó, mig amagades entre el corall i els monstres abissals, poblaven ara el fons del mar, pervertint la bellesa verge d’un indret abans immaculat i oblidat per la corrupció humana. I per a què? Tots estaven sentenciats per Andròmeda, i al final, compartirien el mateix destí, fossin homes, animals o plantes. Ni les resistents paneroles, ni les aguerrides bactèries que habitaven en les xemeneies hidrotermals sobreviurien a tant terrible destí. El raig verd i encegador arrasaria amb tota la vida que es trobés en el seu cruel rumb, i l’erradicaria per sempre. Per descomptat, el mateix succeiria amb tots els il·lusos que havien fugit al llindar dels dominis del sol, on la radiació d’Andròmeda també els assoliria. Com deien en el passat, Omni mors aequat, la mort ens iguala a tots, siguin reis o pastors.

Fou passada la mitja nit quan un home sortí a trobar-se’l. Era un sense sostre, un captaire força conegut en el barri a qui anomenaven Caront, tot i que l’avi no estava segur que fos el seu nom real. A vegades, li donava monedes, sovint de coure, menys d’argent. No semblava massa preocupat, la veritat. Era com el seu nét, en certa mesura. Des de la innocència d’aquells qui no coneixen, s’enfrontava amb valor a l’imparable final. No temia a l’horitzó invisible. En realitat, l’escrutava impacient.

-Bona nit! -li digué el captaire. Somreia, jocós. Però era un somriure maligne.

-Bona... nit -tractà de respondre l’avi, una mica sorprès.

Quelcom obscur romania ocult rere els ulls de l’home del carrer, més enllà de qualsevol humanitat. Un sentiment de venjança, potser. I alegria, alegria envers a la caiguda del món de les persones, goig per l’arribada imminent de la prostituta de Babilònia. En realitat, era innegable que una enorme injustícia havia planat sobre la seva trista figura al llarg de la seva vida. Podia, mes, hauria d’odiar a aquells qui permetien i havien gaudit de privilegis que ell mai pogué posseir. La desigualtat d’un món dominat per uns pocs s’havia cobrat masses víctimes al llarg de la pèrfida història irremeiable. El pecat primigeni no fou cap poma vermella, sinó la sang vessada per uns avantpassats que al llarg de les generacions visqueren per sobre dels altres, tingueren fills, i s’apropiaren de bens que mai foren seus. <<Som>>, pensà l’avi, <<perquè altres no foren ni seran mai>>. Però, i els innocents? Com podia gaudir el captaire de la destrucció de tots aquells que mai viuran ni tindran l’oportunitat de fer el mal? De créixer i barallar-se, trepitjar-se, viure i morir al final d’una existència plena de traïcions i enganys, d’accidents i atemptats, en fi, d’una vida humana a la que tots hi tenien dret. Aquell mal terrible, el silenciós martiri rebut al llarg dels anys, l’havia consumit per complet, tornant-se incapaç de sentir esguard per a qualsevol altre individu. Havia esdevingut poc més que una carcassa buida, i en el seu interior només hi residia un petit homuncle arronsat i temorós de l’exterior, preocupat únicament per la seva pròpia sort. O més aviat, cregué l’avi, hi havia un orgull renegat en tot aquell assumpte; un pacte entre la presa i el botxí, la mare de les traïcions, un company de Cassi i Judes en el terrible Infern de Dante, en les mateixes maixelles del diable. I el pobre desgraciat desconeixia que Andròmeda el jutjaria igualment, com a tots.

L’avi continuà caminant. Els carrers solitaris no apaivagaven el seu buit interior. Era com un forat insaciable, i el devorava per dintre. Hi hauria alguna força en el món capaç d’alliberar-lo de l’ataràxia en la qual es trobava sumit? A mesura que transitava aquells carrers que li eren tant familiars s’adonà que mantenia el cap baix, concentrat en el gris paviment del carrer, sense gosar admirar la volta de la nit moribunda, l’última nit del món. Avergonyit de la seva covardia i debilitat personal, i obligant-se a alçar el rostre i canviar aquell baix perfil per un de més noble i altiu, alçà el rostre i es topà de cara amb la tenebrosa Andròmeda, esquitxant el cel d’auris reflexos candents i verds filaments afilats com espasses. Enllà, observant-lo, semblava desafiar-lo a una batalla sense esperança.

Al girar la cantonada, una dona plorava, abraçada a un petit farcell de roba. Tenia els cabells encrespats i les mans li tremolaven. Les llàgrimes corrien a través de les seves galtes, pàl·lides sota el reflex maragda d’Andròmeda, i les humides pestanyes negres es confonien en el zenit que encara restava per a ser conquerit per la galàxia, a la llum de les poques estrelles supervivents. Hi havia una obscuritat esfereïdora en el interior d’aquell farcell, un record prehistòric que només apareixia en els somnis més tremebunds, la força malèfica primigènia contra la que ningú podia oferir resistència. I la por l’envaí completament, el paralitzà i incapacità; semblava incapaç de moure un sol múscul, només li restava fugir d’aquell indret espaventós. Desitjà haver-se acostat a la dona, proferir-li unes poques paraules de consol, reconfortar-la. Quina mena de persona, de monstre, evitaria tan sols mirar-la, com si no existís, com si el seu dolor no fos real? Els seus records ancestrals, tant profundament adherits en la seva humanitat el frenaven d’ajudar-la, mes aquests eren uns mers covards que només buscaven la protecció individual, com el captaire. Però on quedava l’heroisme de les llegendes? Ell mai seria un Sigurd, ni un Sant Jordi, però pensava que encara romandria algun rastre de valentia debatent-se en el seu interior. Andròmeda els havia vençut i mutilat, i un egoisme culpable els enverinava la ment de pesar i vergonya. L’ésser humà havia quedat reduït a una caricatura de la seva pròpia naturalesa, i recorria  amb pesar l’última etapa del camí de l’existència.

L’aire udolava, s’havia alçat una enorme ventada. A qui li agrada l’aire, ben mirat? Quan bufa el vent, un es sent indefens envers al seu alè penetrant, més s’emporta com un lladre l’escalfor natural que emana del nostre cos i ens protegeix del bel·ligerant exterior. No cal una gelada, ni tan sols la blanca neu, per fer estremir a una persona. Exposa-la a un fort vent i voldrà tornar a casa ràpidament, allà on sigui. Travessarà deserts i mars d’onades salvatges, selves verges i altes serralades, desitjant retornar a una llar impossible, bastió inexpugnable contra el pèrfid embat de l’aire. Però aquella nit, l’avi no sentia el vent. Ni tampoc anhelava retornar a la vella casa, on el seu nét dormia, sol. L’havia abandonat, o s’havia abandonat a ell mateix? Tractava, en va, de justificar la seva deserció. Però, pensava, ben aviat ningú tindrà casa. Tot esdevindrà un erm paisatge sense vida, esterilitzat, per sempre més. L’avi no tenia el valor de veure desaparèixer allò que més estimava. I no sabia on cercar-lo.

L’avi continuà avançant, errant i sense rumb, quan arribà a un petit parc. Allà solia jugar amb el seu nét, i abans d’això amb el seu pare, quan visitaven el vell planetari que s’alçava al centre del parc, ara abandonat. Encara era imponent, i pareixia posseir una aura de misteri, car que només hi restava el silenci i nombrosos records, records que pesaven i dotaven a aquell indret d’un significat especial, quasi màgic. El passat l’observava, i li repetia, amb un lleu remor inescrutable; “culpable, culpable...”. O era Andròmeda? La malèfica llum verda tractava de sorprendre l’edifici, filtrant-se a través de les escletxes i forçant les finestres trencades. Però aquest la repel·lia, com un darrer bastió de la resistència humana, tossut envers a la derrota. I el fulgor verdós, incapaç de superar la mística barrera de la construcció, feia l’efecte de rebotar i acumular-se sobre una banca mig amagada darrere un grup de pollancres. Llavors el va veure. Estirat en un banc hi havia un cos immòbil. Era un home, de mitjana edat, i semblava ferit. La sang carmesí tacava bona part de la seva gavardina. L’havien atacat amb una arma blanca, i ara reposava, moribund. L’avi s’acostà, i comprovà amb pena la gravetat de les ferides. Potser, reflexionà, ja havia traspassat. Però tot d’una, per sorpresa de l’avi, l’home obrí els ulls i començà a parlar:

-Ajuda... -mussità amb la veu trencada pel dolor.

L’avi s’apropà una mica més, temorós i trasbalsat. Abans no fou capaç d’ajudar a la dona del farcell, però ara no cediria davant la covardia. L’hauria d’enfrontar, i ho estava aconseguint. Potser, es digué a si mateix, havia recuperat una mica d’aquell valor que ja creia oblidat. Tanmateix, no podia fer res. La ferida de l’home moribund pudia i li feia venir arcades, sentia com se li removia l’estómac. Tenia molt mal aspecte. <<Coratge>>, pensà estremit.

-Em van atacar... uns maleïts... em van atacar pels meus bitllets.

L’avi ho entengué tot, més s’adonà que l’home ferit no era del barri. Ho havia sospitat des del primer cop que el veié, a la llunyania, i ara no tenia cap dubte. Des de l’arribada d’Andròmeda, s’havia produït una degeneració en el civisme general de les ciutats, derivant en nombrosos episodis escabrosos i de violència irracional, i en els últims temps aquests s’havien agreujat i multiplicat, convertint-se en habituals i produint encara més víctimes.  Amb tot, l’èxode final de la raça humana havia buidat les ciutats, i en aquestes ja no quedaven víctimes potencials, ni bergants al servei d’Andròmeda. O això havia cregut l’avi. Qui era, l’home de la gavardina? Un ric, aristòcrata probablement. Un malaurat que per algun motiu no aconseguí els bitllets d’accés a les llustroses naus platejades, i desesperançat tractà de cercar alguna solució desesperada. Probablement, el tràngol que passà fou horrorós! Com podia ell, un gran home de negocis acostumat a trepitjar els altres, quedar-se en aquella roca condemnada? Era inadmissible! Llavors, desesperat, hagué de recórrer a la seva última carta, el mercat negre. Un moviment lògic, ben mirat. I previsible, per altre banda. Probablement, foren els propis venedors qui l’atacaren. I els bitllets? Falsos, segur! Un bon esquer per atreure a pobres imbècils com ell, massa ingenus per a entendre que, rere la seva armadura de poder adquisitiu i títols nobiliaris, residia la major de les vulnerabilitats: L’arrogància. El món no es pot comprar amb diners o influència. Almenys, no tot.

A tot, l’home continuava sagnant, i només per l’esforç el seu semblant s’havia tornat blanc com la llet. Semblava un cadàver. I ben aviat en seria un.

-Jo... Jo el necessitava. Ara... ara no... ara no podré tornar a casa. M’entén oi?

No era conscient de la gravetat del seu estat. Desvariava. Havia perdut gran part de la sang, i el cervell embogia, sumit en una greu hipòxia. Quanta estona portaria en aquell banc? Hores. Potser dies, tenint en compte el seu aspecte desmantellat. Havia romàs abandonat a la mercè d’Andròmeda, i aquesta se’l mirava satisfeta. De la ferida supurava un pútrid pus blanc amb molt mal aspecte, i els llavis esquerdats havien perdut tot rastre de roig, confonent-se amb el lívid cutis del rostre agònic. Ja no aniria enlloc.

-M’esperen... la meva dona... li vaig... li vaig dir que li duria tres bitllets... la meva dona... i el meu... fill...

L’home tancà els ulls i es desmaià. O potser havia expirat? S’acostà una mica al rostre de l’home i comprovà que l’alè havia desaparegut, al igual que el pols. <<Estic sostenint el cap d’un mort>>, afirmà l’avi, <<no puc continuar amb ell. Malgrat tot, sento llàstima per aquest pobre desgraciat, però l’hauré de deixar aquí.>> On el podia dur, ben mirat? Al cementeri? A casa? El final era massa pròxim per a donar importància a la sepultura del pobre desgraciat. <<Com pot haver passat>>, lamentà l’avi, <<la brutalitat de les persones és sorprenent; L’home ha esdevingut un llop per l’home, com digué... Renoi. No recordo qui pronuncià aquestes paraules...>>.

De cop i volta, es sentí cansat. Ben mirat, a on pretenia anar? Abans havia abjurat de la seva pròpia casa, més quin sentit tenia mantenir aquell exili forçat? El temps s’havia esgotat feia molt, i la seva existència era una ombra de vida, però encara no volia morir, ho acabava d’entendre. Reclamava les hores que li quedaven i passejar-se sol per aquells carrers de mort i misèria, a l’abast de la terrible Andròmeda, no era una bona manera d’obtenir-les. Hauria d’afanyar-se i tornar a casa, amb el seu nét, i encara que no el despertés, el contemplaria com al major dels seus tresors, fins a la fi. Ara ja no temia perdre’l, doncs això era inevitable. Però havia comprés el seu propi egoisme al abandonar-lo, un egoisme motivat per la més terrible de les pors; aquella que roman enterrada en els records més obscurs, i només desitjava tornar al seu costat.

Amb grans gambades, l’avi començà a desfer el camí, però no anà gaire lluny. A la mateixa sortida del parc, no molt enllà del banc on reposava el cos de l’home moribund, l’esperaven.

-Renoi, aquest cop un avi -digué una ombra a poques passes d’ell- això serà molt fàcil.

-I divertit! -afegí l’altre ombra, més grossa i ample que la primera.

Les veus s’acostaren lentament, i quan ja foren a tocar de l’avi, sota la dèbil llum dels fanals, els pogué veure els rostres. L’ombra gran resultà ser d’un home més aviat jove i amb un atapeït bigoti negre que començava a mostrar vetes de gris, ulls petits i molt rodons i vestit amb una mena de tirants de mecànic, d’un color blau elèctric. L’altre ombra, més estilitzada, era d’una dona encara molt jove, gairebé adolescent, amb els cabells tenyits de foc i una mirada perversa. Els dos semblaven mofar-se de la seva nova víctima.

-Què voleu? –preguntà l’avi, coneixedor de la resposta. Lamentava trobar-se en aquella situació.

-Què volem, Baita? -respongué amb una rialleta idiota l’home del bigoti.

-Primer de tot -contestà la Baita- els teus diners.

L’avi allargà la cartera quasi instantàniament i l’home del bigoti li arrencà de les mans d’una llambregada. Ell mai havia estat un home massa valent i ara no era el moment de canviar la tradició. Seguidament, el brètol agafà el ganivet que duia penjat del cinturo i amb una ganyota, anuncià:

-I ara, jugarem una mica.

L’home dels tirants s’acostà lentament, passant-se el ganivet d’una mà a l’altre, com solien fer els canalles de les pel·lícules, i rere seu la dona es mofava de l’avi. Estava desesperat i fugir no era una opció, més tampoc ho era enfrontar-se a ells. A sobre els seus caps, Andròmeda els contemplava indiferent.

-Espera’t! –cridà l’avi, amb un xiscle agut - espera’t un moment. No entenc perquè em voleu mal, jo no us he fet res, ni tampoc aquell home que jau mort sobre el banc. Vau ser vosaltres, oi?

-Exacte -digué la Baita, orgullosa- El babau pensava que li vendríem tres bitllets per a fotre el camp d’aquesta merda de planeta. Ara està mort i nosaltres som més rics. Ha!

-Però... què fareu amb els seus diners? No heu vist el cel?

-També tems a Andròmeda, oi vell? Els de la vostra mena, rics o pobres, no sabeu veure que Andròmeda no és un botxí, sinó una oportunitat. L’oportunitat d’ajustar comptes amb tothom, abans del final...Venjança, venjança a tanta indiferència, a tanta por i servilisme. Venjança contra els esclaus, abans d’anar-nos tots a pastar fang. Venjança per les guerres i els atemptats, per la massificació i els magnats. Venjança contra la humanitat... I ara, prepara’t. Pagaràs la teva debilitat amb la sang que corre per les teves venes, i distreure’ns no et farà guanyar més temps de vida. Vito, acaba amb ell!

Vito aixecà el ganivet davant del sorprès avi, decidit a matar-lo, i aquest retrocedí desesperat. Estava perdut.

-Si us plau, clemència -suplicà, sentint-se atrapat. Tant debò no hagués sortit mai de casa. Desitjava tant tornar-hi, estar en companyia del seu nét i esperar amb ell l’arribada d’Andròmeda - Tinc família, pietat.-Llavors, arrencà a plorar.

-Oh, fixa’t -digué en Vito, donant-li l’esquena un moment- l’avi plora perquè ja no veurà més al seu nét. Si vols, podem fer-li una visita, després de matar-te. Te l’enviarem ràpidament, i així us podreu tornar a veure.

A vegades, hi ha focs que romanen apagats durant molt de temps, i d’improvís, s’encenen amb una violència inimaginable. Sota la llum verda d’Andròmeda, una fúria envaí i dominà a l’avi de sobte. Sentí com un vigor oblidat l’omplia, i com un llamp furiós, saltà sobre l’home dels tirants. Evidentment, el jove tombà al vell fàcilment, i el llençà violentament contra uns arbustos que creixien en el llindar del parc. Però amb aquell atac desesperat l’avi havia guanyat temps. L’home del bigoti s’acostà rient, i declarà:

-Al final, el vell tenia sang a les venes, quina sorpresa. Ara te la faré sortir...

Però no fou la sang de l’avi, sinó la de l’home dels tirants, la que acabà tacant el paviment d’aquell indret. Entre les herbes, amagat sota les fulles caigudes dels pollancres que omplien el parc, hi havia una branca robusta caiguda d’algun dels arbres, i d’improvís, l’avi li espetegà un bon cop al rostre de l’atacant, deixant-lo fora de combat durant uns instants, suficients per arrancar-li el ganivet de les mans, i quasi sense adonar-se, tallar-li el coll d’una sola estocada. Tot això succeí ràpidament, i la dona jove no tingué temps de reduir-lo. Es quedà al seu davant, mirant-lo perplexa. Ell mateix, amb les mans i el rostre tacats de la sang de l’agressor, es sentia atònit. L’espantava aquella ràbia que l’havia dominat durant uns segons, guiant els seus moviments i culminant els seus actes amb un assassinat. Un instint animal, prehistòric i remot havia nascut i mort en poc segons, i ara sentia un por esgarrifadora. Mai havia matat a ningú, més no es pensava capaç de fer-ho, i ara no es reconeixia. Havia enfollit, i observant-lo, Andròmeda somreia, amb una perversa expressió de triomf. Andròmeda sempre guanyava.

La dona, recobrada, s’acostà cridant de ràbia i dolor, insultant-lo i decidida a venjar-se, però també desarmada, i el braç de l’avi, excitat i oblidant la recent letargia de la vellesa, enfonsà l’arma en el seu ventre. El ganivet entrà amb suavitat, i s’endinsà profundament en els budells de la jove. Caigué pesadament, i les seves mirades es trobaren un instant; després, els  ulls de la dona deixaren de veure, i reflectiren el fulgor verd d’Andròmeda.

L’avi deixà caure el ganivet a terra, i arrencà a córrer, tant ràpid com les seves velles cames l’hi permeteren. Tombà per una cantonada i es trobà de nou en l’indret on havia vist la dona del farcell, aquella a qui el terror pretèrit havia incapacitat d’ajudar-la. Ella ja no estava, havia desaparegut, però el farcell romania damunt l’acera, abandonat. L’avi s’acostà, coneixedor del que veuria, afrontant finalment l’horror,  i la crua realitat vingué a trobar-lo: Un nadó, mort sense remei, semblava dormir embolcallat en uns draps grisos, sota l’espectral llum d’Andròmeda. I amb cada mort, la galàxia pareixia més pròxima, i amb ella, el final de l’existència. Una existència, ben mirat, innòcua. Quantes generacions d’homes i besties visqueren per a una fi tant estúpida? Mes, restava algun significat a tanta evolució, lluita per la supervivència, guerra i conflicte? On anirien a parar les glorioses teories de Plató i Descartes, les idees de Nietzsche i Marx, els descobriments de Newton i Galileu.? Troia fou destruïda, i mai més hom ho sabria, les gestes d’Hèctor i Aquil·les serien oblidades. Quin sentit tingué, tot plegat, el món de les persones?

Eren reflexions fútils, i l’avi ho sabia. Continuà el camí de tornada, i finalment arribà al llindar de la porta de casa, i esgotat, el travessà. Una veueta vingué del fons del passadís:

-Avi, ets tu?

-Si fill meu -contestà, dissimulant el terror que encara el subjugava- ara vinc.

S’esmunyí ràpidament al bany, i amb aigua freda es rentà la sang de les mans i la roba. No volia que el nen el veiés brut de sang i llàgrimes, menys en aquella nit tenebrosa. A més, necessitava pensar. 

Ben mirat, què li diria al noi? Encara no ho sabia. Per últim sortí del bany, i es trobà amb el seu nét observant-lo, encara amb el pijama i abraçat a un osset de peluix, que vestia amb l’uniforme del capità Kirk. Li digué:

-Has trigat molt! M’havia espantat... On paraves, avi? Per què havies marxat?

-L’avi havia pensat que demà voldries esmorzar xurros, i n’he anat a comprar. Però era massa tard, així que haurem d’anar demà. No tornaré a marxar més, t’ho prometo.

-Segur? -preguntà ell, amb aquella cara que solia fer quan no el prenia seriosament.

-Seguríssim! –respongué l’avi, amb el millor somriure que aconseguí fer- Promesa de cavaller.

-De cavaller? Vull que sigui de Hòbbit!

-D’acord, d’acord. Promesa de Hòbbit -i els dos varen entrellaçar els dits petits.

Desprès, l’avi va agafar-lo en braços, i imitant el soroll del motor d’un avió de reacció, d’aquells capaços de donar la volta al món en poques hores, el portà fins a la seva habitació, on el nen aterrà després de sorolloses maniobres d’emergència, entre rialles i moltes pessigolles. L’avi agafà una cadira, tancà el llum i s’assegué al costat del llit, on per primera vegada, es sentí segur i en pau. Era sorprenent; Es sentia feliç i alhora n’era conscient. Amb la finestra oberta, encara entrava la llum de les poques estrelles que restaven al cel, aquelles que no havien estat devorades per Andròmeda, qui creixia i creixia sense parar, envaint el llençol atzabeja de la nit. Com tothom, esperaven el pròxim desenllaç.

Així passaren les últimes hores, parlant en l’obscuritat de la nit d’aquells records que els feien feliços, d’antigues vivències i moments, d’històries passades i algunes d’inventades.

-Avi -digué el seu nét, amb un mormoleig- Tinc por.

-No has de tenir por – digué l’avi- estic amb tu.

-Però, i desprès? Seguiràs amb mi? Quan arribi Andròmeda, vull dir...

-Sempre.

Les últimes estrelles desaparegueren del firmament, deixant anar un darrer bri de tènue llum platejada. Desprès, el verd omplí la volta per complet. Només restaven uns segons més, abans de l’arribada d’Andròmeda i la terra tremolava, sota l’aire ardent i el sospir dels mars evaporant-se. La mateixa Terra cridava de terror.

-Vols sentir un secret? Hi ha una cançó que parla del lloc on anirem. Si la cantem junts, podrem viatjar plegats, i així no ens separarem més! T’agradaria escoltar-la?

-Clar!

- Primer de tot, has de tancar els ulls. Molt bé. Ara, escolta’m, diu així:

 “Més enllà de l'arc de Sant Martí, molt amunt,
hi ha unes terres descrites en una cançó de bressol.
Més enllà de l'arc de Sant Martí el cel és blau
i allà, els somnis que t'atreveixes a somiar
de debò es fan veritat.

Algun dia demanaré a una estrella
despertar on els núvols quedin molt enrere,
on els problemes es fonguin com caramels de llimona,
més amunt de les xemeneies;
allà, em trobaràs.”

ESTEQUIOMETRIA Y COSTE ENERGÉTICO (síntesis del ácido palmítico)

En la reacción del acetil-CoA carboxilasa:

Acetil CoA carboxilasa 7 acetil CoA + 7 CO2 + 7 ATP à 7 malonil CoA + 7 ADP + 7 P.

A nivel global:

1 acetil CoA + 7 malonil CoA + 7 ATP + 14 NADPH+H+ à 1 palmitato + 8 HSCoA + 7 CO2 + 7 ADP + 7 Pi + 14 NADP+ + 6 H₂O.

El gasto energética y de poder reductor: 7 ATP y 14 NADPH+H⁺.

SÍNTESIS DE FFA DE CADENA IMPAR

• En lugar de tenir un acetil-CoA iniciador, algunos organismos pueden utilitzar el propionil-CoA.
• La reacción de condensación es catalizada por la enzima β-Cetoacil ACP sintasa.

COMPARACIÓN ENTRE LA BIOSÍNTESIS DE FFA Y LA β-OXIDACIÓN

Lipogénesis	Β-oxidación
Vía citosólica Proteína que transporta los acilos: ACP Enzimas asociados en una única cadena Agente reductor: NADPH+H+ Intermediario de la reacción: β-D-Hidroxiacil Precursor: Malonil-CoA	Vía mitocondrial Proteína que transporta los acilos: Coenzima A Agentes oxidantes: NADH+H+ y FADH2 Intermediario de la reacción: β-L-Hidroxiacil Producto de degradación: Acetil-CoA

La lipogénesis y la oxidación no se pueden producir simultáneamente, puesto que los acil-CoA recién sintetizados no pueden entrar en la mitocondria para ser oxidaos debido a que la Carnitina Acil Transferasa I (CPT1) es inhibida por los niveles elevados de malonil-CoA. 

ELONGACIÓN DE FFA

• Reproduce exactamente las mismas reacciones catalizadas por el complejo FAS, pero con enzimas independientes (Se encuentran ancoradas a la membrana del REL, de cara hacía el citosol.
• Una diferencia importante con la lipogénesis que hemos estudiado antes se corresponde al hecho que el acompañante del FFA que se está elongando no es ACP, sino CoA.
• Existe la posibilidad de elongar el FFA en el contexto mitocondrial (forma muy minoritaria). En ese caso, se produciría esta vía si el potencial reductor en el interior de la mitocondria fuese muy alto (las enzimas son muy parecidas. Diferencia: la substitución de la Acil CoA deshidrogenasa (usa cofactor FADH₂) por la Enoil CoA reductasa (Usa NADPH+H⁺).

Los FFA de cadena muy larga suelen presentar insaturaciones. ¿Como se generan estas insaturaciones?

• Actuación de enzimas unidas a la membrana del REL.
• No podemos generar todo tipo de insaturaciones, por ese motivo, hay algunos FFA considerados esenciales (debemos ingerir mediante la dieta) y otros no (podemos sintetizarlos a nivel de nuestro organismo.
• Tipos de desaturasas: Plantas, Δ⁴,  Δ⁵, Δ⁶, Δ⁹, Δ¹² y Δ¹⁵, mamíferos (solo en cis), únicamente , Δ⁴,  Δ⁵, Δ⁶, Δ⁹ (los mamíferos no pueden introducir insaturaciones más allá del enlace noveno. Siempre elongamos el extremo carboxilo, por eso la insaturación, a medida que procedemos con la elongación se irá corriendo hacia la izquierda).

Ejemplo de la acción de la Δ⁹: Estearil CoA desaturasa

Ejemplo de la incorporación de una insaturación por parte de un estearil-CoA.

YO, ATEO

Dios está en todas partes. En el cielo, sentado en un trono de oro y arropado por todos los ángeles, santos y demás. O en la Tierra, habitando sus enormes palacios de piedra y mármol, de pureza y jerarquías. Y a veces, también lo podemos hallar en otros lugares. Buscad en las lágrimas desconsoladas de unos padres que, fervientemente creyentes, no vacunaron a su hijo pequeño, por miedo a corromper su pureza infantil, y ahora es demasiado tarde. Husmead en algún juzgado de abuso a menores, puesto que quizás, en los calzones del acusado, encontréis a Dios. O iros a Irak, Siria, Birmania, a alguno de aquellos lugares lejanos, habitados por marcianos, no merecedores, sin duda, de nuestra empatía, a ver si, en algún cuello degollado, o en alguna mujer sometida al menosprecio, a vivir una vida infrahumana, halláis a Dios.

Y estoy siendo extremadamente falaz, puesto que sé, y entiendo, que Dios es mucho más que esto. Pero a su vez, me estremezco al pensar, en ocasiones, como el bien que este puede llegar a producir, se convierte en su salvoconducto, para seguir perpetuando sus mayores y más terribles vilezas. Levantémonos, pues, contra Dios. ¿Por qué debemos creer en Dios?

En realidad, ¿A dónde quiero ir a parar, con estas líneas? ¿A qué páramo me llevarán, si sigo adelante? Quizás, solo sea una leve sacudida, la de un prisionero desesperado con liberarse de ardientes cadenas, salir de la mazmorra, y admirar el sol, sin juicios y libre. Aunque liberarse de tal tirano, no debería ser demasiado fácil. Sometidos al yugo del esclavo, ¿nos quedará algún atisbo de esperanza?

Dios es tan complejo, tan lleno de falsas ilusiones, una nube borrosa de incongruencias y mentiras, que acecharlo, o tan solo aspirar a ello, se convierte en una ardua tarea, en un descenso al inframundo, sin posibilidad de volver a salir. Deberemos concentrar nuestro poderío en un punto, aglutinar nuestra energía en aquel lugar, para entonces, clavar nuestro aguijón y socavar, con firmeza, al gigante con pies de barro, al ser soberbio que nos subyuga, y nos obliga, sumisos, a vivir debajo de sus alas. ¡Basta, más, no te necesitamos!

¿De dónde venimos? ¿Qué somos? ¿Por qué existimos? ¿Hacia dónde vamos? Estos, y solo estos, son los pilares de Dios. Si los destruimos, llenándolos de luz y razón, limpiándolos de las telarañas de fe y credulidad, habremos vencido. ¡Empecemos!

Venimos de la nada, y no debemos avergonzarnos. Somos hijos del azar y la necesidad, como dijo alguien una vez, o polvo de estrellas, como exclamó otro, sabiamente y alegre de conocer, su conexión, con el resto del Cosmos. El sueño ataráxico de nuestro “antes”, debería, justamente, tranquilizarnos para el “después”. Y ser, para a continuación desvanecerse, no tendría que resultar un problema para alguien que, piensa, y luego existe.

¿Por qué menospreciamos nuestro nacimiento, nuestra “no” creación por nadie, si justamente, eso la hace maravillosa? Ser el resultado de la evolución, sin guía ni objetivo, hacia ninguna parte, sin la esperanza de culminar nada, solo selección y casualidad… ¿No es extraordinario, llegar a conocerse, para entender, al final, que no somos aquel hijo prometido, sino, únicamente, una rama en la copa de un árbol, quien, presumida, se observa en un lago, pensando, ¡Oh, pobre ilusa!, que es única e importante? Y después, hallar, con sorpresa ¿y temor?, que se encuentra en un bosque, acompañada de más ramas, cada una diferente, única, y semejante, pero sobretodo, libre de cualquier guía o ente corrupto, deseoso de tomar las riendas, y rebajarla a una simple creación. No abandonemos nunca, pues, el bosque de las ramas, allí somos libres, y en sus brazos, no.

Llegamos al término de nuestro viaje. Pero recuerda, antes de partir, unas pocas premisas más, deberás recordarlas, para protegerte de él.

Aparecimos, no nos crearon. Y eso es asombroso.

La belleza de la vida no son los elementos que la conforman, sino la forma con la que estos están dispuestos. Debemos nuestra complejidad al azar, y fue la selección natural, a ciegas, quién nos construyó, amontonando las piezas unas encima de las otras, y ese aparente desorden, nos hace admirables.

No hay nada despreciable en existir sin horizonte ni finalidad. Construirlo es decisión de cada uno, y ninguna opción que tomemos será la correcta, aunque hacerlo, puede ser divertido.

Temer aquello que nos es desconocido es natural e incluso razonable, pero vigila, no te dejes engañar; el camino, siempre es mejor que la posada.

Y si Dios te tienta con un abrazo, no cedas, amigo, a sus finas palabras, lucha contra su poderío, y donde él siembre su fe y sus promesas, esparce tu incertidumbre, y donde él grite sus milagros, abátelo con tu desconocimiento, y cuando caiga, abatido por el cansancio, sorprendido de tu resistencia, remátalo, con la duda, pues para eso somos inteligentes, para dudar de todo.

DE NOU, CANTEN LES ESTRELLES

Regnava el silenci i la quietud. Tot restava mut, ningú escoltava, tothom volia una veu, però el soroll del buit esdevenia poderós i prepotent. Faltava quelcom, la cançó de les estrelles, una música rebel, bel·ligerant contra l’eterna calma del Cosmos. Es succeïa l’eternitat, inexorable, i res semblava aturar-la. Faltava l’espurna, per a encendre la gran foguera. Aquesta arribà, una nit de tempesta...

Bramaven els trons en el cel escapçat! Xisclaven les roques, bufava el vent terrible! La nit era fosca, atzabeja, els núvols ocultaven la llet de les estrelles... i una estela fulgurant. Caigué a terra, i nasqué el foc. Columnes de diamants s’alçaven arreu, però hi havia més bellesa a dintre del bòlid. La ferida de l’impacte, coberta amb la sang del sol abans verge, catalitzà la seva pròpia aventura, i tot s’escampà, com un flux imparable. La crisàlide havia obert les seves majestuoses ales, i ara era imparable. Alçà el vol, marxà lluny, i es fongué amb l’horitzó carmesí. Lliure. Sempre.

Ens esperen monstres de la penombra, àngels inexorables, cruels demiürgs i déus envejosos. Llançarem el dau, un cop rere altre, i mai obtindrem un sis, més si ho fem, deixarem de ser, per sempre. Som soroll en el buit, ordre en el desordre, l’alba rere la nit obscura.

Tot començà amb foc i aire, aigua i terra, amb l’Univers sencer, escoltant la nostra primera melodia. I encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...

LUCA

SIGO

Sigo observando mi trocito de cielo. Y ella me sonríe. Siento su aliento en mi boca, mis labios se funden con los suyos, como dos olas perdidas. Le abrazo, su pálida piel resplandece bajo la luna verde, y el rumor de las hojas me susurra sus sueños. Su pelo huele a carmín y rosas, a miel recién cogida, y cae suavemente sobre mi rostro. El tiempo muere a nuestro alrededor, se desvanece, solo existen nuestros cuerpos unidos.

Entonces me despierto, y su recuerdo desaparece. Lloro y alzo la mirada. Ahí están sus ojos, fulgurantes como estrellas.

EL SENYOR DEL MAL

No era imponent ni poderós, tampoc gràcil,

més semblava maldestre tot sovint,

corrents o caminant,

sempre anava coixejant.

Gris i esquerp, furtiu en general,

amb la capa acompanyant i la lluna,

observant, la seva ombra perllongada.

Mai alçà la daga platejada,

ni la tacà de carmesí,

només mirava, penetrant,

com finaven un a un.

No temia al foc etern, ni a l'absència de la llum,

no mirava altiu al Cel, ni a l'Infern,

només somreia, adorat, quan creien.

Sempre suplicaven, temerosos del final,

però no dubtava, ni els perdonava,

només els exiliava,

a la llunyania, al fons més profund i abissal.

Era altiu, era ombra,

immortal, atent, fum de mentides

ancestrals, incoherents,

disfressat a tot arreu,

d'esclau, pare i amic,

era anhel, allò que sentien cap a ell.

Onades contra les roques,

espuma desbordada,

blanca i gris,

mai era derrotat, només

restava la cendra.

Llum ponent, sang a l'horitzó

i als llavis, amb la sal, dels ulls

plorant, només hi han buits,

a les capses,

rere les muntanyes, sols hi ha foscor.

ELS ULLS

Es despertà sobresaltat, amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Bombejava amb una força increïble, estavellant-se una vegada rere altra contra les seves costelles. Amb cada batec, tremolava sencer. L'habitació estava obscura, però entrava la fantasmal llum de la lluna per la finestra oberta, com un fulgor pàl·lid i espectral.

Podia veure, dèbilment.

Aclucà els ulls, desitjava l'alba, un nou dia ple de llum i sons, gustos i tactes, sensacions. Volia abandonar-se en el món dels somnis per a escapar del llimb nocturn, de la incertesa, d'aquells ulls que l'observaven en la foscor. S'ocultà sencer sota els llençols, protegit per una finíssima capa de lli i la seva pròpia ment infantil. Però en el seu cap, aquell últim indret inexpugnable, els continuava veient. Ho intentà resistir. Provà de deixar la seva ment en blanc, però no ho aconseguí de cap manera. Podia exiliar a tots els seus pensaments, però aquells terrorífics ulls encara l'observaven. Enormes, rodons, grocs i malvats. Havia d'intentar alguna altra cosa. Ja ho tenia, comptaria ovelles. Començà a fer-ho mentalment. Una ovella. Dos ovelles. Tres ovelles. Qau... Quatre.. Espera. Les ovelles estaven observant-lo també? Aquella mirada... Eren aquells ulls de nou!

-Ah! -cridà. Sentia la boca pastosa, seca, desagradable. No havia begut res en hores, i li feia mal empassar la saliva.

Sense pensar-ho, obrí la llum de l'habitació. Res. El vaixell pirata de joguina continuava al seu lloc, i les cortines es gronxaven suaument gràcies a la finestra lleugerament oberta. Entrava el fresc, però apenes es podia copsar el murmureig de les fulles dels arbres del carrer. Tot era imaginació seva. Havia de tranquil·litzar-se i adormir-se. Potser s'hauria de deixar la llum encesa de l'habitació. El pare i la mare, a l'endemà, el renyarien, però ell els explicaria tot. Segurament, li explicarien que no havia de tenir por, però per la tarda, li portarien una llum especial per a nens petits, com una que recordava de quan només era un nadó. Li faria una mica de vergonya, però ell volia dormir, necessitava dormir. Més endavant, tornaria a provar la foscor. Intentà aclucar els ulls de nou, però tornà a percebre aquella tenebrosa mirada. En aquell moment, ja tremolava de debò. Tenia son, moltíssima son, i volia descansar, però aquells ulls el penetraven i l'alteraven de manera insuportable.

S'aixecà del llit. No podia aguantar ni un segon més en aquella habitació. Aniria amb els pares. El renyarien. Desprès, li dirien que ja era massa gran per a dormir amb ells, però ell posaria aquella cara que només fa quan realment vol aconseguir alguna cosa, i ells cedirien. Abans, però, aniria al lavabo, doncs els nervis l'hi havien fet venir ganes d'orinar. També es mullaria la cara una mica, això el desvetllaria, però també li permetria veure les coses amb més claredat. Amb una mica de sort, fins i tot perdria la por, i qui sap, no caldria molestar als pares.

Just quan tancava la porta del lavabo, com un breu reflex, li semblà veure aquells ulls observant-lo des de la seva habitació. Silenciosos però brillants, rere el llit. Espantat, es donà un bon cop de peu amb el vàter. A l'endemà tindria un bon blau en el dit gros. Es mullà la cara. Notava la sang calenta a les galtes, segurament tindria la cara vermella com un tomàquet, com quan es posava nerviós. S'eixugà la cara i és mirà al mirall.

L'observava el seu propi rostre de nen, però enlloc de veure els seus ulls, castanys, eixuts, i una mica nerviosos, veié els ulls d'aquella mirada que el perseguia. Volia deixar-se de veure, però no podia, no era capaç d'apartar la mirada, de girar el coll i oblidar-se de tot. Començà a cridar de terror, amb uns xiscles aguts i penetrants, i el seu rostre del mirall li guinyava els ulls amb un somriure malvat. Semblà, en un últim moment, com si la seva cara del mirall sortís d'aquest i l'agafés del coll, amb unes mans fredes i les ungles esmolades com a urpes.

Llavors, es despertà, i obrí els ulls, els seus propis ulls.

Es trobava en el llit. amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Tenia una sensació familiar, com si allò ja hagués ocorregut.

- Un malson -sospirà, amb la veu cansada- només ha estat un terrible malson.

I aclucà els ulls de nou, adormint-se gairebé a l'instant.

Mentrestant, en l'obscuritat de l'habitació, l'observaven uns ulls. La seva mirada era tenebrosa i malvada. I els ulls reien, reien, reien...