El coet marxà en un
dia gris i desolat per un vent eixordador. Convertí els seus peus en
un infern i s'enlairà veloç, trencant i esquinçant els núvols al
seu pas. De lluny, semblava una brillant agulla platejada que, mica
en mica, adquiria un color groguenc, ataronjat, i finalment carmesí.
Errant i perdut en el firmament, pareixia un estel fugaç.
“Una dama
enamorada espera al seu amant.
Es un brau vestit de
plata
qui la mira, la mira
amb ulls de diamant...”
L'hivern envoltava
el coet, un fred esfereïdor l'abraçava i el submergia en una
espècie de somni malaltís. A l'interior, unes petites consciencies,
uns diminuts grans de sorra estel·lar s'arraulien els uns amb els
altres, excitats i temerosos al mateix temps, i esperaven arribar a
bon port algun dia. Capbussats en la gola del llop glacial, la pols
d'estrelles pensava en la llum.
Les flames de la
immaculada agulla metàl·lica semblaven abraçar els opacs rajos
vermells del seu mateix origen, roig amb roig, sang que no s'hauria
de vessar mai més. A l'horitzó només hi havia or.
Els instants es
succeïen un darrere l'altre, imparables com el desordre i la
decadència, però l'ànim no dequeia. No hi havia cap riu de llet on
perdre la mirada, la ment, només buit i absència, però els
insignificants éssers somiaven, i aquest era un poder infinit, com
l'Univers. I els somnis mai acabaven...
I si l'escarlata
esdevenia més opac, el daurat creixia i s'enfortia, i el viatge
començava a consumir-se. Les ments humils sota l'ombra del carmesí,
començaren a tornar-se menys insignificants, o això creien. Quan el
primer d'ells desembarcà en aquell nou paratge, abans verge i ara
deshonrat, havia canviat. La seva ombra era més fosca i la llanterna
li somreia i abraçava amb uns càlids braços auris.
 |
| "Es un brau vestit de plata" |
