L'EXPEDICIÓ (Microrelat)

  El coet marxà en un dia gris i desolat per un vent eixordador. Convertí els seus peus en un infern i s'enlairà veloç, trencant i esquinçant els núvols al seu pas. De lluny, semblava una brillant agulla platejada que, mica en mica, adquiria un color groguenc, ataronjat, i finalment carmesí. Errant i perdut en el firmament, pareixia un estel fugaç.

“Una dama enamorada espera al seu amant.

Es un brau vestit de plata

qui la mira, la mira amb ulls de diamant...”

L'hivern envoltava el coet, un fred esfereïdor l'abraçava i el submergia en una espècie de somni malaltís. A l'interior, unes petites consciencies, uns diminuts grans de sorra estel·lar s'arraulien els uns amb els altres, excitats i temerosos al mateix temps, i esperaven arribar a bon port algun dia. Capbussats en la gola del llop glacial, la pols d'estrelles pensava en la llum.

Les flames de la immaculada agulla metàl·lica semblaven abraçar els opacs rajos vermells del seu mateix origen, roig amb roig, sang que no s'hauria de vessar mai més. A l'horitzó només hi havia or.

Els instants es succeïen un darrere l'altre, imparables com el desordre i la decadència, però l'ànim no dequeia. No hi havia cap riu de llet on perdre la mirada, la ment, només buit i absència, però els insignificants éssers somiaven, i aquest era un poder infinit, com l'Univers. I els somnis mai acabaven...

I si l'escarlata esdevenia més opac, el daurat creixia i s'enfortia, i el viatge començava a consumir-se. Les ments humils sota l'ombra del carmesí, començaren a tornar-se menys insignificants, o això creien. Quan el primer d'ells desembarcà en aquell nou paratge, abans verge i ara deshonrat, havia canviat. La seva ombra era més fosca i la llanterna li somreia i abraçava amb uns càlids braços auris.

"Es un brau vestit de plata"