RESSENYA - FIASKO

Estem francament acostumats als extraterrestres habituals. La seva hipotètica morfologia és un dels majors tòpics de la ciència ficció. Verds, ulls grans, caps inflats i ovalats, aquests son els més típics. També hi han els reptilians, com els de la cèlebre serie V (tant en l'original de l'any 1983 com en el remake del 2009). O els Aliens! Tampoc ens hem d'oblidar de les nombroses races de Star Trek i Star Wars, com els Vulcanians (Spock!) o el Wookies (Chewbacca!). Personalment gaudeixo, amb una mica de mala fe, de la innocència d'alguns guionistes i escriptors de certs productes de qualitat “dubtosa”, capaços de mostrar-te éssers primitius psíquicament i físicament (com cucs llefiscosos o insectes sense gairebé cap indici de racionalitat) en possessió de majestuoses naus espacials d'una complexitat inimaginable. S'olora a Kafka quan veus al grill de torn manipulant, tot ell enganxós, els comandaments d'un immaculat coet platejat.

L'Spock podria ser el nostre oncle...

Malgrat que la majoria dels exemples citats formen part de bons exponents de la ficció relacionada amb l'espai i les civilitzacions extraterrestres, hem d'acceptar la seva limitació alhora de mostrar als hipotètics alienígenes. Quasi mai es plantegen formes no humanoides. Perquè sempre han de tenir dos braços i dos cames? O un cap? Han d'estar conformats per Carboni? I si fossin de Silici? La sang ha de ser sempre vermella? Molts pocs extraterrestres son verdaderament diferents a nosaltres, i la raó, en última instància, recau a la dificultat de fugir de l'antropocentrisme humà que tant ens caracteritza a tots.

Doncs Stanislaw Lem, l'autor de Fiasko, en fuig perfectament, i converteix als extraterrestres en un dels punts forts del títol.

Contextualitzem-nos una mica. Fiasko fou escrit, com acabem d'enunciar, per l'autor Polac Satnislaw Lem (1921-2006), l'any 1986 (fou publicada en el 1987). El llibre tracta sobre el primer viatge interestel·lar de la humanitat, amb l'objectiu final d'establir contacte amb una civilització extraterrestre. Tal com indica el llibre, l'expedició no acaba de funcionar com es preveia en un principi. Comencen a sorgir múltiples adversitats, i la tripulació ha de prendre un seguit de decisions, que portaran a una serie de conseqüències, i al final, a un inesperat (o no tant) desenllaç.

Passem ara a descriure allò que converteix aquest volum en una gran obra mestra, aclamada sovint com a la culminació de Lem com a escriptor.

Primer de tot, el tecnicisme. Soc conscient que aquest és un punt qüestionable, car que no tothom pot gaudir de la constant argumentació i racionalització de la majoria dels elements ficticis que Lem ens presenta a Fiasko. El viatge interestel·lar, la reanimació del protagonista o les diverses intervencions de la nau espacial en el sistema solar alienígena son brutalment (realment mereixen aquest adjectiu) detallats i justificats en el llibre. I es d'agrair. Personalment, estic fart de les moltes omissions en aspectes tècnics que duen a terme alguns productes de ciència ficció (especialment les pel·lícules i les sèries de Televisió). I que consti que no em refereixo a la ciència ficció tova (com la que desenvolupa Ray Bradbury), perquè aquesta té uns altres objectius i missatges. A “l'estiu del coet” (el primer capítol de Cròniques Marcianes), no importa el tipus de propulsió que utilitza la nau. No obstant, si és necessari transmetre la calidesa del coet envers l'espai, envers el món...

Un altre punt clau es la psicologia dels membres de l'expedició. Es destacable, no només les seves decisions, sinó també l'evolució dels seus pensaments. Al llarg de l'obra, ens trobem davant d'episodis d'arrogància, egoisme i falta d'empatia. La seva desesperació davant les adversitats es tan gran, que esdevenen incapaços d'entendre als alienígenes, amb fatals resultats. Mica en mica, els tripulants van perdent els escrúpols, provocant un augment en la violència de les seves accions, sense adonar-se que estan atemptant contra la llibertat d'uns éssers que no tenen cap tipus d'interès en el contacte, en part a causa dels seus propis conflictes interns, i en part, a causa del que hem comentat abans: La llunyania psíquica i física entre els extraterrestres i els terrícoles.

La portada del llibre (de nou la meva edició!) ja ens mostra la importància que tindrà el llenguatge científic

Es destacable el rol del protagonista i del sacerdot (ambdós membres de la tripulació). El primer, al ser un estrany, un ressuscitat d'altres temps (literalment), sembla ser l'únic amb possibilitats de comprendre als alienígenes. El segon, per altra banda, es un mediador. La seva neutralitat contrasta amb el seu desig de fer el bé. El seu propi Bé.

Fiasko és, sense cap mena de dubte, una crítica a la incomprensió. Un llibre dens i feixuc, però increïblement interessant, on l'emoció mai decau. El seu major assoliment és la capacitat de confondre al lector. Personalment, em vaig adonar massa tard de tota la injustícia que, al voler forçar el contacte, va cometre la humanitat...