La trilogia de la Fundació ha estat,
és i serà un dels grans pilars de la ciència ficció. Podrà
agradar més o menys, captivar al lector de mil maneres diferents,
però el seu llegat ben segur que perdurarà eternament. No hi ha
discussió possible en aquest punt.
Alhora d'iniciar-me com a blogger
(potser no és el primer cop que ho intento, però mai ho havia fet
amb tanta convicció), volia que la meva primera entrada, un cop
realitzats els feixucs preparatius inicials, tractés sobre alguna
obra especial. Podria haver estat el meu llibre preferit, el seu
antagonista (o sigui, algun que detestes en fervor) o simplement,
l'últim que hagués llegit. No ha estat així. La trilogia de la
Fundació em cridava, i no m'he pogut resistir. I amb raó, car que
aquests tres llibre foren la clau que m'obrí la porta a la ciència
ficció...
Començarem amb quatre dades inicials.
Tal com diu el nom, la Trilogia de la Fundació està formada per
tres llibres diferents: La Fundació (1951), Fundació i
Imperi (1952) i La Segona Fundació (1953). Foren escrites
per l'escriptor i bioquímic d'origen soviètic Isaac Asimov
(1920-1992), un prolífic autor d'obres que englobaren la ciència
ficció, la divulgació científica i la Història. Ben segur que
aquest magnífic escriptor tornarà a aparèixer en aquest blog. En
total, els tres llibres estan compostos per nou relats, que foren
publicats abans de la publicació de la primera novel·la, l'any
1951. Son un dels millors exemples de l'estil narratiu primerenc
d'Asimov, qui, com la majoria dels autors, anà evolucionant durant
el transcurs de la seva vida.
 |
| Es la meva edició!! |
La trilogia de la fundació ens situa
en un futur molt llunyà. La galàxia està completament dominada per
la humanitat, gràcies a un vigorós imperi galàctic dirigit des de
el seu mateix cor, Tràntor, el planeta capital i residència de
l'emperador. Però tot està destinat a caure, i l'imperi comença a
donar senyals de decadència. Un famós matemàtic, Hari Seldon,
afirma que la galàxia està a punt de sumir-se en un llarg període
de guerres internes i barbàrie (30.000 anys!) i idea un pla per a
reduir aquesta amenaça a només un mil·lenni. Tot això ho
aconsegueix gràcies a la nova ciència creada per ell mateix: La
Psicohistòria. Amb l'objectiu de realitzar aquest pla, un grup de
científics es traslladarà a un extrem de la Galàxia i iniciarà un
procés de construcció del nou imperi galàctic. Durant el transcurs
dels anys, els descendents d'aquests guardians de la cultura i el
coneixement hauran de superar un seguit de crisis i esdeveniments,
que posaran en perill el desenvolupament del pla. Fins i tot,
s'hauran d'enfrontar a l'aparició d'una segona fundació. Sense
oblidar a un imperi moribund, que no acceptarà el seu nou paper
secundari. I tot això succeïra en un interval de mil anys, deu
segles d'acció i intriga que Asimov ens mostra de forma magistral.
 |
| El Mul |
Espectacular oi? Sembla una història
impossible d'explicar, uns fets massa grans per a il·lustrar en
només tres volums. Doncs ho aconsegueix amb escreix.
Només resta dir que, a més a més de
les qualitats esmentades anteriorment, la trilogia de la fundació
conta amb un dels millors personatges ficticis de tots els temps: El
Mul. No avançaré els fets que el converteixen en únic i
irrepetible, però era un sacrilegi ometre'l de la ressenya. La seva
carisma infinita i la seva repercussió en els llibres el transformen
en una icona en el món d'Isaac Asimov.
Res més.
La Fundació, Fundació i
Imperi, i La Segona Fundació son llibres bàsics i
necessaris per a qualsevol fanàtic o simpatitzant de la ciència
ficció. El seu llenguatge accessible, el caràcter històric de les
novel·les i la sublim lògica d'Asimov per a resoldre tots els
conflictes els converteixen en un referent. Com en el meu cas, poden
arribar a ser el inici d'una bonica amistat amb el gènere de la
ficció literària o almenys, una entretinguda i gratificant lectura,
que pot arribar a aportar molt més del que sembla en un principi.
Com diria el mateix Isaac Asimov:
“Les histories de ciència
ficció individuals poden semblar trivials davant dels ulls dels
crítics i els filòsofs de avui en dia, però el cor de la ciència
ficció, la seva essència, s'ha tornat crucial per a la nostra
salvació, si es que ens podem salvar...”
