DE NOU, CANTEN LES ESTRELLES

Regnava el silenci i la quietud. Tot restava mut, ningú escoltava, tothom volia una veu, però el soroll del buit esdevenia poderós i prepotent. Faltava quelcom, la cançó de les estrelles, una música rebel, bel·ligerant contra l’eterna calma del Cosmos. Es succeïa l’eternitat, inexorable, i res semblava aturar-la. Faltava l’espurna, per a encendre la gran foguera. Aquesta arribà, una nit de tempesta...

Bramaven els trons en el cel escapçat! Xisclaven les roques, bufava el vent terrible! La nit era fosca, atzabeja, els núvols ocultaven la llet de les estrelles... i una estela fulgurant. Caigué a terra, i nasqué el foc. Columnes de diamants s’alçaven arreu, però hi havia més bellesa a dintre del bòlid. La ferida de l’impacte, coberta amb la sang del sol abans verge, catalitzà la seva pròpia aventura, i tot s’escampà, com un flux imparable. La crisàlide havia obert les seves majestuoses ales, i ara era imparable. Alçà el vol, marxà lluny, i es fongué amb l’horitzó carmesí. Lliure. Sempre.

Ens esperen monstres de la penombra, àngels inexorables, cruels demiürgs i déus envejosos. Llançarem el dau, un cop rere altre, i mai obtindrem un sis, més si ho fem, deixarem de ser, per sempre. Som soroll en el buit, ordre en el desordre, l’alba rere la nit obscura.

Tot començà amb foc i aire, aigua i terra, amb l’Univers sencer, escoltant la nostra primera melodia. I encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...

LUCA

EL SENYOR DEL MAL

No era imponent ni poderós, tampoc gràcil,

més semblava maldestre tot sovint,

corrents o caminant,

sempre anava coixejant.

Gris i esquerp, furtiu en general,

amb la capa acompanyant i la lluna,

observant, la seva ombra perllongada.

Mai alçà la daga platejada,

ni la tacà de carmesí,

només mirava, penetrant,

com finaven un a un.

No temia al foc etern, ni a l'absència de la llum,

no mirava altiu al Cel, ni a l'Infern,

només somreia, adorat, quan creien.

Sempre suplicaven, temerosos del final,

però no dubtava, ni els perdonava,

només els exiliava,

a la llunyania, al fons més profund i abissal.

Era altiu, era ombra,

immortal, atent, fum de mentides

ancestrals, incoherents,

disfressat a tot arreu,

d'esclau, pare i amic,

era anhel, allò que sentien cap a ell.

Onades contra les roques,

espuma desbordada,

blanca i gris,

mai era derrotat, només

restava la cendra.

Llum ponent, sang a l'horitzó

i als llavis, amb la sal, dels ulls

plorant, només hi han buits,

a les capses,

rere les muntanyes, sols hi ha foscor.

CANTEN LES ESTRELLES

Fou en una nit fosca com l'atzabeja, sota el llençol esquitxat de diminuts estels fulgurants, quan el final caigué del cel, deixant rere seu una estela de foc i cendra, cobrint de fum la clara volta celestial. La ferida de l'impacte, coberta amb la sang de la terra abans fèrtil, catalitzà la seva maledicció, i aquesta s'escampà pels rius i les muntanyes, les valls i els boscos, pels deserts, i finalment s'empassà tot allò que es pogués copsar amb la vista. I erreu, estimats il·lusos, si considereu com a motor primigeni l'acció d'una onada gegantina, més tampoc foren culpables ni les brases dels volcans ni els ardents braços violetes de la llanterna. L'origen de tant pesar es trobava en l'interior del bòlid, amagat a la ombra de les roques, temerós encara del buit que, durant el llarg viatge per l'espai, havia estat a punt de devorar-lo. Però ara, amb la seguretat d'estar a bon port, estava a punt d'emprendre les accions finals de la seva pròpia existència. Decidit a provocar l'ocàs d'aquell món, el dimoni disfressat de cadena maleïda infectà la complexitat amb la seva pròpia descendència, i l'aniquilà. No hi havia salvació possible.

Només pols.

I llavors, just abans de la nit eterna, durant els últims instants del crepuscle, un últim bri d'alè, una darrera resistència a l'entropia agafà allò que cregué més valuós, i amb desesperació, ho llançà a l'obscur espai sideral.

La música l'omplí amb una bella melodia.

Durant milers d'anys, l'última cançó viatjà solitària pel Cosmos, hereua d'un llegat infinit i alhora extint, i com feu el seu mateix sicari, eons abans, acabà assolint una nova terra on descansar i acomplir el seu propòsit. Però no fou rebuda amb desgana, ni tractada amb decor o apatia. La seva aparició, del no-res i estel·lar, significà quelcom més, interferint de forma irreversible amb la historia del generós món adoptiu, transformant les ments dels natius en pous de llàgrimes i nostàlgia. Tanmateix, la pena els impulsà a un últim acte altruista, i d'imprevist, sense raó però amb convicció, propagaren de nou la melodia a través de l'Univers, guardant-se un petit bocí per a ells. I aquesta acció es repetí una i altra vegada, com una cadena imparable de successos, deixant-la sota la tutela del temps, protegida fidelment pels seus propis creadors, desconeguts però immortals, malgrat la seva tràgica extinció.

Encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...

RESSENYA – THE ILLUSTRATED MAN

The Illustrated Man, en català, l'Home Il·lustrat, publicat l'any 1951 per Ray Bradbury, representa la unió de la millor ciència ficció amb la poesia. Es tracta d'un llibre de relats, de divuit contes on l'autor realitza un viatge, no a l'horitzó llunyà de l'espai, sinó a l'interior dels seus protagonistes. Com acostuma a passar amb Bradbury (Farenheit 451, The Martian Chronicles, The Golden Apples of the Sun), la veracitat científica és insignificant. No importen els combustibles dels coets, els ambients extraterrestres, la relativitat... l'espai, l'univers o la ficció no son el fí d'aquestes histories. Simplement, les catalitzen, actuen com a vectors. La melancolia i la solitud dels protagonistes, juntament amb les seves decisions, son els verdaders protagonistes en les obres de Bradbury.

Els divuit contes d'aquest volum son únics. Podríem escriure una única ressenya per a cadascú, i quedar-nos curts. Cada un transmet una emoció diferent, un sentiment únic. En aquesta ressenya, però, em limitaré a descriure els que més m'han colpit i agradat.

De nou, us mostro la meva edició del llibre

Kaleidoscope, el segon relat, produeix una barreja de melancolia i esperança un xic estranya. Aquest conte narra com desprès d'un accident, uns astronautes acaben flotant a l'espai, en direccions diferents i allunyant-se cada cop més els uns dels altres. Sorgeixen enfrontaments entre ells baralles, però només hi ha una certesa: Al final, tots es trobaran amb el mateix destí, la mort. L'horitzó del protagonista, serà el més cruel de tots, car que s'haurà d'endinsar, sense cap tipus de protecció, en la salvatge atmosfera de la mateixa Terra, i esdevenir quelcom més que un ésser humà.

Segurament la meva escena preferida del volum

The Last Night of the World, representa clarament l'estil de Bradbury. De nou, ens envaeix una barreja estranya de sentiments contraposats, tristesa i alegria. El món es prepara per a la seva fi, i tota la població roman tranquil·la, en pau... Una visió molt diferent al tòpic del caos previ al apocalipsis.

The Rocket, uns dels últims contes del volum, ens mostra la immensitat de l'amor d'un pare envers als seus fills, capaç de dur-los en un increïble viatge interestel·lar. En aquest relat, Bradbury pretén mostrar-nos el poder de la innocència i la il·lusió. No som els humans, doncs, uns nens que tot just ara comencen a donar les seves primeres passes en el Cosmos?

Important mencionar el personatge de l'Home il·lustrat. Malgrat no tenir incidència directa en la majoria dels contes, ens serveix com a fil conductor, i personalment, la seva psicologia m'acaba sorprenent en l'últim dels relats, on es presenta com a un personatge més rodó del que sembla, i en última instància, molt gris.

L'home il·lustrat i els seus dimonis...

The Illustrated Man és molt més que un recopilatori. Ens obre una finestra al cel, a les estrelles, a nosaltres mateixos, a partir d'històries senzilles i simbòliques, les quals fan estremir profundament, com The Long Rain, on s'explica la història d'un grup d'astronautes que, perduts en la eterna pluja de Venus, esdevenen bojos. Bradbury és únic, i sense cap mena de dubte, mereixedor del títol de “El Poeta de la Ciència Ficció”.