TOP LECTURES DEL 2016 (1R SEMESTRE)

En aquesta ocasió volia fer un recopilatori d'aquells llibres que més he gaudit durant la seva lectura. Això no implica que siguin millors o pitjors, doncs ni jo sóc cap autoritat, ni és aquest l'objectiu de la llista. Simplement, per algun motiu o altre, m'han resultat més atractius de llegir, i per això, els destaco. Comencem!

(Per cert, l'ordre no indica una major preferència per part meva. Totes les obres exposades en aquesta llista tenen la mateixa rellevància)

1. THE ILLUSTRATED MAN

Aquesta obra, escrita per Ray Bradbury, ja la vaig ressenyar amb anterioritat en aquest blog. Realment, m'agrada més altres llibres de l'autor com The Martian Chronicles, però no puc negar el fet que alguns dels seus contes m'encantaren. Destaco Kaleidoscope i The Last Night of the World.

2. STARSHIP TROOPERS

Un altre llibre que també vaig ressenyar. Aquest últim, escrit per Robert Heinlein, fou una grata sorpresa. El tenia perdut pel prestatge, amb poques possibilitats de ser llegit degut al seu alt component “militar”, quan finalment em decidí a llegir-lo. Cal comentar que posseïx un cert component juvenil, doncs potser és una obra més dirigida a adolescents i joves.

3. 2001: A SPACE ODYSSEY

En aquest cas, 2001: A Space Odyssey, escrit per un dels grans, Arthur C. Clarke, era una taca en el meu expedient com a seguidor de la ciència ficció (i encara tinc moltes que caldran ser esborrades!). No em defraudà. Ciència ficció dura, una obra segmentada en 3 parts molt interessants, i un important component filosòfic.

4. THE EGYPTIANS

Una aposta que em sortí extraordinàriament bé (per altra banda qui ho podria dubtar, tenint en compte que estem parlant del gran Asimov!). Es tracta d'un llibre lleuger, versàtil i centrat principalment en la política i la historia militar dels Egipcis, anat del període Predinàstic fins a la dominació Àrab, abordant gairebé 4000 anys. Molt recomanable. És més, reconec que ja m'he comprat dos obres més d'aquesta mateixa índole: The Roman Republic i The Roman Empire.

5. THE GOD DELUSION

Richard Dawkins és un autor que m'agrada molt. Ja he tingut el plaer de llegir The Selfish Gene (potser el més cèlebre dels seus llibres) i Unweaving the Rainbow (on tracta de mostrar la bellesa de la ciència), els quals vaig gaudir molt, però volia copsar un obra amb un to encara més crític, i aquesta era la més indicada. Sense anar més lluny, The God Delusion ha estat un dels motors principals que m'impulsà a escriure l'assaig Perquè sóc Ateu, publicat fa escassament deu dies. Com a Ateu, em seno identificat amb les seves idees, i comparteixo la majoria de les seves preocupacions.

I aquest ha estat un breu resum. Actualment ja he llegit un llibre que consideraré de cara al segon Semestre, Microcosmos, de Lynn Margulis i Dorion Sagan, un interessantíssim llibre que tracta del món microscòpic, la seva evolució i la importància que té aquest sobre nosaltres, el Macrocosmos.

Espero que tingui molta competència alhora de sortir elegit per a formar part del Top de llibres del segon semestre de 2016.

RESSENYA – NEMESIS

Nemesis (1989) fou un dels darrers llibres d'Isaac Asimov. En una breu introducció inicial, l'autor ja ens posa en manifest la seva edat, que es troba cansat, i en última instància, que no sap quan podrà continuar escrivint històries (una introducció bastant tràgica si tenim en compte que morí l'any 1992, a l'edat de 72 anys). Malauradament, aquest debilitament en l'escriptura crec que és notable en certs fragments del llibre.

Com sempre, us facilito la meva versió personal

Comencem resumint breument l'argument. Nemesis tracta sobre els inicis de la colonització espacial per part de la humanitat. Aquesta, que ja ha desenvolupat i perfeccionat els vols interplanetaris, està distribuïda de forma desigual entre el planeta mare, la Terra, i diversos “Establiments”, naus enormes capaces d'albergar milers d'habitants. Tot això canvia quan un establiment, comandat per l'ambiciós Janus Pitt, desenvolupat la hiperassitència, un mètode de vol capaç d'arribar a una velocitat similar a la de la llum. A més a més, una jove astrònoma, Eugenia Insigna Fisher, descobreix un fet impressionant: L'existència d'una estrella a només 2 anys llum de distància, una petita nana roja, Némesis. Davant del descobriment, l'intrèpid Janus Pitt decideix dirigir el seu propi establiment, el Rotor, en busca de l'estrella veïna. No obstant, desconeixen de la naturalesa del propi estel, digen del seu propi nom...

La novel·la dista molt d'altres obres com Foundation, The End of Eternity, o The Gods Themselves. No és un llibre dolent, ni molt menys, però es sent com inflat, amb massa parts innecessàries. Evidentment, l'estil és propi d'Asimov, dominat per llargs diàlegs i amb un estil simple, però a diferència d'altres vegades, hi ha moments que es fa pesat. En tot cas, a mesura que avança l'obra es torna més interessant, i la seva progressió es positiva.

A destacar el fet que malgrat l'aclariment inicial on es remarca que l'obra no forma part del cicle de Tràntor (o sigui, de les novel·les de robots, de l'imperi i de les fundacions), no s'allunya gaire d'una possible introducció. Ens pot indicar els inicis de la colonització galàctica i a més, torna a incidir en un tema recurrent en altres novel·les: Els poders telepàtics i mentals.

El ROTOR, l'establiment més significatiu del llibre

A nivell divulgatiu, asimov fa gala dels seus coneixements científics i ens proposa moltes idees que, en aquell temps, 1989, eren força atrevides, com la possibilitat d'exoplanetes i de satèl·lits habitables. A més, no cau en el tòpic de crear alienígenes massa “humans”, i ens mostra una forma de vida semblant a la que ens descriu Stanislaw Lem en Solaris.

Nemesis no és el millor llibre d'Asimov. Ni s'acosta a ser-ho. Però això no treu que sigui entretingut, interessant, i en última instància, part del seu enorme i magnífic llegat.

I el llegat és la nostra eternitat.

TOP ASIMOV

Malgrat l'enorme quantitat de llibres escrits per l'autor d'origen rus (novel·les, relats, contes, etc), puc afirmar que n'he llegit una quantitat considerable. Encara em resta molt per a descobrir, però em sento capaç d'aventurar-me a fer una llista dels millors 10 llibres de SciFic d'aquest autor. Potser, en algun moment del futur, em veuré obligat a rectificar la llista, car que m'hauré topat amb una nova historia fascinant. Ho faré i amb molt de gust.

Tant de bo succeeixi.

TOP ASIMOV:

1. Foundation Trilogy (ho considero un únic llibre) 

2. The End of Eternity

3. Nightfall

4. The robots of Dawn

5. The Gods Themselves

6. Foundations Edge

7. I, Robot

8. The Caves of Steel

9. Foundation and Earth

10. The Bicentennial Man and Other Stories

El gran Isaac Asimov

RESSENYA - FIASKO

Estem francament acostumats als extraterrestres habituals. La seva hipotètica morfologia és un dels majors tòpics de la ciència ficció. Verds, ulls grans, caps inflats i ovalats, aquests son els més típics. També hi han els reptilians, com els de la cèlebre serie V (tant en l'original de l'any 1983 com en el remake del 2009). O els Aliens! Tampoc ens hem d'oblidar de les nombroses races de Star Trek i Star Wars, com els Vulcanians (Spock!) o el Wookies (Chewbacca!). Personalment gaudeixo, amb una mica de mala fe, de la innocència d'alguns guionistes i escriptors de certs productes de qualitat “dubtosa”, capaços de mostrar-te éssers primitius psíquicament i físicament (com cucs llefiscosos o insectes sense gairebé cap indici de racionalitat) en possessió de majestuoses naus espacials d'una complexitat inimaginable. S'olora a Kafka quan veus al grill de torn manipulant, tot ell enganxós, els comandaments d'un immaculat coet platejat.

L'Spock podria ser el nostre oncle...

Malgrat que la majoria dels exemples citats formen part de bons exponents de la ficció relacionada amb l'espai i les civilitzacions extraterrestres, hem d'acceptar la seva limitació alhora de mostrar als hipotètics alienígenes. Quasi mai es plantegen formes no humanoides. Perquè sempre han de tenir dos braços i dos cames? O un cap? Han d'estar conformats per Carboni? I si fossin de Silici? La sang ha de ser sempre vermella? Molts pocs extraterrestres son verdaderament diferents a nosaltres, i la raó, en última instància, recau a la dificultat de fugir de l'antropocentrisme humà que tant ens caracteritza a tots.

Doncs Stanislaw Lem, l'autor de Fiasko, en fuig perfectament, i converteix als extraterrestres en un dels punts forts del títol.

Contextualitzem-nos una mica. Fiasko fou escrit, com acabem d'enunciar, per l'autor Polac Satnislaw Lem (1921-2006), l'any 1986 (fou publicada en el 1987). El llibre tracta sobre el primer viatge interestel·lar de la humanitat, amb l'objectiu final d'establir contacte amb una civilització extraterrestre. Tal com indica el llibre, l'expedició no acaba de funcionar com es preveia en un principi. Comencen a sorgir múltiples adversitats, i la tripulació ha de prendre un seguit de decisions, que portaran a una serie de conseqüències, i al final, a un inesperat (o no tant) desenllaç.

Passem ara a descriure allò que converteix aquest volum en una gran obra mestra, aclamada sovint com a la culminació de Lem com a escriptor.

Primer de tot, el tecnicisme. Soc conscient que aquest és un punt qüestionable, car que no tothom pot gaudir de la constant argumentació i racionalització de la majoria dels elements ficticis que Lem ens presenta a Fiasko. El viatge interestel·lar, la reanimació del protagonista o les diverses intervencions de la nau espacial en el sistema solar alienígena son brutalment (realment mereixen aquest adjectiu) detallats i justificats en el llibre. I es d'agrair. Personalment, estic fart de les moltes omissions en aspectes tècnics que duen a terme alguns productes de ciència ficció (especialment les pel·lícules i les sèries de Televisió). I que consti que no em refereixo a la ciència ficció tova (com la que desenvolupa Ray Bradbury), perquè aquesta té uns altres objectius i missatges. A “l'estiu del coet” (el primer capítol de Cròniques Marcianes), no importa el tipus de propulsió que utilitza la nau. No obstant, si és necessari transmetre la calidesa del coet envers l'espai, envers el món...

Un altre punt clau es la psicologia dels membres de l'expedició. Es destacable, no només les seves decisions, sinó també l'evolució dels seus pensaments. Al llarg de l'obra, ens trobem davant d'episodis d'arrogància, egoisme i falta d'empatia. La seva desesperació davant les adversitats es tan gran, que esdevenen incapaços d'entendre als alienígenes, amb fatals resultats. Mica en mica, els tripulants van perdent els escrúpols, provocant un augment en la violència de les seves accions, sense adonar-se que estan atemptant contra la llibertat d'uns éssers que no tenen cap tipus d'interès en el contacte, en part a causa dels seus propis conflictes interns, i en part, a causa del que hem comentat abans: La llunyania psíquica i física entre els extraterrestres i els terrícoles.

La portada del llibre (de nou la meva edició!) ja ens mostra la importància que tindrà el llenguatge científic

Es destacable el rol del protagonista i del sacerdot (ambdós membres de la tripulació). El primer, al ser un estrany, un ressuscitat d'altres temps (literalment), sembla ser l'únic amb possibilitats de comprendre als alienígenes. El segon, per altra banda, es un mediador. La seva neutralitat contrasta amb el seu desig de fer el bé. El seu propi Bé.

Fiasko és, sense cap mena de dubte, una crítica a la incomprensió. Un llibre dens i feixuc, però increïblement interessant, on l'emoció mai decau. El seu major assoliment és la capacitat de confondre al lector. Personalment, em vaig adonar massa tard de tota la injustícia que, al voler forçar el contacte, va cometre la humanitat...