RESSENYA – SEVEN CLUES TO THE ORIGIN OF LIFE

Feia un temps que Seven Clues to the Origin of Life, del Químic Orgànic i Biòleg Molecular A. G. Cairns-Smith rondava pels meus prestatges (acostumo a comprar els volums abans de llegir-los, per a tenir sempre un marge de reserva), i he de reconèixer que tenia una certa curiositat per ell. L'abiogènesi, el tema principal del llibre, sempre ha estat una qüestió que he considerat molt important, sobretot si tenim en compte el fet que estudio bioquímica i m'interessa molt l'Astrobiologia, però alhora, he d'acceptar que mai havia aprofundit gaire en la qüestió (apart de la recurrent “Sopa Primigènia” i els pocs minuts dedicats al breu apartat sobre l'abiogènesi de l'assignatura Biologia I durant el curs passat). Havia arribat el moment.

Com sempre, us ensenyo la meva edició

El llibre és, definitivament, controvertit. Com que no sóc un expert, no he estat capaç de trobar errors garrafals, però s'ha d'admetre (realment ho fa el propi autor), que es tracte d'una teoria poc acceptada i establerta. Per a descriure-la amb la major simplicitat possible, intentaré fer una petita divulgació d'un llibre que en si, ja és de divulgació científica. O sigui, una divulgació d'una divulgació.

Quines són les 7 pistes que ens aporta el llibre?

1. La biologia. La informació genètica és clau, doncs aquesta és l'única que pot evolucionar mitjançant la selecció natural. CONTRARGUMENTACIÓ: Hi han models que assignen el metabolisme (i no la informació genètica) com a ciment de l'abiogènesi, per aquest motiu, em sembla una afirmació molt arriscada. Un exemple de model contrari seria el del món Ferro-Sulfur, proposat pel Químic Alemany Günter Wachtershaüser.

2. La bioquímica. La molècula del ADN és troba lluny de les principals rutes metabòliques, i la seva síntesi és massa complicada per a poder-se haver produït mitjançant l'evolució prebiòtica. CONTRARGUMENTACIÓ: De nou, he de citar estudis que proposen models alternatius. Està gairebé acceptat que el ADN no va poder ser la primera molècula d'emmagatzematge genètic en formar-se, i és molt probable que el ARN, malgrat la seva major versatilitat, tampoc ho fos. No obstant, hi han teories que situen els ribozims (molècules d'ARN auto-catalítiques) com a probables precursors. En tot cas, no es pot negar l'enorme complexitat del ADN, i l'impossibilitat de sintetitzar-lo d'una forma abiòtica.

Realment, l'estructura dels nucleòtids és molt complicada.

3. La construcció. Cal un suport primigeni i més primitiu per a poder desenvolupar una estructura complexa i més avançada. CONTRARGUMENTACIÓ: Realment, és una afirmació certa i acceptada. L'abiogènesi no pot ser concebuda com a un procés immediat i regit per un únic pas, i un exemple de teoria que també compleix amb aquesta premissa és la dels ribozims, que abans hem citat. Per tant, no és tracta d'una idea limitada només a la teoria exposada pel llibre.

4. La naturalesa de les cordes. Cap de les fibres d'una corda ha d'anar d'un extrem a l'altre. Amb altres paraules, aquesta idea ens diu que poden haver existit successions d'avantpassats primitius que actualment no existeixen, o fins i tot, que no reconeixem com a organismes. CONTRAARGUMENTACIÓ: En general, existeix una certa quantitat de vestigis ancestrals en la biologia. El ARN ha de tenir una gran antiguitat (3.800 milions d'anys?) i continua existint amb un gran ventall de funcions dintre les nostres cèl·lules. Així doncs, la quarta pista no ha de ser obligatòriament falsa, però la experiència en general mostra un patró diferent.

5. La historia de la tecnologia. El mecanismes més antics acostumen a ser substancialment diferents a les posteriors innovacions que els precedeixen. Per tant, això permetria l'existència d'uns primer organismes primitius de característiques molt diferents als organismes actuals. CONTRAARGUMENTACIÓ: Ens trobem de nou amb la mateixa situació. Evidentment, l'idea 5 és possible, però també és probable?

6. La química. La química que permet l'agregació de cristalls d'argila és relativament simple i plausible, i al ser bastant precisa, pot recordar a la replicació d'informació genètica. CONTRAARGUMENTACIÓ: Malgrat no ser expert ni tan sols aficionat en la disciplina de la cristal·lografia, he vist que existeixen diverses crítiques a aquest model per part de científics com Bart Kahr, de l'any 2007, al·legant principalment que els cristalls d'argiles presenten una replicació massa imperfecta i imprecisa.

Hipotètic model de creixement d'un cristall d'argila. Fou un procés típic per als nostres primers avantpassats?

7. La geologia. L'última idea es basa en el fet que la Terra presenta una gran abundància d'argiles i materials semblants, indicant que aquests haurien d'haver estat la base lògica dels primers organismes. CONTRAARGUMENTACIÓ: És cert que la vida està constituïda pels elements més abundants del Cosmos, HCONPS (amb el consentiment de l'Heli, inert al formar part del grup dels gasos nobles). Però seguint amb la mateixa lògica, hauríem d'estar formats per una química basada en el silici, no en el carboni, doncs la Terra està formada per molt més Silici que Carboni. La raó per la qual la química del carboni predomina sobre la del silici és complexa i es recolza en diferents punts, però per resumir, podríem argumentar que el Silici, malgrat la seva tetravalència, és força més inestable que el Carboni, i per aquest motiu, menys idoni. És cert, però, que uns primers organismes primitius, si hem seguit amb totes les regles anteriors, no haurien de tenir obligatoriament una base igual a la nostra, i per tant, podrien presentar una morfologia totalment diferent. No obstant, no em sembla un argument suficientment sòlid com per a ser considerat el més decisiu.

L'abiogènesi és un dels majors misteris de la ciència, i potser mai podrà ser resolt totalment. Tanmateix, existeixen una gran quantitat de teories més o menys acceptades per l'ortodòxia científica, i l'exposada en Seven Clues to the Origin of Life, per A. G. Cairns-Smith és una més. Considero que es tracte d'un llibre molt interessant i el recomano enormement. Probablement, la teoria dels cristalls d'argila estarà equivocada, com la majoria, però en última instància, estic segur que haurà aportat un granet de sorra a la resolució del problema, permetent, amb gran esforç, acostar-nos una mica més a la veritat.

Podrem resoldre el misteri?

REESENYA – SURELY YOU'RE JOKING, MR. FEYNMAN!

És curiós com a vegades, d'imprevist, alguns dels majors encerts en la vida succeïxen per casualitat, sense esperar-los. Bé, en una petita ressenya on parlo d'un llibre es bastant improbable que tracti realment un fet crucial de la meva pròpia vida, però això no implica que no fos positiu i lucratiu. Resulta que em trobava navegant pel departament de llibres d'Amazon, buscant llibres interessants per comprar, quan de sobte em vaig trobar amb el següent, de Richard Feynman: Surely you're joking, MR Feynman! No era l'objectiu de la meva cerca, doncs jo volia un que tractes d'assajos científics o divulgació lleugera (també em vaig comprar un de Carl Sagan, The Dragons of Eden), però ja l'havia vist per allà alguna altra vegada i de forma bastant espontània, em decidí a comprar-lo. El llibre en qüestió, una “quasi” autobiografia del cèlebre físic Amèrica, plena d'anècdotes i histories divertides, m'ha impressionat enormement. Un cop llegit el llibre, només puc sospirar amb un somriure i exclamar el següent: Richard Feynman era un geni, un gran científic, i a vegades fins i tot una mica gamberro (en el bon sentit). Però sobretot, era extraordinàriament HUMÀ.

No m'estendré gaire més. Llegiu el llibre, us el recomano. Com a futur (espero) científic, m'ha resultat una meravellosa font d'inspiració, un elixir que m'ha insuflat unes grans ganes de continuar amb els estudis, d'arribar tant lluny com pugui, de posar el meu propi granet de sorra al progrés i l'avenç científic. M'ha demostrat una altra manera de veure el món, de plantejar-se la vida. Tant de bo, quan arribi al llindar de la meva pròpia existència pugui asseverar que he gaudit d'una vida igual de plena. Guanyar el premi Nobel de física, tocar els bongos en una companyia de ballet, ser declarat deficient mental per l'exercit... simplement fabulós!

Amb sinceritat, gràcies Mr Feynman!

RESSENYA – NEMESIS

Nemesis (1989) fou un dels darrers llibres d'Isaac Asimov. En una breu introducció inicial, l'autor ja ens posa en manifest la seva edat, que es troba cansat, i en última instància, que no sap quan podrà continuar escrivint històries (una introducció bastant tràgica si tenim en compte que morí l'any 1992, a l'edat de 72 anys). Malauradament, aquest debilitament en l'escriptura crec que és notable en certs fragments del llibre.

Com sempre, us facilito la meva versió personal

Comencem resumint breument l'argument. Nemesis tracta sobre els inicis de la colonització espacial per part de la humanitat. Aquesta, que ja ha desenvolupat i perfeccionat els vols interplanetaris, està distribuïda de forma desigual entre el planeta mare, la Terra, i diversos “Establiments”, naus enormes capaces d'albergar milers d'habitants. Tot això canvia quan un establiment, comandat per l'ambiciós Janus Pitt, desenvolupat la hiperassitència, un mètode de vol capaç d'arribar a una velocitat similar a la de la llum. A més a més, una jove astrònoma, Eugenia Insigna Fisher, descobreix un fet impressionant: L'existència d'una estrella a només 2 anys llum de distància, una petita nana roja, Némesis. Davant del descobriment, l'intrèpid Janus Pitt decideix dirigir el seu propi establiment, el Rotor, en busca de l'estrella veïna. No obstant, desconeixen de la naturalesa del propi estel, digen del seu propi nom...

La novel·la dista molt d'altres obres com Foundation, The End of Eternity, o The Gods Themselves. No és un llibre dolent, ni molt menys, però es sent com inflat, amb massa parts innecessàries. Evidentment, l'estil és propi d'Asimov, dominat per llargs diàlegs i amb un estil simple, però a diferència d'altres vegades, hi ha moments que es fa pesat. En tot cas, a mesura que avança l'obra es torna més interessant, i la seva progressió es positiva.

A destacar el fet que malgrat l'aclariment inicial on es remarca que l'obra no forma part del cicle de Tràntor (o sigui, de les novel·les de robots, de l'imperi i de les fundacions), no s'allunya gaire d'una possible introducció. Ens pot indicar els inicis de la colonització galàctica i a més, torna a incidir en un tema recurrent en altres novel·les: Els poders telepàtics i mentals.

El ROTOR, l'establiment més significatiu del llibre

A nivell divulgatiu, asimov fa gala dels seus coneixements científics i ens proposa moltes idees que, en aquell temps, 1989, eren força atrevides, com la possibilitat d'exoplanetes i de satèl·lits habitables. A més, no cau en el tòpic de crear alienígenes massa “humans”, i ens mostra una forma de vida semblant a la que ens descriu Stanislaw Lem en Solaris.

Nemesis no és el millor llibre d'Asimov. Ni s'acosta a ser-ho. Però això no treu que sigui entretingut, interessant, i en última instància, part del seu enorme i magnífic llegat.

I el llegat és la nostra eternitat.

RESSENYA - RETURN FROM THE STARS

Return from the Stars, publicat l'any 1961 per Stanislaw Lem, a qui ja vam ressenyar amb Fiasko, narra les experiències d'un astronauta que, desprès d'una llarga missió més enllà dels confins espacials, es troba amb un món molt diferent del que recordava. A causa de la Relativitat del temps, havia transcorregut més d'un segle d'ençà que deixà el planeta, i el pobre pilot es sent perdut, com un cavernícola en un món incoherent per a ell.

La meva edició!

És tracta d'un llibre dens i espès, com sol passar amb Lem, i fins a cert punt pesat (aquest últim adjectiu no té un significat enterament negatiu, tot i que evidentment no és positiu). Mica en mica, Hal Bregg (el protagonista), s'anirà adaptant lentament al nou estil de vida terrestre, però haurà de superar certes barreres, algunes imposades pel nou món amb el qual s'ha topat, però altres seran creades per ell mateix i les seves experiències, i potser aquestes últimes es convertiran en les més dures.

Un punt molt destacable de l'obra és la gran descripció que l'autor ens facilita en qualsevol moment. Stanislaw Lem ens inunda amb la seva creativitat descrivint enormes terminals aeroespacials interminables, magnifiques ciutats modernes, nous mitjans de transport (com per exemple els glyders) o interessants mecanismes administratius i d'organització social (d'alguna manera, els diners ja no són essencials per a la supervivència). Per altra banda, és evident que Stanislaw Lem també explora la sexualitat del protagonista. Les seves diverses “aventures” serviran com a catalitzador, per a mica en mica, apropar-lo a la nova era amb la qual s'ha topat de cop.

Precisament, el llibre tracta amb molta profunditat una de les innovacions futurístiques que ens proposa Lem: La betrization (a falta de trobar el terme en català, he optat per a posar la paraula en anglès, tot i que l'idioma original és el Polac). La betrization és un procediment inventat poc desprès de la marxa dels astronautes que provoca la desaparició de l'agressivitat en els humans. Hal Bregg es mostrarà molt sorprès amb aquesta mesura, i sense arribar a cap conclusió clara, durant el transcurs del llibre podrem anar llegint idees a favor i en contra d'aquesta. Convertir la humanitat en un ramat d'ovelles també acabarà amb els llops? O els tornarà més perillosos?

La solitud de Hal Bregg durant els primers compassos del llibre és realment esfereïdora

De tota l'obra, em quedo amb dos parts. La primera, dividida en diversos fragments, descriu les incomptables peripècies del protagonista i la resta de la tripulació durant la seva odissea espacial. Al final el propi lector es planteja sobre el sentit d'aquest, i en última instància, de tot. Imagineu la solitud d'en Hal Bregg, orbitant en una diminuta càpsula sobre un estèril i incandescent estel, allunyat a desenes d'anys llum del nostre planeta i plenament conscient de que no tornarà a veure mai més a tots aquells que ha deixat en la Terra. La segona, sense cap mena de dubte, és el mateix final. En ell, el protagonista renuncia a les estrelles.

I ho fa, quan finalment sent que ha retornat d'elles.

RESSENYA - STARSHIP TROOPERS

Mai he estat gaire entusiasta amb tot allò relacionat amb el militarisme. Tot el contrari. Tinc una opinió bastant dura sobre aquest tema, i si bé he jugat a jocs de guerra i estratègia, vist alguna que altra pel·lícula i fins i tot haver-me interessat per certes guerres històriques, el meu interès per aquest món no ha estat més que això. Sincerament, no hi crec en les guerres i penso que un dia acabaran. Tampoc crec en els militars.

La meva antiga versió

I justament, Starship Troopers, de Robert A. Heinlein, tracta sobre això: Militars.

Malgrat semblar una mica paradoxal, penso que no és un sense sentit que hagi disfrutat enormement amb aquest llibre. La bona literatura, tracti el que tracti, sempre es bona (una frase una mica redundant). M'explico. Starship Troopers, guanyador del premi Hugo l'any 1960, és un llibre magnific, entretingut, i malgrat la seva aparença poc apetitosa per a persones com jo, ha resultat ser una agradable sorpresa. Mai jutgis un llibre per la seva portada!

L'argument del volum, és simple. Tracta sobre la història d'un soldat, “Johnnie” Rico, a través dels anys durant els quals transcorre el seu aprenentatge i les seves primeres experiències com a membre de la infanteria mòbil, unes unitats especifiques de soldats especialitzades en atacs des del cel, gràcies a unes càpsules llançades des d'enormes naus espacials (el moment temporal del llibre es troba situat en el futur, i els viatges espacials son possibles). A més a més, assistim a nombroses converses entre el protagonista i, majoritàriament els seus instructors, durant les quals l'autor aprofita per a formular les seves idees sobre la moral, la ètica i les guerres.

El llibre es pot dividir en 3 parts: Una primera que tracta sobre el reclutament i l'entrenament del protagonista, una segona on som testimonis de les primeres experiències del Johnnie com a soldat ras, i una tercera on el protagonista, més madur, assumeix la responsabilitat d'esdevenir oficial. Durant les 3 etapes, hi ha un tret psicològic del Rico que sempre es repeteix i reafirma, la por a errar i decepcionar als altres. I sempre supera aquesta barrera, sobrevivint, adquirint experiència o aprenent d'altres més savis que ell mateix.

És innegable la inspiració de molts jocs, com el mateix Halo, en l'estètica d'aquest llibre

Starship Troopers és un llibre molt complet, i no és lliura de les crítiques. Els enemics, una espècie d'insectes alienígenes, son descrits com a éssers sense ànima ni consciència. Bé, és cert. Però des del meu punt de vista, penso que no es una descripció tan diferent a la de la pròpia raça humana. Al final, son dos espècies lluitant per la seva pròpia supervivència, animals salvatges i instintius. Com diria un altre gran autor, “La única guerra que es pot permetre l'ésser humà és la guerra contra la seva pròpia extinció”.

No obstant, continuaré defugint de les guerres...

RESSENYA – THE ILLUSTRATED MAN

The Illustrated Man, en català, l'Home Il·lustrat, publicat l'any 1951 per Ray Bradbury, representa la unió de la millor ciència ficció amb la poesia. Es tracta d'un llibre de relats, de divuit contes on l'autor realitza un viatge, no a l'horitzó llunyà de l'espai, sinó a l'interior dels seus protagonistes. Com acostuma a passar amb Bradbury (Farenheit 451, The Martian Chronicles, The Golden Apples of the Sun), la veracitat científica és insignificant. No importen els combustibles dels coets, els ambients extraterrestres, la relativitat... l'espai, l'univers o la ficció no son el fí d'aquestes histories. Simplement, les catalitzen, actuen com a vectors. La melancolia i la solitud dels protagonistes, juntament amb les seves decisions, son els verdaders protagonistes en les obres de Bradbury.

Els divuit contes d'aquest volum son únics. Podríem escriure una única ressenya per a cadascú, i quedar-nos curts. Cada un transmet una emoció diferent, un sentiment únic. En aquesta ressenya, però, em limitaré a descriure els que més m'han colpit i agradat.

De nou, us mostro la meva edició del llibre

Kaleidoscope, el segon relat, produeix una barreja de melancolia i esperança un xic estranya. Aquest conte narra com desprès d'un accident, uns astronautes acaben flotant a l'espai, en direccions diferents i allunyant-se cada cop més els uns dels altres. Sorgeixen enfrontaments entre ells baralles, però només hi ha una certesa: Al final, tots es trobaran amb el mateix destí, la mort. L'horitzó del protagonista, serà el més cruel de tots, car que s'haurà d'endinsar, sense cap tipus de protecció, en la salvatge atmosfera de la mateixa Terra, i esdevenir quelcom més que un ésser humà.

Segurament la meva escena preferida del volum

The Last Night of the World, representa clarament l'estil de Bradbury. De nou, ens envaeix una barreja estranya de sentiments contraposats, tristesa i alegria. El món es prepara per a la seva fi, i tota la població roman tranquil·la, en pau... Una visió molt diferent al tòpic del caos previ al apocalipsis.

The Rocket, uns dels últims contes del volum, ens mostra la immensitat de l'amor d'un pare envers als seus fills, capaç de dur-los en un increïble viatge interestel·lar. En aquest relat, Bradbury pretén mostrar-nos el poder de la innocència i la il·lusió. No som els humans, doncs, uns nens que tot just ara comencen a donar les seves primeres passes en el Cosmos?

Important mencionar el personatge de l'Home il·lustrat. Malgrat no tenir incidència directa en la majoria dels contes, ens serveix com a fil conductor, i personalment, la seva psicologia m'acaba sorprenent en l'últim dels relats, on es presenta com a un personatge més rodó del que sembla, i en última instància, molt gris.

L'home il·lustrat i els seus dimonis...

The Illustrated Man és molt més que un recopilatori. Ens obre una finestra al cel, a les estrelles, a nosaltres mateixos, a partir d'històries senzilles i simbòliques, les quals fan estremir profundament, com The Long Rain, on s'explica la història d'un grup d'astronautes que, perduts en la eterna pluja de Venus, esdevenen bojos. Bradbury és únic, i sense cap mena de dubte, mereixedor del títol de “El Poeta de la Ciència Ficció”.

HUMANS, NOVES RESSENYES I CÀPSULA DEL TEMPS

M'agradaria dedicar aquesta breu entrada a tres temes en concret.

Primerament, voldria anunciar-vos amb alegria que m'han publicat el microrelat HUMANS a la web http://relatsencatala.cat/. Ja compta amb gairebé 600 lectures! Estic molt feliç, i confio en continuar publicant i escrivint nous texts. Citant al lema d'aquest blog, "Un lector viu mil vides abans de morir. Aquell qui no llegeix, en viu només una", penso que, des de l'experiència, hauria d'afegir el següent: "I qui escriu, en viu 1000 més!" 

No pararé d'escriure, i no puc imaginar viure sense fer-ho. Es com una droga, en tinc dependència. Com diriem els biòlegs (realment encara no ho soc :-) ), es tracta d'una relació simbiòtica.

Enllaç: HUMANS

Per altra banda, també tenia pensat anunciar-vos la meva intenció de seguir escrivint ressenyes. He de reconèixer que a vegades es una mica dur per això. Temo sovint no estar a l'altura, i reconec que he començat molts escrits (sobre Ubik, de Philip K. Dick o Cyberiada, de Stanislaw Lem ) que han quedat inacabats. Malgrat tot, estic segur que me'n sortiré tard o d'hora, i aconseguiré finalitzar alguna de les ressenyes. Només demano una mica de paciència. Just avui he arribat a l'última pàgina de 2001: A Space Odissey, d'Arthur C. Clarke i m'he quedat en estat de xoc. No descartaria, doncs, que en pocs dies aparegués una entrada amb el mateix títol...

Finalment, proposo enterrar aquesta entrada a la terra de l'internet, el profund i fred sòl de la xarxa, com si fos una càpsula del temps. D'aquí un any, si no hi ha cap Ragnarök abans, publicaré una entrada fent balanç de tot el succeït fins llavors. Que ens brindarà el futur d'aquest blog? Només el incansable temps ho dirà...

R. Giskard Reventlov. Només sentia que l'havia de posar aquí, al final de l'entrada...

RESSENYA - LA METAMORFOSIS

Les lectures obligatòries (i com a tals, em refereixo a les de Primaria, Secundaria i fins i tot a Batxillerat) no acostumen a ser gaire apetitoses. Però no generalitzem, perquè n'hi han de molt bones, com el mateix El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (potser la millor obra literària de l'Historia), tot i que en general, la majoria no superen un nivell “acceptable”. I de nou, desitjo justificar-me. No afirmo que l'escriptor de torn de la novel·la del segon trimestre de 3r d'Eso fos dolent. Simplement, opino que el llibre en qüestió manca totalment d'interès. Potser per voler ser massa proper a l'estereotip de lector adolescent (a vegades sembla que ens tractin d'ases, utilitzant un vocabulari que només admetrien els que, justament, no llegeixen) o potser per estar massa censurats (Tampoc caldria però, que tots els llibres fossin Joc de Trons). En tot cas, son avorrits. I sincerament, quan se'm va presentar La Metamorfosis (originalment Die Verwandlung), de Franz Kafka, no li vaig donar gaires esperances. Coneixia lleugerament l'argument, tot i que no m'impressionava gens ni mica, i per acabar-ho d'adobar, m'havien arribat veus dient que era summament dens i espès. En conclusió, el vaig jutjar superficialment.

I com acostuma a passar, em vaig equivocar.

De que tracta aquest relat? Doncs d'un home que, de la nit al dia (literalment), esdevé un insecte. Ampliem una mica la informació. El protagonista, Gregor Samsa, treballa com a viatjant d'una empresa amb l'objectiu de mantenir la seva família, vinguda a menys a causa dels seus deutes. Es tracte d'un personatge absolutament altruista, que dedica tots els seus esforços a mantenir al seu pare, a la seva mare i a la seva germana. Un matí, però, es desperta convertit en una espècie d'escarabat gegant. A partir d'aquí, la situació es deteriora. La seva existència queda relegada a una minúscula habitació, i mica en mica, la seva família el va marginant cada cop més. A sobre, aquests han de prendre la iniciativa econòmica de nou (el pare feia més de cinc anys que no treballava), i es veuen obligats a passar moments de crisis i gairebé pobresa. Finalment, passarà allò inevitable: La mort del protagonista.

Imagineu l'horror de despertar un dia convertit en insecte!

Aquesta obra té molts aspectes a destacar, car que ella, i més concretament l'autor, han influenciat la literatura de bona part del segle XX. Primerament, parlem del Kafkianisme (mot que deriva del cognom de l'autor, Kafka). Aquesta paraula fa referència a l'absurd, a les situacions estranyes i gairebé sense sentit. Fins i tot, jo la relacionaria una mica amb l'esperpent de Valle Inclan (una afirmació que segurament em podria costar una brutal pallissa a mans de qualsevol humanista). Però, quina es la importància del Kafkianisme (si en te alguna clar)? Senzillament el Kafkianisme mateix, la seva naturalesa. I La Metamorfosis, es un clar exemple. No trobeu l'absurda transformació del protagonista meravellosa? Com si tu, lector, et convertissis en un porc de sobte, mentre llegeixes el meu blog. Idiota oi? Doncs també és esplèndid.

Seguim, perquè els personatges també son un cas. Primerament, ens trobem amb el pare. Un home gran però no ancià, en un principi bastant gandul i acomodat, que sofrirà una transformació al haver de tornar a suportar el pes familiar. La seva figura es crucial per a Gregor i el mateix Kafka, ja que representa l'autoritarisme del pare envers al fill (un tema que Franz Kafka aborda en altres relats). La mare, es tot el contrari. Se la mostra dèbil i tendre, indefensa envers la realitat. En un principi, és qui mostra més empatia cap al seu fill, però tot canvia quan veu el seu nou aspecte per primer cop. Incapaç de superar la superficialitat, també l'abandonarà. La germana, Grete, és potser el personatge més complicat (sense comptar al mateix Gregor). En un primer moment, se'ns presenta com a una persona sense cap utilitat, que passa els dies tocant el violí i dormint. Mica en mica, anem descobrint el seu caràcter: Determinació, decisió, i sobretot, egoisme. Malgrat ser la salvació del seu germà durant el principi del relat, acabarà sent la seva perdició. També son rellevants la figura del gerent de la empresa d'en Gregor, implacable i gairebé tirànic amb el seu pobre empleat, o la dels tres hostes, que presenten un semblant de superioritat en tot moment. Les criades son menys importants, excepte la tercera, qui proporciona un toc d'humor a la narració

En tot cas, l'element més important de la història és el mateix protagonista. Com he comentat abans, en Gregor Samsa es extremadament altruista. Viu dedicat a la seva família, i l'exemple més clar el veiem durant el primer matí desprès de la transformació. A pesar de les evidències, a pesar de la seva nova fisiologia, ell insisteix en tornar al treball. Davant del gerent, es mostra suplicant, i intenta comunicar-se amb ell i amb la seva família, qui l'ignora, com a un animal. Desprès, acceptarà la seva condició, i no abandonarà mai el seu confinament. Els pocs actes de “desobediència” no provindran directament del seu egoisme, sinó que seràn deguts a situacions extremes. A més a més, mai recriminarà el comportament de la seva família. Intentarà comprendre l'incomprensible, entendre la raó del seu abandonament. En última instància, es sentirà culpable i es deixarà morir lentament.

La situació es va deteriorant lentament, fins al final...

La Metamorfosis és un relat que fa pensar. Reflecteix a l'autor, ensenyant la seva personalitat i les seves pors. El protagonista es troba contínuament atrapat en un ambient claustrofòbic, aïllat, malalt, i sotmès a un règim dictatorial per part de la seva pròpia família (especialment el Pare). Hi han estudis que afirmen que La Metamorfosis és una autobiografia exagerada del mateix Franz Kafka. Jo m'atreviria a dir una mica més: La Metamorfosis no només és una autobiografia de l'autor, sinó que també és una crítica a l'egoisme humà envers als altres, i al model familiar exposat en el llibre, que sembla funcionar únicament quan la seva llosa incompresa, en Gregor, desapareix.

RESSENYA - FIASKO

Estem francament acostumats als extraterrestres habituals. La seva hipotètica morfologia és un dels majors tòpics de la ciència ficció. Verds, ulls grans, caps inflats i ovalats, aquests son els més típics. També hi han els reptilians, com els de la cèlebre serie V (tant en l'original de l'any 1983 com en el remake del 2009). O els Aliens! Tampoc ens hem d'oblidar de les nombroses races de Star Trek i Star Wars, com els Vulcanians (Spock!) o el Wookies (Chewbacca!). Personalment gaudeixo, amb una mica de mala fe, de la innocència d'alguns guionistes i escriptors de certs productes de qualitat “dubtosa”, capaços de mostrar-te éssers primitius psíquicament i físicament (com cucs llefiscosos o insectes sense gairebé cap indici de racionalitat) en possessió de majestuoses naus espacials d'una complexitat inimaginable. S'olora a Kafka quan veus al grill de torn manipulant, tot ell enganxós, els comandaments d'un immaculat coet platejat.

L'Spock podria ser el nostre oncle...

Malgrat que la majoria dels exemples citats formen part de bons exponents de la ficció relacionada amb l'espai i les civilitzacions extraterrestres, hem d'acceptar la seva limitació alhora de mostrar als hipotètics alienígenes. Quasi mai es plantegen formes no humanoides. Perquè sempre han de tenir dos braços i dos cames? O un cap? Han d'estar conformats per Carboni? I si fossin de Silici? La sang ha de ser sempre vermella? Molts pocs extraterrestres son verdaderament diferents a nosaltres, i la raó, en última instància, recau a la dificultat de fugir de l'antropocentrisme humà que tant ens caracteritza a tots.

Doncs Stanislaw Lem, l'autor de Fiasko, en fuig perfectament, i converteix als extraterrestres en un dels punts forts del títol.

Contextualitzem-nos una mica. Fiasko fou escrit, com acabem d'enunciar, per l'autor Polac Satnislaw Lem (1921-2006), l'any 1986 (fou publicada en el 1987). El llibre tracta sobre el primer viatge interestel·lar de la humanitat, amb l'objectiu final d'establir contacte amb una civilització extraterrestre. Tal com indica el llibre, l'expedició no acaba de funcionar com es preveia en un principi. Comencen a sorgir múltiples adversitats, i la tripulació ha de prendre un seguit de decisions, que portaran a una serie de conseqüències, i al final, a un inesperat (o no tant) desenllaç.

Passem ara a descriure allò que converteix aquest volum en una gran obra mestra, aclamada sovint com a la culminació de Lem com a escriptor.

Primer de tot, el tecnicisme. Soc conscient que aquest és un punt qüestionable, car que no tothom pot gaudir de la constant argumentació i racionalització de la majoria dels elements ficticis que Lem ens presenta a Fiasko. El viatge interestel·lar, la reanimació del protagonista o les diverses intervencions de la nau espacial en el sistema solar alienígena son brutalment (realment mereixen aquest adjectiu) detallats i justificats en el llibre. I es d'agrair. Personalment, estic fart de les moltes omissions en aspectes tècnics que duen a terme alguns productes de ciència ficció (especialment les pel·lícules i les sèries de Televisió). I que consti que no em refereixo a la ciència ficció tova (com la que desenvolupa Ray Bradbury), perquè aquesta té uns altres objectius i missatges. A “l'estiu del coet” (el primer capítol de Cròniques Marcianes), no importa el tipus de propulsió que utilitza la nau. No obstant, si és necessari transmetre la calidesa del coet envers l'espai, envers el món...

Un altre punt clau es la psicologia dels membres de l'expedició. Es destacable, no només les seves decisions, sinó també l'evolució dels seus pensaments. Al llarg de l'obra, ens trobem davant d'episodis d'arrogància, egoisme i falta d'empatia. La seva desesperació davant les adversitats es tan gran, que esdevenen incapaços d'entendre als alienígenes, amb fatals resultats. Mica en mica, els tripulants van perdent els escrúpols, provocant un augment en la violència de les seves accions, sense adonar-se que estan atemptant contra la llibertat d'uns éssers que no tenen cap tipus d'interès en el contacte, en part a causa dels seus propis conflictes interns, i en part, a causa del que hem comentat abans: La llunyania psíquica i física entre els extraterrestres i els terrícoles.

La portada del llibre (de nou la meva edició!) ja ens mostra la importància que tindrà el llenguatge científic

Es destacable el rol del protagonista i del sacerdot (ambdós membres de la tripulació). El primer, al ser un estrany, un ressuscitat d'altres temps (literalment), sembla ser l'únic amb possibilitats de comprendre als alienígenes. El segon, per altra banda, es un mediador. La seva neutralitat contrasta amb el seu desig de fer el bé. El seu propi Bé.

Fiasko és, sense cap mena de dubte, una crítica a la incomprensió. Un llibre dens i feixuc, però increïblement interessant, on l'emoció mai decau. El seu major assoliment és la capacitat de confondre al lector. Personalment, em vaig adonar massa tard de tota la injustícia que, al voler forçar el contacte, va cometre la humanitat...

RESSENYA – LA TRILOGIA DE LA FUNDACIÓ

La trilogia de la Fundació ha estat, és i serà un dels grans pilars de la ciència ficció. Podrà agradar més o menys, captivar al lector de mil maneres diferents, però el seu llegat ben segur que perdurarà eternament. No hi ha discussió possible en aquest punt.

Alhora d'iniciar-me com a blogger (potser no és el primer cop que ho intento, però mai ho havia fet amb tanta convicció), volia que la meva primera entrada, un cop realitzats els feixucs preparatius inicials, tractés sobre alguna obra especial. Podria haver estat el meu llibre preferit, el seu antagonista (o sigui, algun que detestes en fervor) o simplement, l'últim que hagués llegit. No ha estat així. La trilogia de la Fundació em cridava, i no m'he pogut resistir. I amb raó, car que aquests tres llibre foren la clau que m'obrí la porta a la ciència ficció...

Començarem amb quatre dades inicials. Tal com diu el nom, la Trilogia de la Fundació està formada per tres llibres diferents: La Fundació (1951), Fundació i Imperi (1952) i La Segona Fundació (1953). Foren escrites per l'escriptor i bioquímic d'origen soviètic Isaac Asimov (1920-1992), un prolífic autor d'obres que englobaren la ciència ficció, la divulgació científica i la Història. Ben segur que aquest magnífic escriptor tornarà a aparèixer en aquest blog. En total, els tres llibres estan compostos per nou relats, que foren publicats abans de la publicació de la primera novel·la, l'any 1951. Son un dels millors exemples de l'estil narratiu primerenc d'Asimov, qui, com la majoria dels autors, anà evolucionant durant el transcurs de la seva vida.

Es la meva edició!!

La trilogia de la fundació ens situa en un futur molt llunyà. La galàxia està completament dominada per la humanitat, gràcies a un vigorós imperi galàctic dirigit des de el seu mateix cor, Tràntor, el planeta capital i residència de l'emperador. Però tot està destinat a caure, i l'imperi comença a donar senyals de decadència. Un famós matemàtic, Hari Seldon, afirma que la galàxia està a punt de sumir-se en un llarg període de guerres internes i barbàrie (30.000 anys!) i idea un pla per a reduir aquesta amenaça a només un mil·lenni. Tot això ho aconsegueix gràcies a la nova ciència creada per ell mateix: La Psicohistòria. Amb l'objectiu de realitzar aquest pla, un grup de científics es traslladarà a un extrem de la Galàxia i iniciarà un procés de construcció del nou imperi galàctic. Durant el transcurs dels anys, els descendents d'aquests guardians de la cultura i el coneixement hauran de superar un seguit de crisis i esdeveniments, que posaran en perill el desenvolupament del pla. Fins i tot, s'hauran d'enfrontar a l'aparició d'una segona fundació. Sense oblidar a un imperi moribund, que no acceptarà el seu nou paper secundari. I tot això succeïra en un interval de mil anys, deu segles d'acció i intriga que Asimov ens mostra de forma magistral.

El Mul

Espectacular oi? Sembla una història impossible d'explicar, uns fets massa grans per a il·lustrar en només tres volums. Doncs ho aconsegueix amb escreix.

Només resta dir que, a més a més de les qualitats esmentades anteriorment, la trilogia de la fundació conta amb un dels millors personatges ficticis de tots els temps: El Mul. No avançaré els fets que el converteixen en únic i irrepetible, però era un sacrilegi ometre'l de la ressenya. La seva carisma infinita i la seva repercussió en els llibres el transformen en una icona en el món d'Isaac Asimov.

Res més.

La Fundació, Fundació i Imperi, i La Segona Fundació son llibres bàsics i necessaris per a qualsevol fanàtic o simpatitzant de la ciència ficció. El seu llenguatge accessible, el caràcter històric de les novel·les i la sublim lògica d'Asimov per a resoldre tots els conflictes els converteixen en un referent. Com en el meu cas, poden arribar a ser el inici d'una bonica amistat amb el gènere de la ficció literària o almenys, una entretinguda i gratificant lectura, que pot arribar a aportar molt més del que sembla en un principi. Com diria el mateix Isaac Asimov:

 “Les histories de ciència ficció individuals poden semblar trivials davant dels ulls dels crítics i els filòsofs de avui en dia, però el cor de la ciència ficció, la seva essència, s'ha tornat crucial per a la nostra salvació, si es que ens podem salvar...”