No era imponent ni poderós, tampoc
gràcil,
més semblava maldestre tot sovint,
corrents o caminant,
sempre anava coixejant.
Gris i esquerp, furtiu en general,
amb la capa acompanyant i la lluna,
observant, la seva ombra perllongada.
Mai alçà la daga platejada,
ni la tacà de carmesí,
només mirava, penetrant,
com finaven un a un.
No temia al foc etern, ni a l'absència
de la llum,
no mirava altiu al Cel, ni a l'Infern,
només somreia, adorat, quan creien.
Sempre suplicaven, temerosos del final,
però no dubtava, ni els perdonava,
només els exiliava,
a la llunyania, al fons més profund i
abissal.
Era altiu, era ombra,
immortal, atent, fum de mentides
ancestrals, incoherents,
disfressat a tot arreu,
d'esclau, pare i amic,
era anhel, allò que sentien cap a ell.
Onades contra les roques,
espuma desbordada,
blanca i gris,
mai era derrotat, només
restava la cendra.
Llum ponent, sang a l'horitzó
i als llavis, amb la sal, dels ulls
plorant, només hi han buits,
a les capses,
rere les muntanyes, sols hi ha foscor.
