RESSENYA - RETURN FROM THE STARS

Return from the Stars, publicat l'any 1961 per Stanislaw Lem, a qui ja vam ressenyar amb Fiasko, narra les experiències d'un astronauta que, desprès d'una llarga missió més enllà dels confins espacials, es troba amb un món molt diferent del que recordava. A causa de la Relativitat del temps, havia transcorregut més d'un segle d'ençà que deixà el planeta, i el pobre pilot es sent perdut, com un cavernícola en un món incoherent per a ell.

La meva edició!

És tracta d'un llibre dens i espès, com sol passar amb Lem, i fins a cert punt pesat (aquest últim adjectiu no té un significat enterament negatiu, tot i que evidentment no és positiu). Mica en mica, Hal Bregg (el protagonista), s'anirà adaptant lentament al nou estil de vida terrestre, però haurà de superar certes barreres, algunes imposades pel nou món amb el qual s'ha topat, però altres seran creades per ell mateix i les seves experiències, i potser aquestes últimes es convertiran en les més dures.

Un punt molt destacable de l'obra és la gran descripció que l'autor ens facilita en qualsevol moment. Stanislaw Lem ens inunda amb la seva creativitat descrivint enormes terminals aeroespacials interminables, magnifiques ciutats modernes, nous mitjans de transport (com per exemple els glyders) o interessants mecanismes administratius i d'organització social (d'alguna manera, els diners ja no són essencials per a la supervivència). Per altra banda, és evident que Stanislaw Lem també explora la sexualitat del protagonista. Les seves diverses “aventures” serviran com a catalitzador, per a mica en mica, apropar-lo a la nova era amb la qual s'ha topat de cop.

Precisament, el llibre tracta amb molta profunditat una de les innovacions futurístiques que ens proposa Lem: La betrization (a falta de trobar el terme en català, he optat per a posar la paraula en anglès, tot i que l'idioma original és el Polac). La betrization és un procediment inventat poc desprès de la marxa dels astronautes que provoca la desaparició de l'agressivitat en els humans. Hal Bregg es mostrarà molt sorprès amb aquesta mesura, i sense arribar a cap conclusió clara, durant el transcurs del llibre podrem anar llegint idees a favor i en contra d'aquesta. Convertir la humanitat en un ramat d'ovelles també acabarà amb els llops? O els tornarà més perillosos?

La solitud de Hal Bregg durant els primers compassos del llibre és realment esfereïdora

De tota l'obra, em quedo amb dos parts. La primera, dividida en diversos fragments, descriu les incomptables peripècies del protagonista i la resta de la tripulació durant la seva odissea espacial. Al final el propi lector es planteja sobre el sentit d'aquest, i en última instància, de tot. Imagineu la solitud d'en Hal Bregg, orbitant en una diminuta càpsula sobre un estèril i incandescent estel, allunyat a desenes d'anys llum del nostre planeta i plenament conscient de que no tornarà a veure mai més a tots aquells que ha deixat en la Terra. La segona, sense cap mena de dubte, és el mateix final. En ell, el protagonista renuncia a les estrelles.

I ho fa, quan finalment sent que ha retornat d'elles.

RESSENYA - FIASKO

Estem francament acostumats als extraterrestres habituals. La seva hipotètica morfologia és un dels majors tòpics de la ciència ficció. Verds, ulls grans, caps inflats i ovalats, aquests son els més típics. També hi han els reptilians, com els de la cèlebre serie V (tant en l'original de l'any 1983 com en el remake del 2009). O els Aliens! Tampoc ens hem d'oblidar de les nombroses races de Star Trek i Star Wars, com els Vulcanians (Spock!) o el Wookies (Chewbacca!). Personalment gaudeixo, amb una mica de mala fe, de la innocència d'alguns guionistes i escriptors de certs productes de qualitat “dubtosa”, capaços de mostrar-te éssers primitius psíquicament i físicament (com cucs llefiscosos o insectes sense gairebé cap indici de racionalitat) en possessió de majestuoses naus espacials d'una complexitat inimaginable. S'olora a Kafka quan veus al grill de torn manipulant, tot ell enganxós, els comandaments d'un immaculat coet platejat.

L'Spock podria ser el nostre oncle...

Malgrat que la majoria dels exemples citats formen part de bons exponents de la ficció relacionada amb l'espai i les civilitzacions extraterrestres, hem d'acceptar la seva limitació alhora de mostrar als hipotètics alienígenes. Quasi mai es plantegen formes no humanoides. Perquè sempre han de tenir dos braços i dos cames? O un cap? Han d'estar conformats per Carboni? I si fossin de Silici? La sang ha de ser sempre vermella? Molts pocs extraterrestres son verdaderament diferents a nosaltres, i la raó, en última instància, recau a la dificultat de fugir de l'antropocentrisme humà que tant ens caracteritza a tots.

Doncs Stanislaw Lem, l'autor de Fiasko, en fuig perfectament, i converteix als extraterrestres en un dels punts forts del títol.

Contextualitzem-nos una mica. Fiasko fou escrit, com acabem d'enunciar, per l'autor Polac Satnislaw Lem (1921-2006), l'any 1986 (fou publicada en el 1987). El llibre tracta sobre el primer viatge interestel·lar de la humanitat, amb l'objectiu final d'establir contacte amb una civilització extraterrestre. Tal com indica el llibre, l'expedició no acaba de funcionar com es preveia en un principi. Comencen a sorgir múltiples adversitats, i la tripulació ha de prendre un seguit de decisions, que portaran a una serie de conseqüències, i al final, a un inesperat (o no tant) desenllaç.

Passem ara a descriure allò que converteix aquest volum en una gran obra mestra, aclamada sovint com a la culminació de Lem com a escriptor.

Primer de tot, el tecnicisme. Soc conscient que aquest és un punt qüestionable, car que no tothom pot gaudir de la constant argumentació i racionalització de la majoria dels elements ficticis que Lem ens presenta a Fiasko. El viatge interestel·lar, la reanimació del protagonista o les diverses intervencions de la nau espacial en el sistema solar alienígena son brutalment (realment mereixen aquest adjectiu) detallats i justificats en el llibre. I es d'agrair. Personalment, estic fart de les moltes omissions en aspectes tècnics que duen a terme alguns productes de ciència ficció (especialment les pel·lícules i les sèries de Televisió). I que consti que no em refereixo a la ciència ficció tova (com la que desenvolupa Ray Bradbury), perquè aquesta té uns altres objectius i missatges. A “l'estiu del coet” (el primer capítol de Cròniques Marcianes), no importa el tipus de propulsió que utilitza la nau. No obstant, si és necessari transmetre la calidesa del coet envers l'espai, envers el món...

Un altre punt clau es la psicologia dels membres de l'expedició. Es destacable, no només les seves decisions, sinó també l'evolució dels seus pensaments. Al llarg de l'obra, ens trobem davant d'episodis d'arrogància, egoisme i falta d'empatia. La seva desesperació davant les adversitats es tan gran, que esdevenen incapaços d'entendre als alienígenes, amb fatals resultats. Mica en mica, els tripulants van perdent els escrúpols, provocant un augment en la violència de les seves accions, sense adonar-se que estan atemptant contra la llibertat d'uns éssers que no tenen cap tipus d'interès en el contacte, en part a causa dels seus propis conflictes interns, i en part, a causa del que hem comentat abans: La llunyania psíquica i física entre els extraterrestres i els terrícoles.

La portada del llibre (de nou la meva edició!) ja ens mostra la importància que tindrà el llenguatge científic

Es destacable el rol del protagonista i del sacerdot (ambdós membres de la tripulació). El primer, al ser un estrany, un ressuscitat d'altres temps (literalment), sembla ser l'únic amb possibilitats de comprendre als alienígenes. El segon, per altra banda, es un mediador. La seva neutralitat contrasta amb el seu desig de fer el bé. El seu propi Bé.

Fiasko és, sense cap mena de dubte, una crítica a la incomprensió. Un llibre dens i feixuc, però increïblement interessant, on l'emoció mai decau. El seu major assoliment és la capacitat de confondre al lector. Personalment, em vaig adonar massa tard de tota la injustícia que, al voler forçar el contacte, va cometre la humanitat...