Estem
francament acostumats als extraterrestres habituals. La seva
hipotètica morfologia és un dels majors tòpics de la ciència
ficció. Verds, ulls grans, caps inflats i ovalats, aquests son els
més típics. També hi han els reptilians, com els de la cèlebre
serie V (tant en l'original de l'any 1983 com en el remake del 2009).
O els Aliens! Tampoc ens hem d'oblidar de les nombroses races
de Star Trek i Star Wars, com els Vulcanians (Spock!) o el Wookies
(Chewbacca!). Personalment gaudeixo, amb una mica de mala fe, de la
innocència d'alguns guionistes i escriptors de certs productes de
qualitat “dubtosa”, capaços de mostrar-te éssers primitius
psíquicament i físicament (com cucs llefiscosos o insectes sense
gairebé cap indici de racionalitat) en possessió de majestuoses
naus espacials d'una complexitat inimaginable. S'olora a Kafka quan
veus al grill de torn manipulant, tot ell enganxós, els comandaments
d'un immaculat coet platejat.
 |
| L'Spock podria ser el nostre oncle... |
Malgrat
que la majoria dels exemples citats formen part de bons exponents de
la ficció relacionada amb l'espai i les civilitzacions
extraterrestres, hem d'acceptar la seva limitació alhora de mostrar
als hipotètics alienígenes. Quasi mai es plantegen formes no
humanoides. Perquè sempre han de tenir dos braços i dos cames? O un
cap? Han d'estar conformats per Carboni? I si fossin de Silici? La
sang ha de ser sempre vermella? Molts pocs extraterrestres son
verdaderament diferents a nosaltres, i la raó, en última instància,
recau a la dificultat de fugir de l'antropocentrisme humà que tant
ens caracteritza a tots.
Doncs
Stanislaw Lem, l'autor de Fiasko, en fuig perfectament, i converteix
als extraterrestres en un dels punts forts del títol.
Contextualitzem-nos
una mica. Fiasko fou escrit, com acabem d'enunciar, per l'autor Polac
Satnislaw Lem (1921-2006), l'any 1986 (fou publicada en el 1987). El
llibre tracta sobre el primer viatge interestel·lar de la humanitat,
amb l'objectiu final d'establir contacte amb una civilització
extraterrestre. Tal com indica el llibre, l'expedició no acaba de
funcionar com es preveia en un principi. Comencen a sorgir múltiples
adversitats, i la tripulació ha de prendre un seguit de decisions,
que portaran a una serie de conseqüències, i al final, a un
inesperat (o no tant) desenllaç.
Passem ara a
descriure allò que converteix aquest volum en una gran obra mestra,
aclamada sovint com a la culminació de Lem com a escriptor.
Primer de tot, el
tecnicisme. Soc conscient que aquest és un punt qüestionable, car
que no tothom pot gaudir de la constant argumentació i
racionalització de la majoria dels elements ficticis que Lem ens
presenta a Fiasko. El viatge interestel·lar, la reanimació del
protagonista o les diverses intervencions de la nau espacial en el
sistema solar alienígena son brutalment (realment mereixen aquest
adjectiu) detallats i justificats en el llibre. I es d'agrair.
Personalment, estic fart de les moltes omissions en aspectes tècnics
que duen a terme alguns productes de ciència ficció (especialment
les pel·lícules i les sèries de Televisió). I que consti que no
em refereixo a la ciència ficció tova (com la que desenvolupa Ray
Bradbury), perquè aquesta té uns altres objectius i missatges. A
“l'estiu del coet” (el primer capítol de Cròniques
Marcianes), no importa el tipus de propulsió que utilitza la
nau. No obstant, si és necessari transmetre la calidesa del coet
envers l'espai, envers el món...
Un altre punt clau
es la psicologia dels membres de l'expedició. Es destacable, no
només les seves decisions, sinó també l'evolució dels seus
pensaments. Al llarg de l'obra, ens trobem davant d'episodis
d'arrogància, egoisme i falta d'empatia. La seva desesperació
davant les adversitats es tan gran, que esdevenen incapaços
d'entendre als alienígenes, amb fatals resultats. Mica en mica, els
tripulants van perdent els escrúpols, provocant un augment en la
violència de les seves accions, sense adonar-se que estan atemptant
contra la llibertat d'uns éssers que no tenen cap tipus d'interès
en el contacte, en part a causa dels seus propis conflictes interns,
i en part, a causa del que hem comentat abans: La llunyania psíquica
i física entre els extraterrestres i els terrícoles.
 |
| La portada del llibre (de nou la meva edició!) ja ens mostra la importància que tindrà el llenguatge científic |
Es destacable el rol
del protagonista i del sacerdot (ambdós membres de la tripulació).
El primer, al ser un estrany, un ressuscitat d'altres temps
(literalment), sembla ser l'únic amb possibilitats de comprendre als
alienígenes. El segon, per altra banda, es un mediador. La seva
neutralitat contrasta amb el seu desig de fer el bé. El seu propi
Bé.
Fiasko és, sense
cap mena de dubte, una crítica a la incomprensió. Un llibre dens i
feixuc, però increïblement interessant, on l'emoció mai decau. El
seu major assoliment és la capacitat de confondre al lector.
Personalment, em vaig adonar massa tard de tota la injustícia que,
al voler forçar el contacte, va cometre la humanitat...
