SOMNIS DE ROBOT

CANTEN LES ESTRELLES

Fou en una nit fosca com l'atzabeja, sota el llençol esquitxat de diminuts estels fulgurants, quan el final caigué del cel, deixant rere seu una estela de foc i cendra, cobrint de fum la clara volta celestial. La ferida de l'impacte, coberta amb la sang de la terra abans fèrtil, catalitzà la seva maledicció, i aquesta s'escampà pels rius i les muntanyes, les valls i els boscos, pels deserts, i finalment s'empassà tot allò que es pogués copsar amb la vista. I erreu, estimats il·lusos, si considereu com a motor primigeni l'acció d'una onada gegantina, més tampoc foren culpables ni les brases dels volcans ni els ardents braços violetes de la llanterna. L'origen de tant pesar es trobava en l'interior del bòlid, amagat a la ombra de les roques, temerós encara del buit que, durant el llarg viatge per l'espai, havia estat a punt de devorar-lo. Però ara, amb la seguretat d'estar a bon port, estava a punt d'emprendre les accions finals de la seva pròpia existència. Decidit a provocar l'ocàs d'aquell món, el dimoni disfressat de cadena maleïda infectà la complexitat amb la seva pròpia descendència, i l'aniquilà. No hi havia salvació possible.

Només pols.

I llavors, just abans de la nit eterna, durant els últims instants del crepuscle, un últim bri d'alè, una darrera resistència a l'entropia agafà allò que cregué més valuós, i amb desesperació, ho llançà a l'obscur espai sideral.

La música l'omplí amb una bella melodia.

Durant milers d'anys, l'última cançó viatjà solitària pel Cosmos, hereua d'un llegat infinit i alhora extint, i com feu el seu mateix sicari, eons abans, acabà assolint una nova terra on descansar i acomplir el seu propòsit. Però no fou rebuda amb desgana, ni tractada amb decor o apatia. La seva aparició, del no-res i estel·lar, significà quelcom més, interferint de forma irreversible amb la historia del generós món adoptiu, transformant les ments dels natius en pous de llàgrimes i nostàlgia. Tanmateix, la pena els impulsà a un últim acte altruista, i d'imprevist, sense raó però amb convicció, propagaren de nou la melodia a través de l'Univers, guardant-se un petit bocí per a ells. I aquesta acció es repetí una i altra vegada, com una cadena imparable de successos, deixant-la sota la tutela del temps, protegida fidelment pels seus propis creadors, desconeguts però immortals, malgrat la seva tràgica extinció.

Encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...

ISAAC ASIMOV (versió a llapis)

Un bioquímic (1/4) dibuixant (intentant-ho) a un altre bioquímic

TOP LECTURES DEL 2016 (1R SEMESTRE)

En aquesta ocasió volia fer un recopilatori d'aquells llibres que més he gaudit durant la seva lectura. Això no implica que siguin millors o pitjors, doncs ni jo sóc cap autoritat, ni és aquest l'objectiu de la llista. Simplement, per algun motiu o altre, m'han resultat més atractius de llegir, i per això, els destaco. Comencem!

(Per cert, l'ordre no indica una major preferència per part meva. Totes les obres exposades en aquesta llista tenen la mateixa rellevància)

1. THE ILLUSTRATED MAN

Aquesta obra, escrita per Ray Bradbury, ja la vaig ressenyar amb anterioritat en aquest blog. Realment, m'agrada més altres llibres de l'autor com The Martian Chronicles, però no puc negar el fet que alguns dels seus contes m'encantaren. Destaco Kaleidoscope i The Last Night of the World.

2. STARSHIP TROOPERS

Un altre llibre que també vaig ressenyar. Aquest últim, escrit per Robert Heinlein, fou una grata sorpresa. El tenia perdut pel prestatge, amb poques possibilitats de ser llegit degut al seu alt component “militar”, quan finalment em decidí a llegir-lo. Cal comentar que posseïx un cert component juvenil, doncs potser és una obra més dirigida a adolescents i joves.

3. 2001: A SPACE ODYSSEY

En aquest cas, 2001: A Space Odyssey, escrit per un dels grans, Arthur C. Clarke, era una taca en el meu expedient com a seguidor de la ciència ficció (i encara tinc moltes que caldran ser esborrades!). No em defraudà. Ciència ficció dura, una obra segmentada en 3 parts molt interessants, i un important component filosòfic.

4. THE EGYPTIANS

Una aposta que em sortí extraordinàriament bé (per altra banda qui ho podria dubtar, tenint en compte que estem parlant del gran Asimov!). Es tracta d'un llibre lleuger, versàtil i centrat principalment en la política i la historia militar dels Egipcis, anat del període Predinàstic fins a la dominació Àrab, abordant gairebé 4000 anys. Molt recomanable. És més, reconec que ja m'he comprat dos obres més d'aquesta mateixa índole: The Roman Republic i The Roman Empire.

5. THE GOD DELUSION

Richard Dawkins és un autor que m'agrada molt. Ja he tingut el plaer de llegir The Selfish Gene (potser el més cèlebre dels seus llibres) i Unweaving the Rainbow (on tracta de mostrar la bellesa de la ciència), els quals vaig gaudir molt, però volia copsar un obra amb un to encara més crític, i aquesta era la més indicada. Sense anar més lluny, The God Delusion ha estat un dels motors principals que m'impulsà a escriure l'assaig Perquè sóc Ateu, publicat fa escassament deu dies. Com a Ateu, em seno identificat amb les seves idees, i comparteixo la majoria de les seves preocupacions.

I aquest ha estat un breu resum. Actualment ja he llegit un llibre que consideraré de cara al segon Semestre, Microcosmos, de Lynn Margulis i Dorion Sagan, un interessantíssim llibre que tracta del món microscòpic, la seva evolució i la importància que té aquest sobre nosaltres, el Macrocosmos.

Espero que tingui molta competència alhora de sortir elegit per a formar part del Top de llibres del segon semestre de 2016.

RESSENYA – NEMESIS

Nemesis (1989) fou un dels darrers llibres d'Isaac Asimov. En una breu introducció inicial, l'autor ja ens posa en manifest la seva edat, que es troba cansat, i en última instància, que no sap quan podrà continuar escrivint històries (una introducció bastant tràgica si tenim en compte que morí l'any 1992, a l'edat de 72 anys). Malauradament, aquest debilitament en l'escriptura crec que és notable en certs fragments del llibre.

Com sempre, us facilito la meva versió personal

Comencem resumint breument l'argument. Nemesis tracta sobre els inicis de la colonització espacial per part de la humanitat. Aquesta, que ja ha desenvolupat i perfeccionat els vols interplanetaris, està distribuïda de forma desigual entre el planeta mare, la Terra, i diversos “Establiments”, naus enormes capaces d'albergar milers d'habitants. Tot això canvia quan un establiment, comandat per l'ambiciós Janus Pitt, desenvolupat la hiperassitència, un mètode de vol capaç d'arribar a una velocitat similar a la de la llum. A més a més, una jove astrònoma, Eugenia Insigna Fisher, descobreix un fet impressionant: L'existència d'una estrella a només 2 anys llum de distància, una petita nana roja, Némesis. Davant del descobriment, l'intrèpid Janus Pitt decideix dirigir el seu propi establiment, el Rotor, en busca de l'estrella veïna. No obstant, desconeixen de la naturalesa del propi estel, digen del seu propi nom...

La novel·la dista molt d'altres obres com Foundation, The End of Eternity, o The Gods Themselves. No és un llibre dolent, ni molt menys, però es sent com inflat, amb massa parts innecessàries. Evidentment, l'estil és propi d'Asimov, dominat per llargs diàlegs i amb un estil simple, però a diferència d'altres vegades, hi ha moments que es fa pesat. En tot cas, a mesura que avança l'obra es torna més interessant, i la seva progressió es positiva.

A destacar el fet que malgrat l'aclariment inicial on es remarca que l'obra no forma part del cicle de Tràntor (o sigui, de les novel·les de robots, de l'imperi i de les fundacions), no s'allunya gaire d'una possible introducció. Ens pot indicar els inicis de la colonització galàctica i a més, torna a incidir en un tema recurrent en altres novel·les: Els poders telepàtics i mentals.

El ROTOR, l'establiment més significatiu del llibre

A nivell divulgatiu, asimov fa gala dels seus coneixements científics i ens proposa moltes idees que, en aquell temps, 1989, eren força atrevides, com la possibilitat d'exoplanetes i de satèl·lits habitables. A més, no cau en el tòpic de crear alienígenes massa “humans”, i ens mostra una forma de vida semblant a la que ens descriu Stanislaw Lem en Solaris.

Nemesis no és el millor llibre d'Asimov. Ni s'acosta a ser-ho. Però això no treu que sigui entretingut, interessant, i en última instància, part del seu enorme i magnífic llegat.

I el llegat és la nostra eternitat.

RESSENYA - RETURN FROM THE STARS

Return from the Stars, publicat l'any 1961 per Stanislaw Lem, a qui ja vam ressenyar amb Fiasko, narra les experiències d'un astronauta que, desprès d'una llarga missió més enllà dels confins espacials, es troba amb un món molt diferent del que recordava. A causa de la Relativitat del temps, havia transcorregut més d'un segle d'ençà que deixà el planeta, i el pobre pilot es sent perdut, com un cavernícola en un món incoherent per a ell.

La meva edició!

És tracta d'un llibre dens i espès, com sol passar amb Lem, i fins a cert punt pesat (aquest últim adjectiu no té un significat enterament negatiu, tot i que evidentment no és positiu). Mica en mica, Hal Bregg (el protagonista), s'anirà adaptant lentament al nou estil de vida terrestre, però haurà de superar certes barreres, algunes imposades pel nou món amb el qual s'ha topat, però altres seran creades per ell mateix i les seves experiències, i potser aquestes últimes es convertiran en les més dures.

Un punt molt destacable de l'obra és la gran descripció que l'autor ens facilita en qualsevol moment. Stanislaw Lem ens inunda amb la seva creativitat descrivint enormes terminals aeroespacials interminables, magnifiques ciutats modernes, nous mitjans de transport (com per exemple els glyders) o interessants mecanismes administratius i d'organització social (d'alguna manera, els diners ja no són essencials per a la supervivència). Per altra banda, és evident que Stanislaw Lem també explora la sexualitat del protagonista. Les seves diverses “aventures” serviran com a catalitzador, per a mica en mica, apropar-lo a la nova era amb la qual s'ha topat de cop.

Precisament, el llibre tracta amb molta profunditat una de les innovacions futurístiques que ens proposa Lem: La betrization (a falta de trobar el terme en català, he optat per a posar la paraula en anglès, tot i que l'idioma original és el Polac). La betrization és un procediment inventat poc desprès de la marxa dels astronautes que provoca la desaparició de l'agressivitat en els humans. Hal Bregg es mostrarà molt sorprès amb aquesta mesura, i sense arribar a cap conclusió clara, durant el transcurs del llibre podrem anar llegint idees a favor i en contra d'aquesta. Convertir la humanitat en un ramat d'ovelles també acabarà amb els llops? O els tornarà més perillosos?

La solitud de Hal Bregg durant els primers compassos del llibre és realment esfereïdora

De tota l'obra, em quedo amb dos parts. La primera, dividida en diversos fragments, descriu les incomptables peripècies del protagonista i la resta de la tripulació durant la seva odissea espacial. Al final el propi lector es planteja sobre el sentit d'aquest, i en última instància, de tot. Imagineu la solitud d'en Hal Bregg, orbitant en una diminuta càpsula sobre un estèril i incandescent estel, allunyat a desenes d'anys llum del nostre planeta i plenament conscient de que no tornarà a veure mai més a tots aquells que ha deixat en la Terra. La segona, sense cap mena de dubte, és el mateix final. En ell, el protagonista renuncia a les estrelles.

I ho fa, quan finalment sent que ha retornat d'elles.

RESSENYA - STARSHIP TROOPERS

Mai he estat gaire entusiasta amb tot allò relacionat amb el militarisme. Tot el contrari. Tinc una opinió bastant dura sobre aquest tema, i si bé he jugat a jocs de guerra i estratègia, vist alguna que altra pel·lícula i fins i tot haver-me interessat per certes guerres històriques, el meu interès per aquest món no ha estat més que això. Sincerament, no hi crec en les guerres i penso que un dia acabaran. Tampoc crec en els militars.

La meva antiga versió

I justament, Starship Troopers, de Robert A. Heinlein, tracta sobre això: Militars.

Malgrat semblar una mica paradoxal, penso que no és un sense sentit que hagi disfrutat enormement amb aquest llibre. La bona literatura, tracti el que tracti, sempre es bona (una frase una mica redundant). M'explico. Starship Troopers, guanyador del premi Hugo l'any 1960, és un llibre magnific, entretingut, i malgrat la seva aparença poc apetitosa per a persones com jo, ha resultat ser una agradable sorpresa. Mai jutgis un llibre per la seva portada!

L'argument del volum, és simple. Tracta sobre la història d'un soldat, “Johnnie” Rico, a través dels anys durant els quals transcorre el seu aprenentatge i les seves primeres experiències com a membre de la infanteria mòbil, unes unitats especifiques de soldats especialitzades en atacs des del cel, gràcies a unes càpsules llançades des d'enormes naus espacials (el moment temporal del llibre es troba situat en el futur, i els viatges espacials son possibles). A més a més, assistim a nombroses converses entre el protagonista i, majoritàriament els seus instructors, durant les quals l'autor aprofita per a formular les seves idees sobre la moral, la ètica i les guerres.

El llibre es pot dividir en 3 parts: Una primera que tracta sobre el reclutament i l'entrenament del protagonista, una segona on som testimonis de les primeres experiències del Johnnie com a soldat ras, i una tercera on el protagonista, més madur, assumeix la responsabilitat d'esdevenir oficial. Durant les 3 etapes, hi ha un tret psicològic del Rico que sempre es repeteix i reafirma, la por a errar i decepcionar als altres. I sempre supera aquesta barrera, sobrevivint, adquirint experiència o aprenent d'altres més savis que ell mateix.

És innegable la inspiració de molts jocs, com el mateix Halo, en l'estètica d'aquest llibre

Starship Troopers és un llibre molt complet, i no és lliura de les crítiques. Els enemics, una espècie d'insectes alienígenes, son descrits com a éssers sense ànima ni consciència. Bé, és cert. Però des del meu punt de vista, penso que no es una descripció tan diferent a la de la pròpia raça humana. Al final, son dos espècies lluitant per la seva pròpia supervivència, animals salvatges i instintius. Com diria un altre gran autor, “La única guerra que es pot permetre l'ésser humà és la guerra contra la seva pròpia extinció”.

No obstant, continuaré defugint de les guerres...

COFFEE BREAK: SEÑAL Y RUIDO (I)

Coffee Break: Señales y Ruidos, un altre programa de divulgació científica amb un gran sentit de l'humor, directament des del Instituto de Astrofísica de Canarias.

Molt recomanables!

Dinosaurios Extintos, Supernovas y Otros Apocalipsis; Perdimos a Hitomi; La Luna de la Vida; LHC y la Señal 750GeV

Crisis en AstroH; Vida Sintética; Plutón; Entrevista Alan Stern (New Horizons)

Especial Literatura de Ciencia Ficción

MALA SORT (Microrelat)

Hi han, doncs, infinits universos en el temps, en el Tot que ens envolta, i cada un té una historia diferent. Alguns son mons terribles, altres meravellosos, i també n'hi han de molt estranys. T'agradaria escoltar una llegenda sobre un d'aquests orbes? Consideraré el teu silenci com a un Sí. “Hi havia una vegada un demiürg molt poderós. Dirigia magnànimament un ric i fastuós Univers, el més gran de tots els temps. Era un magnífic constructor i un hàbil enginyer, i dotà al seu propi Cosmos d'una gran quantitat de luxe i comoditats. A tot arreu el veneraven i l'estimaven, i la pau restava inalterable entre les estrelles. Com a geni creador, el Demiürg també era un expert de les matemàtiques, i sovint passava el temps inventant teoremes i models de càlcul infinitesimal. La seva temàtica favorita, però, era la Probabilística. Tal era la seva afició, que un cop intentà recrear les millors obres literàries del seu món, ajudat únicament per un grup de primats teclejant unes màquines d'escriure a l'atzar. Acabà amb tres-cents cinquanta tres manuals de cuina i una bíblia, però no aconseguí cap llibre de valor. Enfadat amb els pobres resultats, és llançà a la recerca d'un objectiu més ambiciós: Arribar a l'infinit probabilístic del llançament d'una moneda, o dit amb altres paraules, obtenir una probabilitat igual a un mig. Per a dur a terme el seu nou experiment, s'aïllà en un extrem de l'Univers, més enllà dels titànics Quàsars, i començà a llançar la moneda. Primer llançament, cara. Segon llançament, cara. Tercer, quart i cinquè, tres cares. Mil dos-cents quaranta-novè llançament, cara. L'estupefacte Demiürg és sentia extasiat i preocupat alhora. No podia creure que desprès de més d'un miler de llançaments, només hagués obtingut un dels dos resultats possibles. Necessitava arribar fins al final, demostrar la futura rectificació de l'experiment. Utilitzaria la seva pròpia eternitat si calgués.”

Imagino, per la teva expressió, que ansies saber el final d'aquesta llegenda. Molts savis han volgut esbrinar l'ocorregut en aquell Cosmos, però ningú ha estat capaç de conèixer la veritat. I jo evidentment, també la desconec. Malgrat tot, reconec haver fet les meves conjectures. Diuen que l'absència del Demiürg, aïllat i solitari en el més fosc racó de l'univers, desencadenà un seguit de catàstrofes, terribles, les quals desembocaren en la extinció d'aquell món. Les estrelles es glaçaren, esdevenint diamants, i les galàxies, col·lapsades, es tornaren inhabitables i inhòspites, cementiris d'allò que un cop foren. Els éssers i les consciències d'aquell món embogiren i es mataren entre ells. Ningú els pogué salvar.

I mentrestant, el Demiürg restà impassible, submergit en la seva profunda psicosis i envoltat d'un número creixent de cares, sense obtenir, en cap llançament, una sola creu.

Sol, més enllà dels Quàsars, fins la fi de l'Eternitat.

Utilitzaria la seva pròpia eternitat si calgués

SANT JORDI 2016

Les noves adquisicions d'aquest Sant Jordi han estat fabuloses...

A que no endevineu quin es el meu autor favorit?

RESSENYA – THE ILLUSTRATED MAN

The Illustrated Man, en català, l'Home Il·lustrat, publicat l'any 1951 per Ray Bradbury, representa la unió de la millor ciència ficció amb la poesia. Es tracta d'un llibre de relats, de divuit contes on l'autor realitza un viatge, no a l'horitzó llunyà de l'espai, sinó a l'interior dels seus protagonistes. Com acostuma a passar amb Bradbury (Farenheit 451, The Martian Chronicles, The Golden Apples of the Sun), la veracitat científica és insignificant. No importen els combustibles dels coets, els ambients extraterrestres, la relativitat... l'espai, l'univers o la ficció no son el fí d'aquestes histories. Simplement, les catalitzen, actuen com a vectors. La melancolia i la solitud dels protagonistes, juntament amb les seves decisions, son els verdaders protagonistes en les obres de Bradbury.

Els divuit contes d'aquest volum son únics. Podríem escriure una única ressenya per a cadascú, i quedar-nos curts. Cada un transmet una emoció diferent, un sentiment únic. En aquesta ressenya, però, em limitaré a descriure els que més m'han colpit i agradat.

De nou, us mostro la meva edició del llibre

Kaleidoscope, el segon relat, produeix una barreja de melancolia i esperança un xic estranya. Aquest conte narra com desprès d'un accident, uns astronautes acaben flotant a l'espai, en direccions diferents i allunyant-se cada cop més els uns dels altres. Sorgeixen enfrontaments entre ells baralles, però només hi ha una certesa: Al final, tots es trobaran amb el mateix destí, la mort. L'horitzó del protagonista, serà el més cruel de tots, car que s'haurà d'endinsar, sense cap tipus de protecció, en la salvatge atmosfera de la mateixa Terra, i esdevenir quelcom més que un ésser humà.

Segurament la meva escena preferida del volum

The Last Night of the World, representa clarament l'estil de Bradbury. De nou, ens envaeix una barreja estranya de sentiments contraposats, tristesa i alegria. El món es prepara per a la seva fi, i tota la població roman tranquil·la, en pau... Una visió molt diferent al tòpic del caos previ al apocalipsis.

The Rocket, uns dels últims contes del volum, ens mostra la immensitat de l'amor d'un pare envers als seus fills, capaç de dur-los en un increïble viatge interestel·lar. En aquest relat, Bradbury pretén mostrar-nos el poder de la innocència i la il·lusió. No som els humans, doncs, uns nens que tot just ara comencen a donar les seves primeres passes en el Cosmos?

Important mencionar el personatge de l'Home il·lustrat. Malgrat no tenir incidència directa en la majoria dels contes, ens serveix com a fil conductor, i personalment, la seva psicologia m'acaba sorprenent en l'últim dels relats, on es presenta com a un personatge més rodó del que sembla, i en última instància, molt gris.

L'home il·lustrat i els seus dimonis...

The Illustrated Man és molt més que un recopilatori. Ens obre una finestra al cel, a les estrelles, a nosaltres mateixos, a partir d'històries senzilles i simbòliques, les quals fan estremir profundament, com The Long Rain, on s'explica la història d'un grup d'astronautes que, perduts en la eterna pluja de Venus, esdevenen bojos. Bradbury és únic, i sense cap mena de dubte, mereixedor del títol de “El Poeta de la Ciència Ficció”.

LUZ LEJANA (Microrelat)

Las hojas se marchitan y perecen. ¿Mueren y caen, o caen y mueren? Su verde esmeralda, oliva o savia se transforma en pardo y polvo. Se pudren en el suelo, y desaparecen. La tierra se reseca, el óxido la mancha de carmín. Jamás volverá la lluvia torrencial, ni el negro barro, ni los brotes de amapolas. Solo habrá diamantes y otras piedras preciosas, templadas en el fuego destructor. Hoy nacerá la última crisálida, cuyas alas nunca volarán, puesto que no hay cielo, solo vacío. Las nubes marcharon y el viento enmudeció. El silencio ruge poderoso. La sal engulle los océanos, precipitando en columnas de cristal. Ahora son blancos desiertos, sin horizonte ni final. El sol se pone temeroso. Tiene frío y no halla el calor. Ni ilumina ni oscurece. Solo expira, tras las montañas. La Luna renace para morir de nuevo. Brilla vestida de azogue y nadie la mira. Llora escarcha desconsolada, pero sigue sola y abandonada. Centellas fulguran con la Luna, eternas y parpadeantes en un telón oscuro. La llaman, y no las escucha. <<Son puntos diminutos -piensa la Luna- Están demasiado lejos>> En el fondo, todas las centellas son Lunas solitarias. Apenadas, olvidan que también son Luz lejana.

 <<Son puntos diminutos -piensa la Luna- Están demasiado lejos>>

PLUJA D'ESTELS (Microrelat)

El cel s'il·luminà amb totes les longituds d'ona, s'omplí de mil colors diferents i desprès caigué, provocant un infern. Semblava una preciosa pluja d'estels.

Sorpresa. Ombra. Por. Devastació.

El foc cremà durant una estació, i quan aquest s'apagà, ja no quedava res. On hi havia hagut maragda, ara hi dominava el brut ocre ressecat per la crua radiació, envaint la superfície sense oposició, a través d'una atmosfera destrossada. Els raigs còsmics assolaven la zona, lliures per l'absència d'ozó, i el blau cel semblava evaporar-se i fugir a l'espai.

El planeta romania, però havia estat ferit de mort.

I no sanà, perquè desprès aparegué l'oblit. El desert estèril s'amagà sota una catifa d'herba artificial, plàstic o grafè, i desmentint la malvada realitat, els núvols tornaren a precipitar-se contra el terra, els ocells cantaren de nou i la vida és reconcilià amb si mateixa. I les mutacions cessaren. Però no sanà...

Semblava una preciosa pluja d'estels...

L'EXPEDICIÓ (Microrelat)

  El coet marxà en un dia gris i desolat per un vent eixordador. Convertí els seus peus en un infern i s'enlairà veloç, trencant i esquinçant els núvols al seu pas. De lluny, semblava una brillant agulla platejada que, mica en mica, adquiria un color groguenc, ataronjat, i finalment carmesí. Errant i perdut en el firmament, pareixia un estel fugaç.

“Una dama enamorada espera al seu amant.

Es un brau vestit de plata

qui la mira, la mira amb ulls de diamant...”

L'hivern envoltava el coet, un fred esfereïdor l'abraçava i el submergia en una espècie de somni malaltís. A l'interior, unes petites consciencies, uns diminuts grans de sorra estel·lar s'arraulien els uns amb els altres, excitats i temerosos al mateix temps, i esperaven arribar a bon port algun dia. Capbussats en la gola del llop glacial, la pols d'estrelles pensava en la llum.

Les flames de la immaculada agulla metàl·lica semblaven abraçar els opacs rajos vermells del seu mateix origen, roig amb roig, sang que no s'hauria de vessar mai més. A l'horitzó només hi havia or.

Els instants es succeïen un darrere l'altre, imparables com el desordre i la decadència, però l'ànim no dequeia. No hi havia cap riu de llet on perdre la mirada, la ment, només buit i absència, però els insignificants éssers somiaven, i aquest era un poder infinit, com l'Univers. I els somnis mai acabaven...

I si l'escarlata esdevenia més opac, el daurat creixia i s'enfortia, i el viatge començava a consumir-se. Les ments humils sota l'ombra del carmesí, començaren a tornar-se menys insignificants, o això creien. Quan el primer d'ells desembarcà en aquell nou paratge, abans verge i ara deshonrat, havia canviat. La seva ombra era més fosca i la llanterna li somreia i abraçava amb uns càlids braços auris.

"Es un brau vestit de plata"

  

HUMANS (Microrelat)

- Com és diu aquest últim planeta?
- L'anomenen “La Terra” -afirmà el guia. Desprès, afegí- encara el tenim apartat, car que ens hem trobat davant de certes peculiaritats imprevistes...
- Quines peculiaritats?
- Les que ara veuran. Albiren aquell home assegut i amb la mà estesa? Demana “diners”.
- Que son els diners?
- Probablement representen una espècie d'impost físic alhora d'adquirir béns.
- Però això és terrible!
- Efectivament. Però hi ha més. Capten aquella espessa boira? Doncs és contaminació. Primer pensàvem que eren incapaços de controlar les seves pròpies emissions. Els últims estudis, però, refuten aquesta hipòtesis. Actualment creiem que no els importa destruir el seu entorn.
- Quin horror.
- Disputen conflictes armamentístics, assassinats de masses, marginen a certes fraccions de la seva pròpia espècie... Encara no hem extret unes conclusions definitives sobre ells, però els hem aïllat preventivament. De moment, evitarem qualsevol tipus de contacte.
- Ben fet.
- I aquí finalitza l'exposició. Espero que hagin gaudit enormement. Per a qualsevol dubte, estic al seu servei.
- Perdoni, jo tinc una pregunta. Com es diuen aquests... no trobo la paraula idònia per a descriure'ls... éssers?
- Humans. Irònic oi?

Una mostra de la nostra "humanitat"

PD: també he publicat el Microrelat en el següent enllaç: HUMANS. Voteu-me!

TOP ASIMOV

Malgrat l'enorme quantitat de llibres escrits per l'autor d'origen rus (novel·les, relats, contes, etc), puc afirmar que n'he llegit una quantitat considerable. Encara em resta molt per a descobrir, però em sento capaç d'aventurar-me a fer una llista dels millors 10 llibres de SciFic d'aquest autor. Potser, en algun moment del futur, em veuré obligat a rectificar la llista, car que m'hauré topat amb una nova historia fascinant. Ho faré i amb molt de gust.

Tant de bo succeeixi.

TOP ASIMOV:

1. Foundation Trilogy (ho considero un únic llibre) 

2. The End of Eternity

3. Nightfall

4. The robots of Dawn

5. The Gods Themselves

6. Foundations Edge

7. I, Robot

8. The Caves of Steel

9. Foundation and Earth

10. The Bicentennial Man and Other Stories

El gran Isaac Asimov

EL SECRET DE L'ARMADURA D'EN DARTH VADER

Una de les grans icones de Star Wars ha estat, sense cap mena de dubte, l'armadura i més concretament, la mascara del major vilà de la SciFi: Darth Vader.

Les seva funció era mantenir-lo en vida i oferir-li solució a les ferides produïdes per la brutal batalla contra l'Obi-Wan Kenobi en Mustafar. Està basada en les antigues armadures Sith, i és realment imponent. Tenia, però, alguna altra funció?

A continuació us deixo un parell d'articles que tracten, tant la morfologia i les parts de l'armadura com el seu objectiu real i més cruel: Empresonar al poderós jedi caigut en una armadura, limitant-lo i convertint-lo en un titella de l'emperador. Molt interessant.

http://starwars.wikia.com/wiki/Darth_Vader's_armor

http://moviepilot.com/posts/2724874

La complexitat de l'armadura es extraordinària

TRES GRANS MOMENTS

Un dels millors atributs de la ciència ficció és la capacitat d'impressionar al lector amb imatges fascinants i impossibles (almenys avui en dia). La visió de llocs situats a l'altre banda del Cosmos, de naus gegantines travessant l'espai o de tecnologies in-diferenciables de la màgia (seguint la tercera llei de Clarke) pot trasbalsar a un lector (en sentit positiu! ... o no... ), o en el cas d'avui, a un teleespectador.

Vega...

A continuació, voldria mostrar a les tres escenes fílmiques  de ciència ficció que més m'han colpit i agradat. El meu bagatge encara és petit i limitat, i estaria encantat de descobrir altres escenes que hem poguéssiu recomanar. Em sento com un intrús que mira pel pany d'una enorme mansió, encara queda tant per descobrir!

1. LA CACERA D'HUMANS AL PLANETA DELS SIMIS (The Planet of the Apes)

2. LA POSTA DELS DOS SOLS EN TATOOINE (Star Wars IV: A New Hope)

3. EL VIATGE DE LA DR ELLIE ARROWAY (Contact)

LO MILLOR I LO PITJOR DE STAR WARS VII (SPOILERS!)

The Force Awakens és un film clarobscur. Té molta llum, això és innegable, però també deixa entreveure unes llargues ombres negres de dubtes, uns dubtes que l'espectador percep amb recel. No era una pel·lícula fàcil de fer. Malgrat l'enorme poder mediàtic de la saga, el llargmetratge estava destinat a enfrontar-se amb enormes obstacles i crítiques.

Des del meu punt de vista, ho ha aconseguit. Supera a les preqüeles, però es manté lluny encara de la trilogia inicial.

En tot cas, comencem aquesta valoració. Evidentment, hi hauran grans spoilers, així que esteu avisats. Com diria Gandalf: “fugiu insensats!”

Fugiu insensats!!

LO MILLOR:

1. L'estil.

Evidentment, aquest ha estat un dels punts forts del llargmetratge. No hem comptat amb un superheroi amb espasa laser en el minut 1 de film, com en les preqüeles, sinó que ens hem topat amb personatges normals, que han hagut de sobreviure durant al transcurs de l'aventura a pesar de les seves enormes limitacions. Ni Rey, que se'ns presenta com a una drapaire de Jakku, o Finn, un soldat de la Primera ordre, son herois pròpiament dits. No us recorden a un granger de 19 anys de certa granja de Tatooine? Més persecucions espacials, més pistoles laser, i menys ordres templàries... Gràcies

Una de les moltes persecucions del film

2. Kylo Ren

He de reconèixer que vaig ser un gran crític del nou model d'espasa d'en Kylo Ren. Em semblava ridícula (i encara m'ho sembla una mica, malgrat conèixer la seva història i que aquesta tingui força sentit). Amb el personatge, tres quarts del mateix. “Un altre emmascarat” Pensava.

M'equivocava.

Kylo Ren és un personatge verdaderament interessant. No és un vilà. Almenys, no en un primer moment. Sabem la seva procedència i part dels seus temors. Ser fill de la Princesa Leia i en Han Solo no ha de ser fàcil. Segur. També coneixem que va tenir un entrenament jedi, gràcies al seu oncle. Ell i tres o quatre nens més van ser entrenats pel gran Luke Skywalker en persona. Però en Kylo Ren (abans Ben Solo) fou seduït pel costat fosc de la força, i els traí.

Però que té d'especial? Doncs que ens trobem davant d'un personatge incomplet i imperfecte. No és fred i calculador com l'Emperador o el mateix Darth Vader. Es impulsiu, s'equivoca i té reaccions fins a cert punt “immadures”. Vaja, tot el que l'Anakin Skywalker hauria d'haver estat quan va caure al costat fosc de la força.

Un personatge amb molt de potencial

3. Han Solo

I més concretament, la seva mort a mans del seu propi fill. No penseu pas que sóc sàdic, o que odiava al personatge (tot el contrari), però era necessari. Cal destacar que gran part de la pel·lícula es un homenatge al mateix Solo, un adéu a una gran personalitat. A més a més, el seu assassinat permet la consagració del seu fill com a un vilà de debò. El seu decés es el clímax de la pel·lícula, amb un crit de wookie inclòs.

L'últim adeu?

I ara, passem a repartir llenya... Lo pitjor!

LO PITJOR:

1. Poca creativitat

Abans he comentat que l'estil proper a la trilogia original era un dels punts forts de la pel·lícula. Totalment veritat. Però hi ha un límit.

Hi ha moments del film que semblen copiats de l'episodi IV, literalment. Jakku, el missatge, la base Starkiller (la tercera, que no aprenen?) etc.

Però el que més em molesta és la situació actual de la Galàxia. Entenc que desprès de Endor l'imperi no quedes totalment destruït. Entenc l'existència de la Primera Ordre. Però perquè la República es tant dèbil? Que han estat fent? I l'ordre Jedi? Només va reclutar quatre o cinc nous aprenents, un dels quals va assassinar als altres i va esdevenir un Cavaller de Ren. Luke, has fracassat!

A la tercera no va la vençuda!

2. Líder Snoke

Aquesta no la passo. El senyor gegant de l'holograma ha resultat ser patètic. Quin tipus de Lord maligne és? Però si no castiga ni s'enfada envers als errors dels seus seguidors (com el mateix Kylo Ren).

Qui redimonis és? Comprenc i accepto que encara no rebel·lin la seva identitat, però el seu aspecte és una mica penós. No intimida gens ni mica, no transmet.

Ho sento, però aquest personatge no ha tingut un bon inici. Potser, quan es desveli la seva identitat millorarà la seva trama. Darth Plagueis? Operador?

No em convenç...

3. Poe Dameron

Quan el vaig tornar a veure desprès de l'accident amb el TIE fighter, vaig pensar “Tolkien ha ressuscitat, ha participat en el guió de la pel·lícula i s'ha tornat a marcar un Gandalf”. Ho sento per tornar a semblar insensible, però penso que aquest personatge hauria d'haver mort. Havia complert la seva missió. La localització d'en Luke Skywalker havia arribat a la Resistència. Quina funció li quedava per complir?

Doncs destruir la Base Starkiller. Es veritat. Però no ho podria haver fet en Finn?

El millor pilot de la Resistència!

I fins aquí les meves consideracions sobre el film. Com he comentat abans, és una pel·lícula entretinguda i recomanable. Respecte a “Lo pitjor”, son puntualitzacions, que espero (i crec) que és solucionaran en la següent entrega, la qual serà, segurament, molt fosca.

Que la força us acompanyi!

GALAXY QUEST: AVENTURES FORA DE HOGWARTS

Aquest matí s'ha conegut la pèrdua d'Alan Rickman, de 69 anys, un dels "malvats" més estimats del món de la fantasia. Podria dedicar una llarga entrada al seu paper com a Severus Snape, però no és l'objectiu del meu petit homenatge.

Avui m'agradaria presentar una pel·lícula, no tant coneguda com la elogiada saga de Harry Potter, en la qual també participà: Galaxy Quest.

Que hi ha fa la tinent Ellen Ripley (Alien)?

No donaré molts detalls sobre la trama d'aquest film. Simplement, voldria comentar que es tracte d'una parodia de Star Trek (principalment), molt divertida i plena d'humor, on veiem a un Alan Rickman sense la seva característica capa negra però amb el seu toc d'humor negre i mal geni de sempre. Molt Recomanable.