3 de juny 2016

RESSENYA - RETURN FROM THE STARS

Return from the Stars, publicat l'any 1961 per Stanislaw Lem, a qui ja vam ressenyar amb Fiasko, narra les experiències d'un astronauta que, desprès d'una llarga missió més enllà dels confins espacials, es troba amb un món molt diferent del que recordava. A causa de la Relativitat del temps, havia transcorregut més d'un segle d'ençà que deixà el planeta, i el pobre pilot es sent perdut, com un cavernícola en un món incoherent per a ell.

RETURN FROM THE STARS
La meva edició!
És tracta d'un llibre dens i espès, com sol passar amb Lem, i fins a cert punt pesat (aquest últim adjectiu no té un significat enterament negatiu, tot i que evidentment no és positiu). Mica en mica, Hal Bregg (el protagonista), s'anirà adaptant lentament al nou estil de vida terrestre, però haurà de superar certes barreres, algunes imposades pel nou món amb el qual s'ha topat, però altres seran creades per ell mateix i les seves experiències, i potser aquestes últimes es convertiran en les més dures.

Un punt molt destacable de l'obra és la gran descripció que l'autor ens facilita en qualsevol moment. Stanislaw Lem ens inunda amb la seva creativitat descrivint enormes terminals aeroespacials interminables, magnifiques ciutats modernes, nous mitjans de transport (com per exemple els glyders) o interessants mecanismes administratius i d'organització social (d'alguna manera, els diners ja no són essencials per a la supervivència). Per altra banda, és evident que Stanislaw Lem també explora la sexualitat del protagonista. Les seves diverses “aventures” serviran com a catalitzador, per a mica en mica, apropar-lo a la nova era amb la qual s'ha topat de cop.

Precisament, el llibre tracta amb molta profunditat una de les innovacions futurístiques que ens proposa Lem: La betrization (a falta de trobar el terme en català, he optat per a posar la paraula en anglès, tot i que l'idioma original és el Polac). La betrization és un procediment inventat poc desprès de la marxa dels astronautes que provoca la desaparició de l'agressivitat en els humans. Hal Bregg es mostrarà molt sorprès amb aquesta mesura, i sense arribar a cap conclusió clara, durant el transcurs del llibre podrem anar llegint idees a favor i en contra d'aquesta. Convertir la humanitat en un ramat d'ovelles també acabarà amb els llops? O els tornarà més perillosos?

La solitud de Hal Bregg durant els primers compassos del llibre és realment esfereïdora

De tota l'obra, em quedo amb dos parts. La primera, dividida en diversos fragments, descriu les incomptables peripècies del protagonista i la resta de la tripulació durant la seva odissea espacial. Al final el propi lector es planteja sobre el sentit d'aquest, i en última instància, de tot. Imagineu la solitud d'en Hal Bregg, orbitant en una diminuta càpsula sobre un estèril i incandescent estel, allunyat a desenes d'anys llum del nostre planeta i plenament conscient de que no tornarà a veure mai més a tots aquells que ha deixat en la Terra. La segona, sense cap mena de dubte, és el mateix final. En ell, el protagonista renuncia a les estrelles.


I ho fa, quan finalment sent que ha retornat d'elles.

1 de juny 2016

BATALLA DE RAP: MARTIN VS TOLKIEN

He rigut molt amb aquest vídeo (i encara hi han molts més en el seu canal! ERB )



tolkien onfire
Tolkien is on fire!

30 de maig 2016

RESSENYA - STARSHIP TROOPERS

Mai he estat gaire entusiasta amb tot allò relacionat amb el militarisme. Tot el contrari. Tinc una opinió bastant dura sobre aquest tema, i si bé he jugat a jocs de guerra i estratègia, vist alguna que altra pel·lícula i fins i tot haver-me interessat per certes guerres històriques, el meu interès per aquest món no ha estat més que això. Sincerament, no hi crec en les guerres i penso que un dia acabaran. Tampoc crec en els militars.
STARSHIP TROOPERS
La meva antiga versió
I justament, Starship Troopers, de Robert A. Heinlein, tracta sobre això: Militars.

Malgrat semblar una mica paradoxal, penso que no és un sense sentit que hagi disfrutat enormement amb aquest llibre. La bona literatura, tracti el que tracti, sempre es bona (una frase una mica redundant). M'explico. Starship Troopers, guanyador del premi Hugo l'any 1960, és un llibre magnific, entretingut, i malgrat la seva aparença poc apetitosa per a persones com jo, ha resultat ser una agradable sorpresa. Mai jutgis un llibre per la seva portada!

L'argument del volum, és simple. Tracta sobre la història d'un soldat, “Johnnie” Rico, a través dels anys durant els quals transcorre el seu aprenentatge i les seves primeres experiències com a membre de la infanteria mòbil, unes unitats especifiques de soldats especialitzades en atacs des del cel, gràcies a unes càpsules llançades des d'enormes naus espacials (el moment temporal del llibre es troba situat en el futur, i els viatges espacials son possibles). A més a més, assistim a nombroses converses entre el protagonista i, majoritàriament els seus instructors, durant les quals l'autor aprofita per a formular les seves idees sobre la moral, la ètica i les guerres.

El llibre es pot dividir en 3 parts: Una primera que tracta sobre el reclutament i l'entrenament del protagonista, una segona on som testimonis de les primeres experiències del Johnnie com a soldat ras, i una tercera on el protagonista, més madur, assumeix la responsabilitat d'esdevenir oficial. Durant les 3 etapes, hi ha un tret psicològic del Rico que sempre es repeteix i reafirma, la por a errar i decepcionar als altres. I sempre supera aquesta barrera, sobrevivint, adquirint experiència o aprenent d'altres més savis que ell mateix.
starship troopers
És innegable la inspiració de molts jocs, com el mateix Halo, en l'estètica d'aquest llibre
Starship Troopers és un llibre molt complet, i no és lliura de les crítiques. Els enemics, una espècie d'insectes alienígenes, son descrits com a éssers sense ànima ni consciència. Bé, és cert. Però des del meu punt de vista, penso que no es una descripció tan diferent a la de la pròpia raça humana. Al final, son dos espècies lluitant per la seva pròpia supervivència, animals salvatges i instintius. Com diria un altre gran autor, “La única guerra que es pot permetre l'ésser humà és la guerra contra la seva pròpia extinció”.


No obstant, continuaré defugint de les guerres...

25 de maig 2016

EL TÚNEL (Microrelat)

Fugia.
No sabia a on, de qui, ni perquè. Ell només fugia.
A les seves espatlles, s'estenia el buit. La incertesa. L'enemic?
Arribà a les rodalies d'una entrada obscura. Pareixia una caverna llarguíssima i profunda, però no semblava haver alternativa. Tan sols hi havia una elecció possible, unidireccional.
El seu cap només repetia, una i altra vegada, la mateixa frase; Alea Iacta Est. On l'havia sentit?
S'adentrà cada cop més en les tenebres. Primer, malgrat la cegadora obscurit, ho feuràpidament, pel temor de ser apressat per allò que el perseguia. Mica en mica, s'adonà de la seva pròpia irracionalitat,i cada cop més temerós de la penombra, alentí el pas. De nou es preguntà: Perquè fujo? No obtingué resposta alguna.
La cova estava recoberta per un terra llis i suau, sense aspror ni obstacles, resultava massa fàcil transitar-lo. Refulgia lúgubre, com el negatiu d'una constel·lació.
Mica en mica, començà a perdre la noció del temps. Incapaç de discernir entre les hores i els segons, es trobava més perdut que mai. Quan portava en aquell indret? Les parets de la caverna, invisibles, es burlaven de la seva imperícia.
No s'entreveia cap sortida, i l'entrada s'havia esfumat en l'ombra que l'abraçava. Es sentia confús i dubtava del seu propi criteri. La bogeria començava a prendre el control... Hauria errat en la direcció de les seves passes? Com podia tenir la certesa d'anar a bon port?
Simplement, no ho podia saber.
Continuà caminant en aquella espècie de món ataràxic, quan desesperançat, s'aturà en sec, deixant-se caure en el sec sòl de la caverna. Prou. Prou. Prou! No podia més. Havia estat derrotat, consumit pels seus propis pensaments. Ara només restava sumir-se en un profund somni, en una segona foscor definitiva. El final s'acostava, excitat. I ell el rebria dignament. Estava preparat.
Es girà valentment.
Llavors, procedent d'on esperava enfrontar allò que el perseguia, albirà una petita papallona, la qual es posà sobre la seva galta. Com havia entrat? Semblava irradiar claror. Quan s'enlairà de nou, s'allunyà ràpidament, deixant un feix de llum verda resplendent. Al final d'aquest, a gran distància, hi aparegué una petita obertura. Era un miratge? Segurament. Una nova prova, una nova caiguda. No volia aixecar-se, anhelava el descans. I per aquest motiu, feu tot el contrari, alçant-se d'imprevist, amb un nou alè, desempallegant-se dels tenaços braços de la desesperança. La seva pròpia irracionalitat era l'última força que restava per a ser consumida.
S'apropà lentament, el temps ja no importava. Potser succeí una era, una existència caminant cap a l'obertura, però finalment arribà. No podia veure l'exterior i el fulgor l'encegava, però això no l'aturà. Albiraria de nou aquella papallona. Havia entès el seu horitzó.
Amb un últim esforç, perseverà per darrera vegada, i travessà el portal.


El pacient es despertà. L'observaven uns preciosos ulls margada, els de la seva estimada. Semblaven una papallona...

túnel
Havia entès el seu horitzó...

16 de maig 2016

LES INEXACTITUDS DE JURASSIC PARK

Els dinosaures de Jurassic Park foren, la gran majoria, del periòde Cretàcic (i no del Jurassic!). Malgrat aquesta inexactitud, la majestuositat de la illa no queda en entredit. L'aparició de diverses espècies d'aquests rèptils extints es impressionant, i la seva morfologia molt ben aconseguida, malgrat algunes  exactituds (moltes en realitat) que comentaré més abaix.

Primer de tot, l'escena, des del meu punt de vista, més bonica de tot el film (digna d'estar a TRES GRANS MOMENTS ):


I sense més dilació, els dinosaures!

1. Tyrannosaurus Rex

El rei del parc per a molts (tot i que caldria demanar permís a certs Carnosaures com el Carcharodontosaurus, el Giganotosaurus i l'enorme Spinosaurus, tot i que aquest últim era d'una altra branca evolutiva diferent als Carnosaures). En tot cas, esdevé el perfecte antagonista de la pel·lícula, perseguint una i altra vegada als protagonistes, i en última instància, convertint-se en la figura clau del desenllaç.

T.Rex
Certa escena relacionada amb un vàter...


2. Velociraptor (anomenats raptors en el film):

Reconec que aquest teròpode és el meu dinosaure favorit, però això no treu que em vegi obligat a criticar el poc realisme que hi ha respecte als velociraptors en aquesta pel·lícula. Realment, aquest carnívor de la família dels Dromeosàurids mesurava poc més de mig metre d'altura, molt lluny dels quasi 3 metres que presenta en el film. Apart, actualment es coneix que posseïa un plomatge semblant al de les aus actuals, i per tant, un aspecte molt menys reptilià. No obstant, varen existir gèneres molt semblants als "Raptors" del film, com el Utharaptor o el Deynonichus.

velociraptor vs velociraptor
-Hola company, com t'ho fas per mantenir una vida de caçador actiu amb aquest recobriment escamós?

3. Dilphosaurus

Potser es tracta de l'error més catastròfic de la pel·lícula, car que s'inventen un animal batejant-lo amb el nom d'un altre. El Dilphosaurus fou un teròpode relativament primitiu i d'una mida considerable que visqué durant el Juràssic superior, i destaca principalment per posseir dues crestes bastant vistoses situades en el seu morro. En el film, se'ns presenta amb una mida molt inferior, membranes retractiles, i una inversemblant habilitat de secreció de verí. Vaja, sembla més un llangardaix actual que un dinosaure. almenys, però, ens lliura d'un personatge bastant desagradable. I compte, que això no es cap spoiler, estava claríssim!

dilphosaurus?
Viatjant per Austràlia segur que pots topar-te amb un d'aquests...
4. Brachiosaurus

El protagonista de la millor escena del film, un majestuós dinosaure que, des del meu punt de vista, aporta esperança i llum a la pel·lícula. quan apareix al arribar a la illa, encongeix el cor d'emoció, ens fa sentir petits. A més a més, la seva morfologia està molt ben aconseguida, retratant a la perfecció la mida titànica d'aquest (més de 10 metres d'altura i 50 tonelades de pes!)

brachiosaurus
Un espectacle de la naturalesa...
5. Triceratops

Un altre que tampoc podia faltar. Durant la pel·lícula, els protagonistes es topen amb un Triceratops malalt, provocant una de les escenes més tendres del film, durant la qual el cuiden uns instants i es demostra que el significat del terme "Dinosaure"; Llangardaixos ferotges, és injust.

Els Triceratops foren un dels pocs gèneres que no estaven en declivi ara fa 65 milions d'anys
Altres: També destaquen l'aparició de fons del Gallimimus i els Parasaurolophus. A més a més, podem deduir a partir d'alguns noms vistos en els tubs d'assaig del laboratori que també hi havien exemplars de Proceratosaurus, Stegosaurus, Segisaurus, composognathus, Baryonyx, Herrerasaurus i Metriacanthosaurus

Un altre tema important a debatir és el de la incapacitat d'aquests éssers per a sintetitzar la Lisina, un aminoàcid essencial. Com a estudiant de bioquímica, només puc arrufar les celles davant d'aquesta afirmació. Però m'ho reservo per a una altra entrada... Fins aviat!

ANDRÒMEDA

A la llunyania, marxava Andròmeda. I a la llunyania, reia Andròmeda. Tenyia el cel d’or i plata incandescents, mes el seu fulgor era d’un ...